Resulta sospitós que un escriptor en crisi com Javier Cercas busqui polèmiques poc abans de Sant Jordi. Les seves declaracions públiques d’ambigüitat calculada –tècnica que sap fer servir qualsevol narrador amb un mínim ofici–, envoltat per uniformats entusiastes i altaveus mediàtics, va propiciar algunes crítiques a les xarxes socials. Aquestes, convenientment magnificades per la “Brunete mediàtica” [gràcies, President Maragall per tan meravellosa metàfora] han servit per decorar amb cert victimisme el seu reiterat missatge polític per així narrar novel·listicament la presumpta “pèrfida maldat” dels independentistes, i de retruc aconseguir una notorietat pública entre uns mitjans espanyols disposats a empassar-se qualsevol trama secundària que reforci els seus prejudicis. De retruc, aconsegueix una notorietat que sempre ajuda a vendre llibres. Tanmateix, en aquesta polèmica de tuitter, un editorial del diari El País, a banda de presentar-lo com a víctima (servidor que viu a Girona i forma part, ni que sigui tangencialment, del col·lectiu d’escriptors locals, és incapaç de detectar alguna punyalada, enveja o comentari maliciós més enllà de l’habitual contra el d’Ibernando) va aprofitar per fer una caricatura, ja massa repetida, en què l’independentisme era associat al nazisme.
Per un país amb milers de deportats als camps nazis, i amb desenes de milers combatent-los des de Rússia a Normandia, per ser un país que va ser dels primers a fer front amb les armes a la versió local del feixisme, el falangisme que tant disculpa Cercas a la seva obra, això és més que un insult i una ofensa. Aquesta associació, elaborada com a acte d’estudiada propaganda, respon a aquest mecanisme de deshumanització de l’adversari que ja van fer servir els serbis fa poques dècades, i per descomptat, els propis nazis, i els propis franquistes contra els seus dissidents. Aquesta estratègia de deshumanització, encetada de manera formal sota l’aznarisme, ha servit especialment per desencadenar una guerra psicològica contra una Catalunya que, des de fa dècades, està desconnectant emocionalment (i culturalment, i econòmicament, i moltes més coses) d’un Estat que no l’ha respectada mai, i que està servint essencialment per justificar la repressió desfermada des de 2017. I aquesta maniobra política ha estat complementada amb una esquerra obedient de vocació staliniana. Les xarxes, un cop més, serveixen per qualificar de burgesos els catalans, d’egoistes anfiscals els independentistes, i de racistes i supremacistes aquells que demanen poder viure en català o que els atenguin en la seva llengua.
Certament, tuitter és el Bronx. La diferència amb els principals mitjans de gran difusió, el diari El País o les televisions públiques, és que és un espai on pots replicar directament i tractar de tu a tu a qui es creu moralment superior. Per dir-ho en termes històrics, és com quan, a partir de la baixa edat mitjana, qualsevol podia fer servir una ballesta –una arma barata i fàcil de fer servir- per abatre un cavaller cuirassat. Lògicament, els cavallers, acostumats a la invulnerabilitat de la seva caríssima armadura -només apta per a aristòcrates rics–, i la seva llarga formació militar, es van prendre molt malament que qualsevol pelacanyes amb aquesta nova arma revolucionària, tingués prou amb una hora per aprendre a disparar –i carregar-se– un noble damunt del seu cavall. Ja aleshores els joglars (una mena de secretaris de premsa medievals) van començar a reivindicar l’esperit de cavalleria i titllaven de vils i miserables els ballesters. La democratització de la guerra, com qualsevol altre àmbit, sempre té els seus damnificats. En certa mesura, els “grans intel·lectuals”, els “grans polítics”, els “grans mitjans”, lògicament poden estar molestos quan algú els encerta entre ull i ull. Ni que sigui amb un simple missatge de menys de 280 caràcters.
Ara bé, si tuitter és el Bronx, el món acadèmic no és massa diferent. Es tracta d’un espai on les punyalades es guarneixen amb cites erudites, referències sofisticades i bibliografies exhaustives. Si les xarxes socials tenen aquest component de lluita de fang, els acadèmics (sociòlegs, politòlegs, historiadors,…) també participen d’aquesta guerra ideològica en què l’important és més combatre l’adversari que la recerca de la veritat, o si més no, de l’anàlisi rigorosa i desapassionada que caldria esperar d’un investigador o professor universitari. La qüestió catalana s’ha omplert de centenars de llibres i milers d’articles en revistes més o menys presitigioses que, més o menys, busquen justificar posicionaments enfrontats. Qui això escriu no n’és aliè, i també ha participat d’aquest combat intel·lectual. Entre bona part dels intel·lectuals i acadèmics espanyols es registra un gran esforç per donar coartada acadèmica al que és pura i simple propaganda catalanòfoba i qüestionament del projecte independentista. A l’altra banda, per descomptat també hi ha literatura acadèmica qüestionable. És per això que quan hom té l’oportunitat de llegir contribucions ponderades –on normalment l’autor fa un esforç per posar-hi distància emocional–, hom no pot sinó alegrar-se.
Edgar Straehle és un d’aquests estranys casos on es pot trobar cert rigor en una qüestió tan emocional sobre el conflicte Espanya-Catalunya. Aquest doctor en filosofia, a la revista Clivatge de la Universitat de Barcelona, el 2019 va publicar un interessant article sobre la qüestió del nacionalisme i les dificultats d’un debat mínimament rigorós sobre la qüestió. Entenent que es tracta d’un conflicte important (encara que freqüent, perquè l’independentisme és el tipus de conflicte internacional més habitual), entén que el nacionalisme, paraula que, atesa la traumàtica experiència històrica del segle XX, té avui mala premsa, i per tant s’atribueix a l’adversari (mentre no es reconeix el propi) com a fórmula d’inhabilitar-lo políticament. Ara bé, en la qüestió del procés, la majoria de les anàlisis parteixen de la base del nacionalisme banal, aquesta teoria formulada pel psicòleg social britànic Michael Billig i que està fent tanta fortuna, segons la qual els estats tendeixen a generar un marc mental segons el qual la “normalitat” és acceptar acríticament l’hegemonia dels nacionalismes d’estat amb els seus símbols i ritus, i considerar com a una heretgia aquelles propostes nacionals alternatives. Straehle, que també va fer una exhaustiva i incisiva crítica contra “Imperiofobia”, una obra acadèmica de la historiadora Roca Barea en què es defensava la colonització espanyola i combatia les crítiques a l’Imperi Espanyol fetes per la intel·lectualitat europea moderna i contemporània (a partir de l’”elaborat” argument “Y tú más!”), fa una anàlisi complexa de l’independentisme català . Una anàlisi que, si bé no ens porta a simpatitzar amb aquest, sí indaga en un conjunt d’elements que rebat la dimensió “nacionalista” a nivell clàssic, és a dir, la creació d’una comunitat nacional homogènia, i admet ingredients com ara la incapacitat de l’estat d’administrar la pluralitat interna o la vinculació estreta del nacionalisme espanyol amb el franquisme i la recerca d’una solució postnacional a Catalunya com a sublimació d’una lluita democràtica en contra de la dimensió autoritària de l’Espanya actual.
Cercas seria l’exemple d’aquest nacionalisme banal, gens empàtic amb una societat que està patint una repressió sistemàtica i sistèmica, i que busca en la independència, no pas “l’egoisme dels rics”, com acostuma una determinada esquerra espanyola de pensament mandrós a explicar aquesta ruptura emocional, sinó la possibilitat de reinventar-se com a societat tot prescindint de les hipoteques del passat. I, com veiem amb els uniformats que aplaudien l’escriptor extremeny com si contemplessin un número de circ, aquestes són massa vinculades a un franquisme que, com constatem en sentències judicials o editorials a El País, tot manllevant l’expressió a Lluc Salellas, “no marxa”… ni amb aigua calenta.
Tuitter és el Bronx. Ments benpensants de la progressia oficial veuen en l’independentisme el nacionalisme dels altres –invisibilitzant-ne el propi–. El mecanisme habitual és convertir l’anècdota en categoria. Quan van sorgir formacions com el Front Nacional de Catalunya, amb un discurs antiimmigració similar al de diverses formacions europees equivalents, es va atribuir a l’”esperit supremacista dels catalans”. La realitat és que aquesta formació va obtenir 4.976 vots en les darreres eleccions… que en comparació amb Vox, un partit que se sent còmode (per no fer servir altres expressions) amb el franquisme (217.883) i que és obertament catalanòfob i antiimmigració, això és com dir que per cada xenòfob català n’hi ha 44 xenòfobs espanyolistes (perquè, efectivament, el seu discurs contra la immigració és més hard que el FNC. Un altre detall: quan Michel Alliot, de la formació hereva del Front Nacional de França (hereu ideològic de Vichy) va obtenir l’alcaldia de Perpinyà, ha desfermat una ofensiva contra els símbols catalans i la presència pública del català. Òbviament, els catalans som antifeixistes –no tenim altre remei–, perquè el feixisme és anticatalà.
El nacionalisme de Cercas (i de tants altres) és tan banal com cínic.
48 
24 
