Fa unes setmanes, Carles Sirera, articulista d’aquest diari, publicava una anàlisi interessant de les implicacions de l’amnistia que us recomano. Sense estar d’acord amb tot, trobo força encertat tot el que diu sobre el recorregut d’aquesta llei, tant a Espanya com a Europa. On tinc la discrepància és a la part final:
Evidentment, els partidaris de com pitjor, millor, es trobaran molt decebuts amb aquest escenari. Tanmateix, encara hi ha tres interrogants que no saben contestar. En primer lloc, ens han d’explicar com de pitjor ha d’anar tot per poder competir amb la guerra d’Ucraïna o la invasió de Gaza per esdevenir una prioritat a l’agenda mundial. En segon lloc, seria bo saber quines garanties tenen que, si augmenta la repressió, el nombre d’opositors i rebels augmentarà quan, precisament, hem observat el fenomen contrari en els últims anys. Finalment, ens haurien de donar alguna raó per no fer mai una passa endavant per liderar la revolta i assumir el cost personal de la desobediència quan no n’hi ha de voluntaris i tenen via lliure per ser els herois de l’alliberament nacional.
Aquesta conclusió, al meu entendre, parteix de premisses falses, o com a mínim, tramposes, que sovint sostenen els partits que es diuen independentistes i la seva òrbita als mitjans i a les xarxes:
Primer, dissidir de la via negociada amb Espanya, que per naturalesa només pot portar a la reforma de l’Estat, no és necessàriament ser partidari del ‘com pitjor millor’. Des de 2017 a cada nou escenari que s’obria, els polítics dits independentistes han tingut una nova oportunitat d’evitar la pacificació, i sempre han triat la contrària, fins i tot quan l’alternativa no suposava un elevat cost personal. Sempre, per sistema.
- Puigdemont no va desmarcar-se del seu partit i va presentar una candidatura sol quan es va vetar la seva investidura al Parlament, no ha tornat mai aprofitant la seva immunitat parlamentària, ni tan sols s’ha mostrat contrari al pacte amb Esquerra per fer president Aragonès.
- Quim Torra no va arribar a fer un acte de sobirania com tancar perimetralment Catalunya en pandèmia, que a ulls del món hauria estat totalment justificat, ni va mantenir penjada la pancarta de la discòrdia sabent que el cost personal que assumiria seria el mateix.
- Junqueras va tornar obedientment a presó cada cop que en sortia en llibertat condicional, mai no va explicar la relació causal entre ampliar la base i obtenir la independència en un Estat com l’espanyol i no ha arribat a plantejar en cap moment el referèndum pactat com a línia vermella per investir un president de Govern espanyol.
- A la CUP, mai no han retut comptes sobre la utilitat que ha tingut una decisió extraordinària com presentar-se dos cops a unes eleccions al Parlament dels espanyols. Per només citar unes quantes ocasions.
Són ells els que han d’explicar com la seva estratègia porta a la independència, perquè encara avui en dia cobren un sou públic per ser independentistes, no aquests suposats partidaris del ‘com pitjor millor’, perquè el problema, insisteixo, no és que no s’hagi desfermat el conflicte com implica aquesta teoria, és que s’ha optat per fer de la política catalana un solar a 15 anys vista.
Sirera exposa, en segon lloc, que aquests suposats detractors del processisme defensen que la repressió està correlacionada amb l’augment d’opositors i rebels. Jo no ho he vist mai dir d’aquesta manera a ningú. La correlació que sí que està força provada en moltes accions col·lectives és aquest augment d’opositors i rebels amb la percepció de ser sobre el cavall guanyador, i òbviament ara el moviment independentista dista molt de ser-ho. A més, encara que la relació fos la que diu, és difícil que hi hagi aquesta confrontació, no per la repressió de l’Estat espanyol, sinó per l’absència d’una contrapart que demostri estar de part seva. Només es podrà afirmar que la repressió no genera més oposició el dia que entenguem que la repressió també ve del Parlament.
La darrera pregunta retòrica que fa Sirera és la que, qui em llegeix habitualment, haurà vist que combato amb més vehemència perquè entenc que parteix d’una concepció errònia de la fiscalització política: qui qüestiona el que fan els polítics no té per què aspirar a substituir-los, sobretot, quan hi són per voluntat pròpia i han assumit compromisos. Ningú no obliga cada cop a fer una aposta més alta que l’anterior, poden establir els límits reals del que faran i assumir-ne les conseqüències. A més, hi ha una part falsa, en aquest raonament, perquè sí que hi ha hagut passes per liderar una revolta, allà on ha fallat, que són les institucions, i no han tingut èxit, de moment, cosa que no vol dir que no en tinguin més endavant. I als polítics que actualment tenen representació ja fa molt de temps que no veig que se’ls demani que liderin una revolta: se’ls demana molt menys. Se’ls demana que no corrompin la política fins a l’extrem de fer-la inservible.
Això no vol dir que el fons d’aquest darrer paràgraf que citava al principi de Sirera no tingui molt de cert. Un quart espai independentista pot passar comptes als quals ens han deixat aquesta herència, però no tenen altra opció que gestionar-la. I això comença per assumir que el processisme ha aconseguit imposar un marc en què conceptes com referèndum, mandat, unilateralitat, no renunciar, no rendir-se, república, ja no tenen cap significat en el subconscient col·lectiu. Aquestes cartes ja estan marcades, fins i tot la d’independentista, o independentista que (jo sí, perquè soc nou, perquè soc més llest, perquè jo sí que dic la veritat) assegura que farà una declaració unilateral d’independència: no serà suficient.
Per començar, perquè encara que aconsegueixi entrar al Parlament, no guanyarà, i l’oposició d’algú que porta al programa la independència unilateral i es negui a investir ningú que no s’hi comprometi és una paradoxa: cal buscar una forma de ser creïble, des d’una autonomia amb majoria d’autonomistes que es diuen independentistes, en la seva tasca per la independència sense poder incidir-hi a curt termini. Alguns han trobat el nínxol del discurs migratori, que, sense competències més enllà que la gesticulació dels ajuts socials, que els permet fer veure que fan alguna cosa (com ha fet l’autonomisme tota la vida) és una trampa mortal de l’espanyolisme perquè acceptem de bon grat l’exèrcit al carrer. Per acabar amb el que anomenen “una invasió”, remataran l’ocupació.
Els que no tenen la immigració com a principal obsessió (molt per davant de la independència) han de trobar un discurs alternatiu que és el que els ha de permetre fer política en un marc com el que ens han deixat fins que s’assoleixi una majoria parlamentària. La llengua pot ser una palanca, òrfena d’una defensa (o més ben dit d’una ofensiva) real, però caldrà veure si és suficient. I fins i tot quan això passi, caldrà haver fet tota una reflexió (a contracorrent, mentre la resta de l’independentisme està ocupat disputant-se les molles cada cop més minses d’Espanya) sobre si la independència és viable per la via de la insurrecció o si, per exemple, cal anar a algun tipus de bloqueig econòmic o polític sostingut en el temps, i com es pot aprofitar l’onada reaccionària a la qual tota ocupació per la força del PSOE li sembla poca en tot plegat.
