Hi ha una expressió que apareix en l’esborrany de sentència rebutjat del magistrat José María Macías sobre l’amnistia i que, probablement sense voler-ho, descriu l’estat de la justícia espanyola com un pantà. Segons el magistrat, el Tribunal Constitucional s’endinsaria en un “terreny pantanós” si entrés a corregir la interpretació que el Tribunal Suprem fa de la llei. Paradoxalment, en el mateix text, el magistrat entra de ple en la interpretació de la malversació i del benefici personal.
Una llei pot ser discutida, impugnada i fins i tot declarada inconstitucional en una democràcia. El que resulta inquietant és que, en aquest recorregut, cada tribunal pugui afegir una nova capa de significat, fins al punt que el ciutadà ja no sàpiga exactament què diu la norma que va aprovar el legislador.
L’esborrany de Macías sosté que el Constitucional no ha de decidir què significa la llei d’amnistia perquè aquesta és una qüestió de legalitat ordinària que correspon al Suprem. És un argument perfectament identificable dins del debat sobre les funcions dels tribunals, si no fos perquè, immediatament després, l’esborrany entra en el sentit del “benefici personal” i defensa que no caldria un enriquiment ni un guany econòmic sinó, simplement, haver pogut disposar dels diners públics.
La conseqüència d’aquesta interpretació és clau i és política. La llei exclou de l’amnistia els qui haguessin malversat buscant un benefici personal de caràcter patrimonial. Si qualsevol persona que va tenir els diners públics a la seva disposició ja ha obtingut, per aquesta sola raó, un “benefici personal”, l’excepció pot acabar convertint-se en regla.
I així arribem al pantà: Suprem contra defenses. Constitucional contra Suprem. Magistrats amb interpretacions diferents. Ponències que canvien. Recursos que esperen. I, enmig de tot plegat, una llei que hauria de tenir un significat jurídic prou clar per permetre saber què s’aplica i a qui.
La independència judicial no significa que cada tribunal pugui retocar la llei per satisfer interessos extrajudicials. Consisteix, precisament, en el fet que els tribunals apliquin el dret amb criteris previsibles, raonats i sotmesos als límits de les seves competències. La seguretat jurídica no és una qüestió ornamental: és un dels fonaments de qualsevol estat de dret. Si una norma estableix uns termes, però la seva aplicació depèn d’un recorregut interminable per diferents instàncies que poden reinterpretar-ne successivament el significat, el ciutadà, sotmès a la llei, queda atrapat en un terreny sense cap certesa democràtica.
El cas de l’amnistia és políticament excepcional, però el problema que posa sobre la taula és molt més general. Quan la interpretació judicial s’allunya tant del text de la llei que l’excepció acaba convertint-se en regla, la frontera entre aplicar el dret i reescriure’l esdevé inquietantment difusa.
I aquí el pantà deixa de ser una metàfora. Quan una llei passa per tants filtres interpretatius que ja no permet saber amb certesa quin serà el seu abast, el que es deteriora no és només la confiança en una determinada resolució judicial, sinó la mateixa idea de seguretat jurídica. I sense seguretat jurídica, l’Estat de dret també queda atrapat al fang.
