El mecanisme pervers de la repressió

Fins i tot en plena ressaca de la millor borratxera col·lectiva d’aquest país, que és la potència d’una festa popular i cultural com Sant Jordi, hem de tocar de peus a terra i ser conscients de la situació de repressió, també col·lectiva, que no s’atura. Han passat cinc anys i mig del que va ser un acte de desobediència civil massiu però pacífic –per part dels desobedients, perquè els que obeïen l’Estat van fer servir tanta violència com van voler– i encara dura el càstig penal. I el que durarà.

Mentre suposadament es negocia la mal anomenada desjudicialització, la persecució dels tribunals continua igual de ferotge. Tenim el cas, per exemple, entre molts altres, de tres joves que s’enfronten a dures peticions de pena, que els poden portar a condemnes que no es puguin suspendre perquè serien de més de dos anys de presó. Tot plegat per, suposadament, haver-se enfrontat als Mossos d’Esquadra en una protesta contra la sentència del Suprem contra els líders de l’1-O.

El cas té tots els ingredients de l’engranatge perfecte i pervers que és la repressió d’un estat contra ciutadans que viuen amb el seu passaport –encara que no el vulguin– per raons polítiques. Les acusacions contra els tres encausats són, sobre el paper, tècniques: desordres públics, atemptat a l’autoritat i lesions. Però aquesta formulació és el final del camí. L’itinerari comença amb la decisió de posar en mans del sistema penal un conflicte polític i porta els protagonistes del conflicte a la presó i els ciutadans que els donen suport al carrer.

El següent pas és pressionar la policia pròpia del territori desobedient –fins i tot jutjant-ne comandaments– a reprimir amb entusiasme els que protesten, per delegació de l’Estat. Només cal posar antiavalots catalans davant de la delegació del govern espanyol per generar una reacció que garanteix unes quantes detencions a les quals aplicar el tipus penal d’atemptat a l’autoritat –tan dur com els polèmics desordres públics agreujats i del qual no se’n parla prou– per demanar condemnes exemplaritzants.

El sistema penal –policia i tribunals– funciona així i passa per damunt de tot. Està pensat perquè funcioni així. I cap reforma del Codi Penal el desactivarà. Només una amnistia que inclogués els casos tipificats amb aquest mecanisme pervers –i no només els vinculats directament a decisions polítiques preses des de les institucions– podria arribar a implicar realment la desjudicialització. La resta no passa de miratge.