Hi ha moltes raons que expliquen que hi ha motius de sobres perquè Rússia se senti ressentida amb occident. Aquests darrers mesos se n’han donat moltes, i servidor n’ha compartit unes quantes: una història tràgica a còpia d’una invasió per segle, el reiterat menyspreu occidental, l’incompliment dels compromisos a la fi de la guerra freda, la teràpia de xoc contra l’economia i la societat post-soviètica, les maniobres de desestabilització per part dels Estats Units… i podríem seguir. També és cert que la qüestió ucraïnesa va plena de matisos i clarobscurs. L’assetjament contra la comunitat russòfona, l’incompliment dels acords de Minsk o la presència de la ultradreta entre els nacionalistes en són exponents. Ara bé, si Rússia podia tenir part de raó en les seves pretensions, la invasió encetada fa una setmana, i la dimensió tràgica d’una guerra a gran escala, amenaça nuclear inclosa, ha invalidat les hipotètiques raons i ha convertit la potència oriental en una clara amenaça global i, a data d’avui, el principal desestabilitzador de la geopolítica mundial. Rússia, com explicava el diplomàtic Eugeni Bregolat, té tot el dret a estar irritada. Tanmateix, a partir del primer tret ha perdut el crèdit que podria merèixer, i, empès per la figura autoritària del seu president, ha decidit, un cop més, i com a momentum reiterat en una història tràgica, endinsar-se en el cor de les tenebres.
Primera: una agressió militar d’aquesta envergadura i desproporció desqualifica el Kremlin i inhabilita Rússia. En altres paraules, el gest ha provocat l’expulsió dels principals espais de cooperació i respectabilitat i el condemna a una condició de pària internacional. Podrà mantenir els seus aliats estrets, ja sigui per convicció, ja sigui per temor; podrà mantenir certes neutralitats interessades, com una Xina pragmàtica i expectant, tanmateix, aquella essència russa de buscar l’aprovació i reconeixement del món, es trobarà amb una agra hostilitat, motivada per una barreja de temor i rancúnia, que costarà, potser dècades, recosir. I això no és gens bo per a uns russos que poden veure’s condemnats a un entotsolament melangiós.
Segona: desestabilitza la geopolítica mundial i fa penetrar el món en una dimensió freda i inquietant. La invasió d’Ucraïna pot representar la destrucció del sistema de Nacions Unides cisellat el 1945 i pot generar una dinàmica perillosa en les relacions internacionals, perquè, com va passar després del Tractat de Versalles, alguns països es poden veure temptats a fer servir la força per aconseguir els seus objectius. Hi ha nacions europees ressentides com Hongria, Sèrbia, Grècia, Polònia o fins i tot una Espanya que va projectar envair Portugal el 1974, que podrien sentir la temptació de resoldre els seus complexos mitjançant la unilateralitat armada. I per resoldre conflictes, com ens recordava Churchill, la democràcia és el pitjor sistema, amb l’excepció de tots els altres.
Tercera: el perill d’emuladors. L’acció de Putin, especialment si aquest acaba obtenint beneficis tangibles, podria estimular l’aparició d’emuladors arreu del món. Ja ho veiem amb una ultradreta que prolifera a Europa com a una espècie invasora. De fet, ja detectàvem l’admiració pel president rus des de l’antic Front Nacional francès, Víctor Orban, la inestable classe política polonesa, els aventurers italians, o per descomptat, el postfalangisme neoliberal de Vox. I això pot propiciar també una inestabilitat interna que pot arrasar les pròpies democràcies. De moment, hem començat per censurar els canals russos, en una clara acció de degradació del principi democràtic de llibertat d’expressió.
Quarta: és el pitjor que pot passar a una economia globalitzada i fràgil. I ja ho estem veient. Que la guerra és letal per als negocis, això ja se sap abans de la invenció de l’escriptura. A banda de la interrupció del comerç, l’escassedat de béns, l’encariment dels productes, es genera una situació d’incertesa política i econòmica que pot propiciar una caiguda de l’activitat econòmica amb una espiral incontrolable de males notícies. La nostra generació ja ho ha viscut diverses vegades sense necessitat d’un conflicte bèl·lic. I les guerres industrialitzades del segle XX ja ens van deixar clar que podem assistir a una contracció dramàtica que encara podria agreujar una situació social amb milions de persones decidides a donar suport al primer oportunista que es presenti. Els historiadors, com els irlandesos, som plenament conscients que allò que ja ha succeït en el passat, es pot repetir corregit i augmentat.
Cinquena: ens empeny vers una remilitarització… a costa del benestar de la gent. I això és un tema del qual no en som prou conscients. Bona part del subdesenvolupament social del segle XIX i la primera meitat del segle XX està relacionada amb la proporció d’ingressos públics destinats a l’exèrcit. Existeix una clara correlació estadística en la caiguda de la despesa en defensa, produïda a partir de 1950, i l’increment pel que fa a educació, salut o pensions. Fins i tot, bona part de les penúries socials de Rússia, Ucraïna i altres països de l’entorn com Geòrgia, Azerbajan, Armènia o Turquia, amb nivells de vida inferior al que podríem gaudir segons el seu PIB per càpita està motivat per la desproporció en despesa militar. En altres termes, per cada tanc, hi ha una escola menys; per cada deu avions de combat, es pot construir un hospital com el Josep Trueta de Girona (400 M€,) cada dues hores de vol d’un F-18 representa el sou anual d’una infermera. El cost del Submarí S-80 de l’armada espanyola (que no sura) representa el que cobren anualment 300.000 pensionistes. La guerra russa propiciarà, més que probablement, una fal·lera de rearmament que anirà en contra del benestar col·lectiu.
Sisena: desestabilitza internament la societat russa. I, històricament, això no és tampoc cap bona notícia. Putin és conscient que una guerra llarga pot implicar que li surtin els enemics que estaven amagats per sota les pedres (amb la inestimable col·laboració dels serveis secrets occidentals), la qual cosa, com històricament ha succeït a la gran potència oriental, podria implicar una era de caos polític i social amb risc de guerra civil. I això, en un país, Rússia, si bé amb el PIB absolut similar al d’Espanya i Portugal junts, encara que amb armes atòmiques, les coses no poden fer sinó empitjorar. I, advertiment d’historiador… en les guerres civils no solen guanyar els demòcrates, sinó els líders militars amb menys escrúpols. I recordem què va passar el 1917, quan uns d’aquests líders militars van acabar fent una revolució que va desestabilitzar, també internament, la majoria de societats occidentals i més enllà.
Setena: pot treure el pitjor d’occident. Ara mateix, les societats europees i nord-americandes se senten amenaçades. Al cap i a la fi, l’agressió és contra un país inequívocament europeu. I, malgrat que Europa vagi per la vida de demòcrata, si hi ha quelcom que hagi caracteritzat històricament el nostre continent és una agressivitat bèl·lica que és el que va impulsar-la a colonitzar el món, i encara avui, a intervenir militarment allà on no cal. També estem veient com l’autoritarisme avança a costa de l’esperit il·lustrat i demòcrata. La por a una invasió (i la històrica-histèrica por a allò que ve de l’est) genera uns sentiments d’irracionalitat que no resulten precisament bons averanys.
Vuitena: la invasió és d’una utilitat discutible. Es podria entendre, fins a cert punt, i des del càlcul geoestratègic, una operació militar limitada a ocupar el Donbass de la mateixa manera que el 2014 es va produir l’annexió de Crimea. Tanmateix, mirant el mapa d’operacions està cada vegada més clar que, o bé es pretén crear un estat titella, o, encara més inquietant, es planteja annexionar-se Ucraïna com ja va succeir amb la Rússia tsarista o l’ocupació soviètica de la dècada de 1920. També és un desafiament obert a Europa. I això el que ha propiciat és generar unitat entre uns europeus massa preocupats per barallar-se i defensar els propis interessos nacionals i acostar el continent a uns Estats Units que podrien veure’s temptats a recuperar part del seu pes geoestratègic perdut durant les darreres dècades (també amb intervencions militars desastroses a Orient Mitjà). En qualsevol cas, l’acció de Putin és un error incomprensible, detectat fins i tot pel gran mestre dels escacs, Kaspàrov.
Novena: l’operació és incoherent. Rússia acaba de fer el desplegament militar més gran a Europa des de 1945, quan fa un any i mig, va deixar literalment tirats a un dels seus aliats més fidels, Armènia, a la seva guerra contra Azerbajan, el qual li va arrabassar bona part del seu territori, amb l’ajut poc dissimulat de la mateixa Turquia que, un segle enrere, va cometre un genocidi contra els armenis. De la mateixa manera que ha deixat abandonats a Abjàsia i Osètia a Geòrgia, o no ha reconegut la independència de Transnítria. Mentre que les relacions amb altres aliats com Kazakhstan o Bielorússia té un component gairebé feudal que tampoc generen massa seguretat per als propis russos, perquè podria ser que es canviessin de bàndol si les coses van mal dades.
Desena: posa en perill la seguretat del planeta. Les amenaces gens subtils de fer servir armament nuclear, òbviament ens posen a un nivell que recorda la doctrina del MAD (Mutuallly Assured Destruction, o Destrucció Mútua Assegurada) que podria generar una crisi com la de Cuba amb final infeliç.
Onzena (i n’hi pot haver més), i potser la més important de totes. El que està passant a Ucraïna és un acte pervers i immoral.
