És que ho trobava tot molt avorrit: va caure el mur de Berlín i es va acabar la Guerra Freda, però tota acció necessita que els protagonistes pateixin una mica. Passió, drama, sang, foc, somriures i llàgrimes. No em diguin que no era soporífer: tots els països europeus, tan experts ells en fer-se la guerra calenta durant segles, units en germanor sota les estrelles de Maria i l’oda a l’alegria de Beethoven mentre Rocky guanyava definitivament el seu últim round contra el soviètic Ivan Drago i podíem donar per acabada la història. Però la Història no es podia acabar aquí, ni de bon tros. Un bon guió de pel·lícula conté aquell moment en què el mort mai no està mort del tot, o en què apareix un perill no previst, o en què el bo resulta no ser tan bo. Necessitàvem acció, va, no m’ho neguin, millor els conflictes entre sobiranies que avorrir-se sobiranament. Ja en vam tenir un tast als Balcans, i després a l’Iraq i a l’Afganistan, però és que el cop de geni va ser començar el segle XXI amb un atemptat a les Torres Bessones. No em diguin que no va ser un començament espaterrant, melodramàtic, made in Hollywood. El mil·leni, realment, prometia.
Com que allò de l’Afganistan va quedar una mica estrany (vam haver d’expulsar un membre del grup de guionistes) i ningú no ho va viure amb gaire intensitat excepte la seva població, calia fer patir el món sencer amb un veritable catacrac. Algú a la taula va dir borsari. Va, no hi ha collons, va dir un altre. I vam pensar: i si fem que tota l’economia mundial pateixi un daltabaix per culpa d’una immensa bombolla immobiliària amb l’epicentre als Estats Units? I si a més fem que això passi mentre Xina va guanyant posicions com a potència, i un dictador boig a Corea del Nord va fent proves amb coets? Però, a banda de fer que tothom passi gana i que la bonhomiosa Europa aposti per retallar cruelment milions d’euros en serveis socials, també farem que creixi l’extrema dreta arreu del continent i que, específicament a Catalunya, la població experimenti una vulneració de drets fonamentals sense necessitat de cap extrema dreta governant Espanya. I que se li suspengui tant l’autogovern com les il·lusions, com al 1714, com al 1939, the deplorable history srikes again. Pinta bé, l’argument, oi? Perill, policia, exèrcit, presó, jutges, reis, crispetes. Crec que està bé que en aquest primer clímax un conflicte local, molt concret, acabi posant en qüestió tot el funcionament de les democràcies. Bomba posada i compte enrere, realment no sé com s’ho farà l’heroi aquesta vegada per salvar la Humanitat.
Jo diria que el públic avui demana molta més canya, una veritable successió de desgràcies amb moltes morts i amb molta por, de manera que hi col·locarem un virus. Sí, per què no?, una de clíniques i de zombis i de pandèmia mundial. Se us aturarà el cor quan veieu tot el món paralitzat, empreses, governs, llars, aeroports, parcs, vies públiques, absolutament tot el planeta tancat i apagat i limitant-se a girar passivament enmig de l’Univers. Ciutats senceres contenint la respiració per un contagi que s’origina (agafin-se a les butaques) en una selva de la Xina on algun penjat decideix menjar-se un ratpenat. No els sembla genial, insuperable, esgarrifós? I tot això en 3D i amb so dolby surround, una experiència totalment immersiva que marcarà una fita en el món de l’entreteniment. Dos anys de restriccions socials absolutes fins que es troba una vacuna, anunciada primerament per Rússia, que ja anirem veient com es va transformant a poc a poc en el dolent de la pel·lícula. Exacte, això és just el que es trobava a faltar des del 1945: un dolent universal.
Espero que no es pensessin que, un cop superada la pandèmia i anunciada la recuperació, tot fos menjar anissos: aquí no donarem pausa ni per a respirar. De sobte farem que hi hagi un Anschluss dels russos cap a Ucraïna i que el món s’acosti a la Tercera Guerra Mundial, que era exactament el que ens faltava. El final encara l’hem de pensar i el deixarem obert, de moment, però les imatges amb tancs i edificis destruïts i famílies mortes traspassaran la pantalla des del primer fotograma. Un conflicte armat que repercutirà en els preus i en les economies, però també en el repartiment del poder global. Una guerra occidental i oriental al mateix temps, perquè Rússia no deixa de trobar-se a l’Occident dels Estats Units (oi?) i Ucraïna és l’estat més oriental de tot Occident. Un magistral gir de guió que consolida aquest thriller com el més trepidant de tots els que en els últims anys han optat a totes les estatuetes (amb els millors efectes especials, la millor realització, els millors intèrprets i el pressupost més desorbitat). I esperin, que hi ha moltes més idees per venir. Ara mateix no sé què podria avançar-los. A veure, deixin-me pensar. No em facin gaire cas, però… no troben que ens estan amagant alguna imatge des d’aquella nau enviada a Mart?
