Una vegada li vaig preguntar al sud-africà Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau i arquebisbe anglicà de Ciutat del Cap, com podia creure en l’infern. Esperar el paradís podria ser més comprensible, perquè l’esperança és l’últim que es perd i podem arribar a disculpar que les persones vulguem anhelar alguna recompensa, fins i tota contra tota evidència, al final de tota aquesta vall de llàgrimes. Però l’infern? És producte d’una mentalitat recargolada, venjativa, tirant a sàdica; ningú no pot afigurar-se que un Déu omnipotent, bondadós i creador de vida, pugui tolerar una barbaritat semblant. L’home em va respondre amb una barreja de sornegueria i religiositat molt característica d’ell. “L’infern existeix,” em va dir convençut; “no cal fer-se gaires pel·lícules, perquè el tenim aquí mateix amb nosaltres, a la terra. L’infern l’hem creat els homes.”
El record em ve al cap pensant en l’infern més pervers i sofisticat que devem haver creat els mortals en els temps moderns, el qual vindria a ser l’escalfament del planeta. Sembla clar que, si més no en gran part, es tracta d’una creació humana, fruit d’una desmesurada explotació de la natura. I no és casual que ataqui amb més força l’Europa occidental, bressol de la nostra voracitat industrial i tecnològica. Seria el càstig perfecte per a unes generacions que han volgut jugar a ser divinitats, i fer amb el medi ambient el que els ha donat la gana, amb les dimensions que els ha convingut i sense cap mena de contenció ni respecte per un entorn de fràgils equilibris. Tindria sentit que l’ésser suprem ens hagués condemnat amb uns focs cada cop més grossos, que cremen a l’estiu, que cada any maten més persones, que semblen irreversibles i que potser ens acabaran expulsant d’aquesta Terra que tant hem maltractat. I si l’infern fos terrenal, com apuntava l’arquebisbe Tutu? I si tot fos un càstig merescut per la supèrbia humana?
De vegades m’agrada fer l’exercici d’invertir els termes de qualsevol problema. Imaginem que en lloc de l’escalfament global, estiguéssim passant per un gravíssim cicle de refredament global. Com reaccionaríem? I si l’avenç de la desertització, la sequedat i la canícula no fossin la maledicció del segle XXI, i en canvi ho fos la cinquena glaciació, amb un descens acusat de les temperatures mitjanes, i la conversió dels extrems meridionals en regions cada cop més insofribles? Doncs tinc la impressió que no ho viuríem amb tant de dramatisme. Ens abrigaríem de valent, sortiríem a esquiar per Collserola i potser ens alegraríem de semblar cada dia més del Nord (on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç).
Tal vegada els científics s’alarmarien tant per uns graus de menys com per uns graus de més, i vés a saber si el comú dels mortals els farien el mateix cas que els fem ara. Potser si fóssim tots plegats més víkings, i profundament escandinaus en el sentit atàvic, tindríem por del fred. Pensaríem que l’infern és el domini de Hel, les expansions glaçades i desèrtiques on res no hi creix i on res no hi pot viure dignament. En contrast, el paradís seria aquell lloc càlid on fem la guerra i l’amor i ens afartem com els més valents dels guerrers. Tant se val, no és el cas; som de soca mediterrània i ens socarrem. I la nostra herència judeo-cristiana ens ha ensenyat sense marge d’interpretació que l’infern és calor i flama eterna. Potser la doctrina canònica de l’església no ho presenta ben bé així, però la visió popular és molt clara. El pitjor lloc imaginable és allà on cremen sense pausa les calderes de Pere Botero. Ens ho diuen els evangelis i el Dante i el Bosco.
És més; encara que algun savi ho volgués, no tindria manera de convèncer els nostres amics i veïns que els incendis potser no són tan perjudicials, que hi ha un excés de boscos, degut a l’abandó de l’agricultura, i que ja aniria bé algunes clapes per afavorir nous conreus o pasturatges. El cas és que a ningú no li agraden els grans focs de l’estiu, són violents i reprovables i dolents per definició. El foc és malvat, i el foc descontrolat és demoníac. Una muntanya rostida i pelada provoca una inevitable tristor, i ja pots anar pontificant sobre els efectes i repercussions que se’n poden derivar des del punt de vista científic. L’infern del segle XXI, el que ens ha tocat viure a nosaltres i que segurament serà molt pitjor per als nostres descendents, és aquest que ja estem vivint. L’avern d’una humanitat ben escaldada… en més d’un sentit.
