En un marc moral que intenta justificar la feblesa a través del victimisme, l’autocomplaença i les exhibicions de virtut, el nou llibre d’Enric Vila, “Ull per Ull. Els mestres», és un himne al simple però dificilíssim exercici d’explicar la veritat sobre alguna cosa. Ara mateix no hi ha res més revolucionari que dir les coses pel seu nom, i per això llegir aquest llibre és com rebre una empenta pel darrere. Descol·loca, provoca i activa l’instint de supervivència, atrofiat pel bonisme verinós que encara impera al nostre món, especialment a Catalunya. En el fons, fa el mateix que als altres llibres que ha escrit, que és explicar el país a través seu, però ara ja no hi posa pel mig cap personatge, cap ciutat o cap fet històric. Ara ell és el centre al voltant del qual orbita tota la història i això fa que la veritat que hi aboca es torni més íntima i, per tant, més crua i més pura.
En aquest volum de l’Ull per Ull, que en principi serà el primer de molts, hi explica els anys de la primera joventut, és a dir, des que entra a la universitat fins que es converteix en escriptor. És la història de la seva refundació personal, que comença quan s’adona que tot allò que li han ensenyat els seus pares no li servirà per poder defensar-se del món, i menys encara de les tares espirituals que hi ha en un país ocupat, on les frustracions generen una dosi extra de mala llet i de cinisme. Com diu ell, l’havien educat per anar cantant a l’escorxador. Al llibre es veu com cau de la figuera -amb els nyanyos corresponents- i també la manera com fa servir els valors que li venien de casa -com ara el vincle amb la tradició i una idea pura de l’amor- per poder superar les tares que també havia heretat, uns defectes que provenien directament dels traumes patits pels catalans i dels autoenganys que ens hem fabricat per tapar-los. És a dir, ell va veure que si es limitava a ser el bon noi que havia estat programat per ser, acabaria convertint-se en un idiota o en un cínic. I clar, tant si ignores el mal com si menysprees el bé, acabes destruït i destruint. A partir d’aquí, ell troba en l’escriptura la seva arma de defensa personal i fica la banya per arribar a dominar-la com si li anés la vida. Perquè l’hi anava.
Ara ja fa molts anys que la domina, l’escriptura, i per això aquest llibre està tan ben escrit. També ho estaven els anteriors, en realitat. Pels qui només el conegueu pels articles, sapigueu que en els seus llibres tot s’entén perfectament. Als articles hi condensa al màxim les idees perquè no té espai per explicar les coses com a ell li agrada explicar-les, que és gota a gota, fent que vagin prenent forma subtilment a través de les coses que narra sense que hagi d’agafar el lector de la maneta, que és una cosa que no suporta. Sempre que escriu un article que no entenc penso que, probablement, de cada paràgraf seria capaç d’escriure’n un llibre sencer. També és veritat que sempre sé des d’on dispara i contra què, i per això sempre els llegeixo.
Fa molts anys que som amics i he après que quan l’Enric diu una cosa sobre política que jo no veig, el millor que puc fer és esperar. Llavors, sempre arriba un dia en què allò que em semblava tan estrany o tan impossible, de sobte, m’apareix més clar que l’aigua. Per exemple, ara qualsevol veu el canvi d’era que tenim al davant, però és que l’Enric fa com a mínim deu anys que em diu que el món fotrà un pet com un aglà. També recordo un dia, segurament devia ser abans del 9N, en què li vaig dir que havíem de forçar els convergents fins al punt que els sortís més a compte fer la independència que no fer-la. Caminàvem pel carrer i recordo que es va aturar, em va posar les mans a les espatlles per mirar-me als ulls i em va dir: “Àstrid, això és el que segur que no passarà mai”. Fa força anys també em va dir que el diari ARA estava mort. Jo vaig arrufar les celles i vaig respondre que què més voldríem. Ara ja fa temps que tothom veu que és un diari moribund, un pamflet ultra subvencionat que no llegeix ningú i que no té cap capacitat d’influència.
Tinc un amic que menysprea l’Enric i que sovint m’envia tuits d’altra gent que el critica, com volent dir, “ho veus?”. Jo, que me l’aprecio, miro de tenir pietat, perquè clar, el tio encara és militant de Junts i si fos per les seves intuïcions polítiques encara estaríem parlant de reformar Espanya. Fa gràcia perquè tot el que pensa ara és el que l’Enric deia fa 10 anys i tot el que l’Enric diu ara segurament serà el que ell pensarà d’aquí 10 anys. Ell no se n’adona, és clar. Més d’un cop he respost a les seves preteses provocacions amb una captura de pantalla dels tuits que es van bescanviar l’Enric i el Xavier Sala i Martín el 2016, quan el reconegut economista menyspreava la idea de l’Enric de celebrar un referèndum. Ara suposo que no hi ha ningú que pensi que era una mala idea. També la va encertar passat el Primer d’Octubre. Jo ja veia l’estafa dels polítics, però malgrat els advertiments de l’Enric, no pensava que tots acabarien tornant a pactar amb els socialistes, ni que els convergents treballarien per poder tornar a un escenari en què els fos viable pactar amb el PP. També va ser el primer a vaticinar la degradació de les institucions catalanes i a promoure la idea que calia fer política des dels marges. Per això va muntar Casablanca, que va obrir camí a moltes altres iniciatives que ja ni comptem amb la Generalitat ni n’esperen res.
Explico tot això perquè la gent que titlla l’Enric de boig, de tòxic o d’il·luminat, o bé no té ni idea de política, o bé no ha fet l’exercici de jutjar-lo a través del temps, o bé se sent amenaçat pel seu dit assenyala-reis-nus. Jo sempre he conegut el mateix Enric, no ha canviat gaire des que vam començar a ser amics, però en l’Ull per Ull he pogut veure com es va gestar i com va néixer aquest home inspirador i valent que va haver de reconstruir-se per poder protegir les seves virtuts i no veure’s pervertit per les inclemències externes. Mentiria si digués que no l’he vist fer alguns equilibris, o si digués que no ha tingut algunes intuïcions polítiques que han resultat ser equivocades, o si negués que de vegades la seva tossuderia li limita la vista. No és cap superheroi. Però en política mai l’he vist donar-se a ell mateix excuses de mal pagador, ni intentar fer passar ase per bèstia, ni evitar pagar el preu de les coses que fa, ni fer-li trampes a Catalunya per poder surar. Per a mi i per a molts altres, sempre ha estat un exemple de resistència i de lluminositat. Si estàs fluix, passar una estona amb l’Enric és com rebre una transfusió de sang. Llegir un llibre seu té un efecte similar. Malgrat els temps que corren, on tothom sembla espantat o deprimit, quan acabes l’Ull per Ull t’agafen ganes d’alçar-te de terra i cridar: “Ara veureu qui sóc jo, motherfuckers!”.
