Per fer qualsevol revolució, la primera condició és acceptar una realitat. En el cas dels catalans, si volem fundar un estat (que és una acció revolucionària), haurem d’entomar quina és la nostra veritable situació. En voleu una descripció crua i precisa? No hi ha res. Tot és un terreny erm després del fiasco de l’octubre del 2017. Gradualment, des d’aquella data, la carraca institucional se n’ha anat degradant i esllanguint-se fins a arribar avui on la discussió que ens ocupa és si tenim algú d’extrema dreta dins les nostres rengles. Amb uns pocs milers de vots a Ripoll o a Manresa, i que el règim no preveia, sembla que Catalunya hagi esdevingut l’Alemanya dels dies abans del III Reich. Embolica que fa fort per tal d’emmascarar les misèries d’Esquerra, Junts o la CUP. Són tan febles que sembla que hagin embogit.
La partitocràcia, i molts dels seus sicaris mediàtics, han entrat en pànic per causa de l’abstenció del passat 28 de maig. No poden amagar que les raons no són només la deixadesa o el nul interès per la cosa pública. Per primera vegada, la lectura de tot plegat va més enllà dels tòpics tronats amb els quals fins ara hom justificava el capteniment de no acostar-se a les urnes. El votant partidari de trencar amb Espanya ha fet un gest conscient de càstig i de… fàstic, contra els qui considera que són impotents per culminar l’ideal de la Nació. Ha arribat a la conclusió que el seu vot no serveix per regenerar res.
La desesperació dels responsables polítics del triumvirat que diu representar l’independentisme, encara es fa més angoixant d’ençà que Pedro Sánchez va anunciar eleccions espanyoles. No els toca la camisa la pell quan imaginen què diantre els diran als seus potencials votants perquè els facin confiança a Madrid. Hem pogut veure declaracions aquests dies on no es demana el vot, s’implora gairebé amb desesperació. Només el queda el xantatge emocional groller i poca-solta que ens adverteix sobre les plagues bíbliques que ens vindran al damunt si guanyen les dretes espanyoles. Són com pollastres decapitats que corren i corren sense saber cap a on anar.
Si a la banda independentista no hi ha res, al flanc colonial espanyol ho tenen tot controlat. Marquen els tempos polítics, dissenyen els marcs discursius de les campanyes electorals (aquesta serà democràcia & totalitarisme), la judicatura enceta procediments judicials pensant exclusivament en “la unidad de España” i els anomenats partits “perifèrics” són els escolanets de les seves misses. Poques vegades podien sospitar mantenir el poder tan dolçament.
A més a més, suposo que s’han de fer un fart de riure amb la polèmica de l’anomenada xenofòbia quadribarrada que sembla que hagi de dirimir el futur de Catalunya si sentim les veus apocalíptiques de les esquerres catalanes. Qualsevol que segueixi una mica l’actualitat d’aquests dies, podria pensar que alguna vila del Pirineu català és l’embrió d’un algun moviment de masses adreçat a decapitar infidels amb turbant. Tot plegat, fa que sembli que la supervivència del nostre poble està lligada exclusivament al fenomen de la immigració, sense que les tradicionals polítiques espanyoles adreçades a fer desaparèixer la nació catalana en tinguin res a veure. No els podia sortir millor la jugada.
Potser hauré de rectificar i dir que hi ha alguna cosa encara: la mesquinesa de molts esclaus que sempre fa veure bo a l’amo.
27
5
