Pere Aragonès es va estrenar com a president repetint a tort i a dret allò de les quatre revolucions: social, verda, feminista i democràtica. Certament és massa d’hora per jutjar (no fa ni un mes i mig que va ser investit), però de moment els dos grans titular econòmics del seu govern no sonen a revolució verda, precisament: ampliació del Prat i Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Dos projectes defensats amb dents i ungles per Junts i PSC en una coincidència gens sorprenent, ja que tant els plans d’AENA com la pastanaga dels Jocs responen al mateix model de creixement practicat durant els quasi quaranta anys de sociovergència.
Que la sociovergència econòmica continua existint és una evidència. Ha estat molt il·lustratiu veure Jordi Puigneró, Ramon Tremosa, Maurici Lucena i Jaume Collboni perfectament alineats aquestes darreres setmanes tant pel Prat com pels Jocs d’Hivern. El procés ha trencat moltes coses entre el món socialista i el postconvergent, sens dubte, però segons quines aliances tàcites i maneres de mirar-se el país i la seva economia romanen perfectament intactes. Feta aquesta constatació, la pregunta rellevant és si ERC, i particularment el president de la Generalitat, tenen una agenda pròpia i modernitzadora per a l’economia catalana que no passi per fer el de sempre per arribar on sempre.
El repte no és fàcil. De fet, és molt difícil. Es tracta de trencar amb les dinàmiques tradicionals (més turisme, més ciment i més esdeveniments-pastanaga) sense caure en el pancartisme fàci i la paràlisi del no a tot. Tant el desarrollismo sociovergent com l’al·lèrgia quasi supersticiosa dels comuns al món de l’empresa i el negoci són letals per al futur del país. Algú ha d’agafar la bandera de la modernització, de la reindustrialització, de la productivitat i dels salaris alts, i fer-ho en coherència absoluta amb els objectius de sostenibilitat de l’agenda 2030 de Nacions Unides. Algú ha de pensar “out of the box”, com diuen els anglosaxons, i ser capaç d’oferir un nou rumb a l’economia catalana. Vol ser ERC aquest algú? Vol el president Aragonès formular un projecte propi que ens acosti de debò als països del nord d’Europa, o vol ser el gestor aplicat, en mode pilot automàtic, del model heretat? Vol liderar una etapa realment nova, o vol ser un altre president que diu que Catalunya ha de ser com Massachusetts per acabar defensant un Eurovegas a la Costa Daurada?
