La consigna més compartida de l’independentisme és la unitat. La necessària, imprescindible unitat sense la qual la derrota és segura. És una consigna de pur sentit comú. I és també la menys obeïda. Com més s’invoca, menys es practica.

Un bany de realisme. Hi ha, si més no, sis opcions per la independència. Si totes obtenen representació a les encara llunyanes eleccions del 2028 per a les quals es preparen, a la cambra hi haurà, almenys, deu opcions polítiques. El somni dels politòlegs. Tingueu en compte, a més, que, tant pel seu passat com pel seu present, les sis opcions independentistes estan feroçment enfrontades entre si. Recorden els guerrers espartoi a l’aventura del velló d’or, que acabaven matant-se entre ells.

Les opcions independentistes es divideixen en dos grups, les consagrades o establertes i les nouvingudes. Les primeres tenen un passat comú de turbulentes relacions. Han fet i desfet governs independentistes i han coincidit o s’han oposat a les relacions amb els espanyols. En tot cas, una llarga història que comparteixen i els uneix més que amb les nouvingudes, baldament el seu antagonisme sigui total.

Els de Junts, encapçalats pel que resta d’un lideratge carismàtic, intenten ajustar-se a la política autonòmica maximitzant unes conquestes parcials que mai no s’acaben de materialitzar. Condicionen el suport al govern a la realització d’un referèndum que saben impossible per l’explícit rebuig del govern a què donen suport. Tanmateix, no poden obligar-lo a actuar d’una altra manera, excepte un pacte-suïcidi amb VOX. Es parla d’independència, però no hi ha full de ruta. Això és cosa d’una ANC que no sap què fer.

Entre els republicans, encara que la idea de la independència il·lumina llurs vides, com la visió de Beatriu il·luminava la del Dant, el debat ha quedat ajornat fins al 2031 per ordre de la superioritat. Es recuperarà en el simbòlic centenari de la fundació d’ERC i de la proclamació de la II República espanyola, la que porten els republicans al fons del seu ibèric cor. 

En relació amb la independència, ERC i Junts semblen afectats per la llei de l’ambivalència de Bleuler. La independència els provoca sentiments contradictoris. La volen i no la volen. I no consecutivament, sinó alhora. És el vell odi et amo, de Catul.

Pel que fa al partit de la fogosa joventut, la CUP, la seva relació amb la independència és estrambòtica. A força de donar per suposat el seu independentisme, s’estalvia fer-lo explícit, i pot dedicar les energies a les causes més variades, des de parlar malament de les forces de l’ordre fins a agredir rivals polítics. La independència s’esfuma davant la justícia cosmopolita inspirada pel dret al rescabalament dels pobles oprimits. Poca broma.

Les tres nouvingudes presenten perfils molt diferents. Aliança Catalana s’ha avançat i ja té una exigua representació parlamentària amb gran presència a les xarxes, però. És una dada: el partit d’Orriols és un producte de les xarxes perquè els mitjans convencionals l’han vetat i desacreditat. I per això mateix han obtingut un resultat Streisand, els han fet involuntàriament la campanya. Resultat: tothom augura una pujada de vot a favor d’aquesta opció.

El partit Alhora es prepara amb un congrés al juny, pràcticament fundacional. Els passats fracassos electorals, l’escassa visibilitat mediàtica, la debilitat numèrica (400 afiliats) no permeten augurar un resultat brillant per a les eleccions autonòmiques. Pel que fa a la independència, és molt difícil distingir el seu discurs del de les opcions establertes.

Finalment, l’opció Dempeus per la independència és una forma de resurrecció de la tristament ofegada llista cívica. Ara que tothom a l’ANC renega a l’uníson d’aquella, la seva màxima representant dona suport públic a l’opció Dempeus. Tant aquesta com Aliança alimenten expectatives d’aconseguir el vot dels desencantats dels partits establerts i dels abstencionistes. El problema de Dempeus és que la proposta de la llista cívica era viable si comptava amb la infraestructura de l’ANC. Si aquesta falta, caldrà substituir-la per una altra. Com?

És el panorama abans de la batalla de les hipotètiques eleccions del 2028, un cop hagin passat les generals i municipals del 2027 que poden dur canvis significatius.

Comparteix

Icona de pantalla completa