Nacionalistes banals (i sobretot, cínics)

"Entre bona part dels intel·lectuals i acadèmics espanyols es registra un gran esforç per donar coartada acadèmica al que és pura i simple propaganda catalanòfoba"

Resulta sospitós que un escriptor en crisi com Javier Cercas busqui polèmiques poc abans de Sant Jordi. Les seves declaracions públiques d’ambigüitat calculada –tècnica que sap fer servir qualsevol narrador amb un mínim ofici–,  envoltat per uniformats entusiastes i altaveus mediàtics, va propiciar algunes crítiques a les xarxes socials. Aquestes, convenientment magnificades per la “Brunete mediàtica” [gràcies, President Maragall per tan meravellosa metàfora] han servit per decorar amb cert victimisme el seu reiterat missatge polític per així narrar novel·listicament la presumpta “pèrfida maldat” dels independentistes, i de retruc aconseguir una notorietat pública entre uns mitjans espanyols disposats a empassar-se qualsevol trama secundària que reforci els seus prejudicis. De retruc, aconsegueix una notorietat que sempre ajuda a vendre llibres. Tanmateix, en aquesta polèmica de tuitter, un editorial del diari El País, a banda de presentar-lo com a víctima (servidor que viu a Girona i forma part, ni que sigui tangencialment, del col·lectiu d’escriptors locals, és incapaç  de detectar alguna punyalada, enveja o comentari maliciós més enllà de l’habitual contra el d’Ibernando) va aprofitar per fer una caricatura, ja massa repetida, en què l’independentisme era associat al nazisme.

Per un país amb milers de deportats als camps nazis, i amb desenes de milers combatent-los des de Rússia a Normandia, per ser un país que va ser dels primers a fer front amb les armes a la versió local del feixisme, el falangisme que tant disculpa Cercas a la seva obra, això és més que un insult i una ofensa. Aquesta associació, elaborada com a acte d’estudiada propaganda, respon a aquest mecanisme de deshumanització de l’adversari que ja van fer servir els serbis fa poques dècades, i per descomptat, els propis nazis, i els propis franquistes contra els seus dissidents. Aquesta estratègia de deshumanització, encetada de manera formal sota l’aznarisme, ha servit especialment per desencadenar una guerra psicològica contra una Catalunya que, des de fa dècades, està desconnectant emocionalment (i culturalment, i econòmicament, i moltes més coses) d’un Estat que no l’ha respectada mai, i que està servint essencialment per justificar la repressió desfermada des de 2017. I aquesta maniobra política ha estat complementada amb una esquerra obedient de vocació staliniana. Les xarxes, un cop més, serveixen per qualificar de burgesos els catalans, d’egoistes anfiscals els independentistes, i de racistes i supremacistes aquells que demanen poder viure en català o que els atenguin en la seva llengua.

Certament, tuitter és el Bronx. La diferència amb els principals mitjans de gran difusió, el diari El País o les televisions públiques, és que és un espai on pots replicar directament i tractar de tu a tu a qui es creu moralment superior. Per dir-ho en termes històrics, és com quan, a partir de la baixa edat mitjana, qualsevol podia fer servir una ballesta –una arma barata i fàcil de fer servir- per abatre un cavaller cuirassat. Lògicament, els cavallers, acostumats a la invulnerabilitat de la seva caríssima armadura -només apta per a aristòcrates rics–,  i la seva llarga formació militar, es van prendre molt malament que qualsevol pelacanyes amb aquesta nova arma revolucionària, tingués prou amb una hora per aprendre a disparar –i carregar-se– un noble damunt del seu cavall. Ja aleshores els joglars (una mena de secretaris de premsa medievals) van començar a reivindicar l’esperit de cavalleria i titllaven de vils i miserables els ballesters. La democratització de la guerra, com qualsevol altre àmbit, sempre té els seus damnificats. En certa mesura, els “grans intel·lectuals”, els “grans polítics”, els “grans mitjans”, lògicament poden estar molestos quan algú els encerta entre ull i ull. Ni que sigui amb un simple missatge de menys de 280 caràcters.

Ara bé, si tuitter és el Bronx, el món acadèmic no és massa diferent. Es tracta d’un espai on les punyalades es guarneixen amb cites erudites, referències sofisticades i bibliografies exhaustives. Si les xarxes socials tenen aquest component de lluita de fang, els acadèmics (sociòlegs, politòlegs, historiadors,…) també participen d’aquesta guerra ideològica  en què l’important és més combatre l’adversari que la recerca de la veritat, o si més no, de l’anàlisi rigorosa i desapassionada que caldria esperar d’un investigador o professor universitari. La qüestió catalana s’ha omplert de centenars de llibres i milers d’articles en revistes més o menys presitigioses que, més o menys, busquen justificar posicionaments enfrontats. Qui això escriu no n’és aliè, i també ha participat d’aquest combat intel·lectual. Entre bona part dels intel·lectuals i acadèmics espanyols es registra un gran esforç per donar coartada acadèmica al que és pura i simple propaganda catalanòfoba i qüestionament del projecte independentista. A l’altra banda, per descomptat també hi ha literatura acadèmica qüestionable. És per això que quan hom té l’oportunitat de llegir contribucions ponderades –on normalment l’autor fa un esforç per posar-hi distància emocional–, hom no pot sinó alegrar-se.

Edgar Straehle és un d’aquests estranys casos on es pot trobar cert rigor en una qüestió tan emocional sobre el conflicte Espanya-Catalunya. Aquest doctor en filosofia, a la revista Clivatge de la Universitat de Barcelona, el 2019 va publicar un interessant article sobre la qüestió del nacionalisme i les dificultats d’un debat mínimament rigorós sobre la qüestió. Entenent que es tracta d’un conflicte important (encara que freqüent, perquè l’independentisme és el tipus de conflicte internacional més habitual), entén que el nacionalisme, paraula que, atesa la traumàtica experiència històrica del segle XX, té avui mala premsa, i per tant s’atribueix a l’adversari (mentre no es reconeix el propi) com a fórmula d’inhabilitar-lo políticament. Ara bé, en la qüestió del procés, la majoria de les anàlisis parteixen de la base del nacionalisme banal, aquesta teoria formulada pel psicòleg social britànic Michael Billig i que està fent tanta fortuna, segons la qual els estats tendeixen a generar un marc mental segons el qual la “normalitat” és acceptar acríticament l’hegemonia dels nacionalismes d’estat amb els seus símbols i ritus, i considerar com a una heretgia aquelles propostes nacionals alternatives. Straehle, que també va fer una exhaustiva i incisiva crítica contra “Imperiofobia”, una obra acadèmica de la historiadora Roca Barea en què es defensava la colonització espanyola i combatia les crítiques a l’Imperi Espanyol fetes per la intel·lectualitat europea moderna i contemporània (a partir de l’”elaborat” argument “Y tú más!”), fa una anàlisi complexa de l’independentisme català . Una anàlisi que, si bé no ens porta a simpatitzar amb aquest, sí indaga en un conjunt d’elements que rebat la dimensió “nacionalista” a nivell clàssic, és a dir, la creació d’una comunitat nacional homogènia, i admet ingredients com ara la incapacitat de l’estat d’administrar la pluralitat interna o la vinculació estreta del nacionalisme espanyol amb el franquisme i la recerca d’una solució postnacional a Catalunya com a sublimació d’una lluita democràtica en contra de la dimensió autoritària de l’Espanya actual.

Cercas seria l’exemple d’aquest nacionalisme banal, gens empàtic amb una societat que està patint una repressió sistemàtica i sistèmica, i que busca en la independència, no pas “l’egoisme dels rics”, com acostuma una determinada esquerra espanyola de pensament mandrós a explicar aquesta ruptura emocional, sinó la possibilitat de reinventar-se com a societat tot prescindint de les hipoteques del passat. I, com veiem amb els uniformats que aplaudien l’escriptor extremeny com si contemplessin un número de circ, aquestes són massa vinculades a un franquisme que, com constatem en sentències judicials o editorials a El País, tot manllevant l’expressió a Lluc Salellas, “no marxa”… ni amb aigua calenta.

Tuitter és el Bronx. Ments benpensants de la progressia oficial veuen en l’independentisme el nacionalisme dels altres –invisibilitzant-ne el propi–. El mecanisme habitual és convertir l’anècdota en categoria. Quan van sorgir formacions com el Front Nacional de Catalunya, amb un discurs antiimmigració similar al de diverses formacions europees equivalents, es va atribuir a l’”esperit supremacista dels catalans”. La realitat és que aquesta formació va obtenir 4.976 vots en les darreres eleccions… que en comparació amb Vox, un partit que se sent còmode (per no fer servir altres expressions) amb el franquisme (217.883) i que és obertament catalanòfob i antiimmigració, això és com dir que per cada xenòfob català n’hi ha 44 xenòfobs espanyolistes (perquè, efectivament, el seu discurs contra la immigració és més hard que el FNC. Un altre detall: quan Michel Alliot, de la formació hereva del Front Nacional de França (hereu ideològic de Vichy) va obtenir l’alcaldia de Perpinyà, ha desfermat una ofensiva contra els símbols catalans i la presència pública del català. Òbviament, els catalans som antifeixistes –no tenim altre remei–, perquè el feixisme és anticatalà.

El nacionalisme de Cercas (i de tants altres) és tan banal com cínic.

Comentaris

    Violant d’Hongria 25/04/2021 5:10 pm
    Va ser Xabier Arzalluz (PNB) qui a encunyar el terme de Brunete Meidiàtica referint-se al que coneixem com a tal (premsa com a arma d’intoxicació).
    No tothom pensa igual, sobretot els erudits 25/04/2021 1:47 pm
    El que a molts els semblarà una obvietat, que la Renaixença de la primera meitat de segle XIX va suposar el ressorgiment de la cultura i la llengua catalanes silenciades des del final de la Guerra de Successió, l'historiador i crític literari Joan-Lluís Marfany ho posa en dubte. En el seu llibre del 2017 "Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença" (Edicions 62), defensa que la burgesia catalana va tenir un paper protagonista en la construcció del nacionalisme espanyol, i que van ser aquests mateixos catalans els que van impulsar la Renaixença, "que va estrangular la petita tradició literària en català: ells mateixos van dir que l'havien embalsamat".
    fat boy 24/04/2021 10:06 pm
    El cretinisme era una condicio endemica de certes zones d'Extremadura. El cas del Cercas indica que ha estat exportat a Catalunya.
      Tu has de ser de Sant Julià de Montseny, oi @fat boy? 25/04/2021 1:39 pm
      En aquest poblet en concret i per tota la zona el goll i el cretinisme es mouen al seu aire i en abundància.
    Ricard 24/04/2021 9:26 pm
    Bon article.
      Anònim 25/04/2021 10:05 am
      Señor Xavier,es posible que Cercas este en crisis porque ha estado en la cima de los escritores actuales, cosa que usted nunca podrá decir porque nunca estará en la cima ni en el medio.
      11
      30
      Respon
    En la pràctica la catalanofòbia no existeix enlloc 24/04/2021 3:30 pm
    És la catalano-paranoia que genera aquesta doctrina religiosa i poc versemblant que s'anomena "nacionalisme català". Sense el fals concepte de "catalanofòbia" aquesta religió mesquina no té cap fonament.
      Raw 24/04/2021 11:50 pm
      "La Catalanofobia no existeix enlloc" dius. Com acudit és fluixet. "Antes extranjera que catalana" deia l'exministre Cañete sense que ningú el corregís (com sempre). És clar, no ho feien perque no hi havia pecat, és el que té el nacionalisme banal, com tu, que es nega a sí mateix. Ets un bon exemple, gràcies.
    Arnau 24/04/2021 2:15 pm
    El problema d'en Cercas, com molts d'altres que si resideixen a Catalunya és perquè van venir( ells o els seus antecessors) dins de les onades d'emigrants sense terra i sense feina, després de la guerra. I ho varen fer, com a colonitzadors inconscients i involuntaris; i, malgrat certs graus d'integració, com parlar català, són bàsicament espanyols per formació, per història i, sobre tot, per inculcació franquista. I en una Catalunya independent es trobarien absolutament fora de context: no se sentirien com a ciutadans catalans en una Catalunya independent i com a espanyols se sentirien en territori estranger. Per això malden per poder seguir sent espanyols al "seu" territori conquerit i disfressats de catalans.
    Julio Loras Zaera 24/04/2021 11:49 am
    Xavier, em sembla que ja et vaig dir una vegada que en la lluita ideològica, a diferència de la lluita política o la militar, on es guanya atacant successivament els flancs més febles de l'adversari, els atacs han d'anar principàlment dirigits als flancs més forts i no serveix per a res combatre els elements més dèbils. Cercas és un d'estos elements dèbils.. Perquè siga un escriptor d'èxit no és un intel·lectual sòlid.
    ¿España nos roba el victimismo? 24/04/2021 10:05 am
    Hasta ahí podíamos llegar.
    Narcís 24/04/2021 9:19 am
    D'aquest no ningú què n' espera persona digne que no sigui maldat de la pitjor estofa . . el compte corrent bé s'ho val ( així ni punyeter cas ) ! PD : no m' imagino un català vivint a Extremadura i malparlant, llançant estirabots d'allò més injustos sinó criminals contra extremenys/ població on conviu ( pobret d' ell ! ) . . i aquest tipus diu el que diu ací a ca nostra ? Nota : potser li deu a sa espanya aquelles ' Hurdes ' ! Anotació al marge : com és possible pugui ser ( pel que sembla ) professor de res ni de ningú a nostra Universitat . . entrà per ' oposicions ' o a dit ?
    Josep Anton Cuscó 24/04/2021 9:13 am
    Sap greu que tanta suposada intel·ligència es faci servir per atacar els altres i no per fer un món millor...
    Luisnomeacuerdo 24/04/2021 12:40 am
    El Marco mental de este fascista independentista es preocupante, solamente ve enemigos donde hay molinos, necesita unas cuantas sesiones e psi.co.lo.grocs per la constitución, yo diría que unas 1714 , al menos.
    17
    74
    Respon
      Y lo dice Luisito El del Frenopático... 26/04/2021 9:49 am
      Parado e inútil de larga duración...
    Ona 24/04/2021 12:06 am
    Banal? Cínic? Que fluixet. A mi em sembla un merda mala-gent. I agafen moltes ganes de convertir-nos en el que diuen. Quan en realitat sóm les víctimes. Però hauríem de deixar de plorar i començar a riure, hauríem de riure’ns a la seva cara d’amargats miserables.
    Olesa 23/04/2021 11:50 pm
    Quin panegíric.
    Jordi (Català i Suís) 23/04/2021 11:49 pm
    Vaig descobrir que hi havia un nou FNC fa poquets anys i tot seguit vaig llegir que eren una colla de feixistes, racistes i xenòfobs. I fins aquestes darreres eleccions no em vaig pas interessar a saber el que diuen. I llegint-los el programa vaig al.lucinar amb els judicis que els paios havien rebut. El programa és per a un Estat Independent i qualsevol partit de qualsevol país del centre i nord d'Europa, del Japó, d'Austràlia, New Zeland, USA, Canadà, etc és plenament acceptable i normal. Aleshores em vaig escarrassar a trobar què tocava més el voraviu tota aquesta gent que els difamava i vaig trobar un punt que enrabia els diferents establishments: el FNC identifica els Catalans per la seua llengua i Cultura i posa al mateix sac Espanyols, Brasilers, Marroquins i Grecs per posar un exemple.... Com fan tots els Estats Independents. I a més a més de fer això tan normal hi afegeix el tema de l'emigració de països musulmans que ja fa anys que és filtrada a Dinamarca, per exemple. I tots sabem per què ho fan. Però a CAT som els més ..... ********* .... del Món i de l'Univers i per això ens va tan malament des de fa segles.
    48
    24
    Respon

Nou comentari