Vista en perspectiva històrica, la Transició es va fonamentar en equívocs. Bona part dels espanyols, realment es creien que el seu país esdevindria una democràcia, entre una por fonamentada a un cop d’Estat, amb uniformes i tancs que ho canviés tot. Bona part dels propis franquistes, probablement pensaven que Espanya seria admesa al club dels països europeus, amb una administració homologable, amb certa por, també, que els canvis acabessin amb els seus privilegis. Amb el pas dels anys els temors dels primers s’han complert a mitges, perquè el cop d’Estat s’ha produït, encara que sense uniformats ni tancs, sinó togats i tribunals, mentre que els segons, encara amb certa histèria i crispació permanent, ja des de mitjans de la dècada de 1990 han aconseguit estroncar el camí cap a la democràcia, i malgrat hi hagi governs suposadament d’esquerres, via control de l’Estat i mitjans, continuen gaudint dels seus símbols i privilegis.
Cal tenir present això per entendre què ha passat amb la presència pública i institucional del català. Entès inicialment com a una concessió, per part de l’Estat, en aquest camí vers una democràcia homologable, la involució i reacció postfranquista encapçalada per Aznar va protagonitzar un pas més aquest dimarts, en aquest llarg retrocés de les llibertats individuals i col·lectives i drets de les minories que són el que defineix les democràcies. A ningú no se li escapa que una de les obsessions de la FAES, que compleix aquest paper abans atribuït als intel·lectuals orgànics del falangisme, era fer retrocedir, vers la condició de patois al que anomenen “altres llengües cooficials” (evitant, així, anomenar-les pel seu nom, com si els fes vergonya o fàstic), a tot allò que no fos la lengua del imperio.
Tornem als equívocs en què vam fonamentar el nostre present polític. El president Pujol, el paper històric del qual encara no s’ha valorat convenientment, va fer un sincer esforç de renacionalització del país en circumstàncies extraordinàriament difícils. Val a dir, que mentre es discutia l’Estatut de Sau de 1979, la majoria dels residents a Catalunya havien nascut a fora del Principat, i el record encara viu del conflicte intern de la societat catalana durant els anys 30 (amb una CNT com a agent majoritàriament castellanitzador, i un catalanisme sovint hostil al majoritari anarcosindicalisme), el va portar a dissenyar polítiques intel·ligents i realistes. Intel·ligents, perquè la seva aposta per “un sol poble” era necessària d’acord amb un context advers, i “intel·ligent”, perquè era un dels polítics que coneixia la veritable naturalesa de l’Estat, en un context internacional on els cops d’Estat (a Grècia, a Turquia, a Amèrica Llatina) eren freqüents. En la seva política autonòmica hi havia un projecte de construcció nacional (per cert, molt ben descrit en una brillant tesi doctoral escrita per Paola LoCascio, avui una intel·lectual pròxima als Comuns hostil contra el catalanisme), on la llengua resultava cabdal. Ara bé, des del realisme més depriment, tenint en compte que Catalunya no disposava d’instruments polítics ni legals adequats, va haver de posar tots els ous a dos cistells: TV3, emergida entre l’hostilitat de l’Estat, a dreta i esquerra, i l’escola, amb una immersió fonamentada exclusivament en el voluntarisme.
Quan parlem de voluntarisme, parlem d’això: els docents, molts dels quals procedents d’arreu de l’Estat, amb una certa consciència moral i sentit del deure, van fer reciclatge de català en el seu temps lliure. La demanda de fer classes en català, tot vencent resistències dels propis polítics, i fins i tot de gent prestigiosa com Marta Mata, que semblava apostar per un model basc, provenia d’una pares conscienciats que consideraven que l’aprenentatge del català oferia oportunitats laborals, encara que també personals i d’eixamplar horitzons, i que calia incloure’l com a política sistèmica. És per això que la normalització va provenir de Santa Coloma de Gramenet, i no pas de Sarrià Sant Gervasi, on la segregació, en certa mesura, ja semblava anar-los-hi bé (i de fet, continua, tenint en compte els índexs insostenibles de segregació social). La Llei de normalització de 1983, en què s’organitzava un sistema d’immersió, teòricament ben dissenyat, seguia coix perquè, el seu punt feble, és que continuava basant-se en el voluntarisme. Si un docent es negava (i es nega a emetre el més mínim monosíl·lab en català) no passa res. I si hi havia docents com un tal Caja, que de manera oberta desafiava el Departament respecte a la llengua, sense cap mena de conseqüències, era obvi que la fabulosa immersió estaria sempre en entredit.
Atès que no hi va haver prou coratge, ni determinació, ni per descomptat cap instrument legal (cal recordar que la Constitució tracta el català, que tampoc anomena pel seu nom, com a una llengua de segona categoria, que concedeix el dret a conèixer-lo, i no pas l’obligació com sí succeeix amb l’espanyol), el sistema d’immersió sempre han estat en precari. O, millor encara, en base a certa capacitat d’autoengany, el català ha viscut la seva pròpia bombolla. Hem passat quaranta anys pensant que això era una democràcia, quan els franquistes no han pagat pels seus crims, i continuen remenant les cireres. Hem passat quaranta anys creient que teníem autonomia, quan qualsevol normativa menor estatal, o sentència d’un jutjat de tercera categoria interfereix en qualsevol llei que faci el Parlament. Hem passat quaranta anys pensant que el català estava protegit i normalitzant-se, mentre no hem volgut veure com anava perdent presència al carrer, als mitjans, a la vida quotidiana, o com era blasmat i humiliat per l’Estat, la seva classe política, els seus intel·lectuals, i sap greu dir-ho, una part substancial de la població espanyola.
I, a tot això, i entremig d’aquesta deriva d’involució, en què el franquisme continua ben viu als jutjats, l’administració, els mitjans i la política, aquest sector s’ha anat escandalitzant perquè aquell equívoc que havien creat en base a fer veure que construíem una democràcia, i que per tant, el català seria una cosa menor, de pagesots, fet servir a la vida familiar, certament va causar alarma quan es constatava que servia per a l’alta cultura, que es feia servir a les universitats, que s’escrivien tesis doctorals (com la d’un servidor, o com la de la pròpia LoCascio, llegides per la mateixa època), que es feia servir al Parlament, als aeroports, als mitjans (és majoritària ja a la premsa escrita i a la ràdio), amb una aparença de normalitat. I dic aparença, perquè en realitat, era una bombolla fonamentada en el voluntarisme. Malauradament, res sòlid es basteix des de la voluntarientat o l’esforç altruista. Calen unes institucions i unes normatives clares, i amb capacitat coercitiva, per construir un país. Està bé estimar el català, tanmateix, el que cal és fer-lo necessari, imprescindible, malgrat que això faci semblar antipàtics.
L’obsessió de Madrid contra TV3 i contra l’escola catalana té a veure perquè eren els dos cistells on el catalanisme havia posat tots els seus ous. I és per això que, primer s’ha intervingut contra una televisió que, d’ençà el 2017 s’ha regionalitzat i esterilitzat, i contra una escola que, també sembla haver-se regionalitzat i esterilitzat. I per carregar-se el voluntariós i fràgil sistema d’immersió, els enemics del país (repeteixo, e-n-e-m-i-c-s) han fet servir els jutjats, no pas per fer una estocada, sinó, directament, per punxar la bombolla. Perquè, com indicava un informe recent, en base a tot aquest assetjament postfranquista a la llengua i el país, aquest voluntarisme sense estructura, ja fa anys que s’ha anat erosionant. El globus, la setmana passada, ja el teníem prou desinflat.
Què fer? És obvi que el català no se salvarà des del voluntarisme. La llengua no salvarà el pais, sinó que és el país el que ha de salvar la llengua. És obvi que durant les properes setmanes sentirem una inacabable lletania de parole, parole, parole, discursos bonics, declaracions polítiques brillants, compromisos retòrics, crides a la desobediència (externalitzant les responsabilitats als mestres o les direccions, com qui demana “apreteu” a qui t’envia els Mossos i els seus lletrats). Tanmateix, és obvi que res bo no passarà si la pròpia Generalitat, que va fer una declaració d’independència el 27 d’octubre de 2017 no és capaç de publicar-la al DOGC, aplicar-la i enviar tots els seus recursos (i els nostres, els col·lectius, les persones, els tractors i la nostra determinació) a defensar-les. I això vol dir, anul·lar qualsevol normativa provinent d’un Estat aliè i franquista per la via dels fets. No salvarem el català amb mots, sinó amb fets. No hauríem de parlar de desobediència, sinó d’obediència a la República. No hi ha més.
