França crema i la raó no és la precària situació de la inversió en educació. Tampoc el pes del deute públic o l’estancament econòmic que pateix el país des de la introducció de l’euro. La raó és molt simple i és la mateixa que hi ha sempre darrere dels esclats de violència popular: la impunitat dels aparells repressius de l’Estat. És una llarga història oblidada per molts perquè les seves principals víctimes són les poblacions de desterrats que viuen als barris perifèrics de les grans ciutats.
El primer informe d’Amnistia Internacional sobre la qüestió és de 2005. Encara recordo llegir-lo, precisament, abans dels primers incidents de violència popular de 2006. Llavors, Nicolas Sarkozy feu tot el possible per escalar el conflicte i presentar-se com l’home d’ordre que reinstauraria la pau social. Fou la gran victòria de Le Pen, perquè, com temia Chirac, el petit Nicolas no feia més que cavar la tomba del gaullisme en convertir els conservadors en un clon de l’extrema dreta. Chirac pensava que a la grandor de França cabria una comunitat postcolonial, els descendents de la brutalitat de la missió civilitzadora francesa podien ser reincorporats a la nació, perquè tots estaven units per una experiència traumàtica compartida.
En aquella ocasió, com el 2023, l’espoleta que detonà l’explosió de malestar social fou la mort d’un jove arran de la intervenció de la gendarmeria. Ara són les mutilacions patides pels estudiants per l’ús antireglamentari del material antiavalots. En tots aquests episodis, amb els centristes al govern, l’autoritat sempre ha cercat la confrontació i l’escalada contra la seva població per por de mostrar una feblesa que pogués alimentar les expectatives electorals de Le Pen, fos pare o filla. Al contrari, quan els socialistes amb Hollande es trobaven el palau de l’Elisi, les revoltes no s’estengueren mai pel país.
Per tant, l’autèntica raó de tots aquests aldarulls és la seva constant instrumentalització per part dels executius conservadors per desplegar una política de fermesa que tallí les ales a l’extrema dreta. França es troba atrapada en una espiral on les autoritats actuen constantment com a bombers piròmans per exhibir-se com els veritables salvadors de la pàtria i demostrar que ningú pot ser més contundent que ells en la repressió del desordre juvenil. Aquest cop, a més, hi ha una voluntat deliberada d’implicar Mélenchon i la França Insubmisa en l’organització de les protestes per desqualificar-lo com a candidat a la segona volta. Un parany que Mélenchon, amb la seva proverbial manca d’intel·ligència i tacte, no sols no ha sabut evitar, sinó que ha decidit llançar-s’hi feliçment de cap.
Els potencials hereus del macronisme ho juguen tot al fet que la França Insubmisa es cremi en aquestes revoltes i sigui un dels seus qui passi a la segona volta, perquè si el tiquet fos Le Pen contra Mélenchon, tot el vot centrista se n’aniria a l’extrema dreta. El candidat d’esquerres, com sempre, ha denunciat els excessos policials; però aquest cop hi ha un malestar transversal en la joventut que Mélenchon pot capitanejar i això obliga el macronisme a forçar el pols fins que la magnitud del caos popular arrossegui qualsevol possibilitat de passar a la segona volta de la França Insubmisa. És una travessa arriscada, perquè els resultats poden ser just els contraris: construir un bloc generacional d’esquerres capaç de superar la fragmentació del vot centrista i consolidar les possibilitats de Mélenchon d’arribar a la segona volta, malgrat la seva assegurada derrota davant Le Pen.
Tanmateix, és probable que molts lectors conservadors pensin que aquest grau de duresa és necessari per impedir que el caos provocat per les hordes invasores s’estengui per tot el territori i no té cap mena de relació amb càlculs electorals. Sincerament, la impunitat policial és sempre una decisió política i, per aquells que creuen que exagero la magnitud del problema, els haig d’advertir que a França el 2023 moriren 50 persones per les actuacions policials i el 2024 provocaren 52 víctimes mortals.
A més a més, França no és el país més perillós de la UE. La seva taxa d’homicidis és la meitat que la de Lituània (1,3 enfront de 2,6 per cent mil habitants). De fet, jo visc a Bèlgica, un país més insegur que França i a una ciutat, Brussel·les, de les més violentes del continent amb una mitjana de dos tirotejos setmanals entre bandes de narcotraficants rivals, malgrat que la situació d’Anvers, el principal port d’entrada de la droga al continent, és encara pitjor.
Molts poden pensar que la falta de brutalitat policial és la causa que Bèlgica corri el perill d’esdevenir un narcoestat, però les forces de l’ordre de gallet fàcil no solen ser la solució a aquest tipus de problemes. Els partidaris d’aquesta mena de mesures sols volen desplegar i institucionalitzar el racisme, però a Bèlgica no hi ha cap partit d’extrema dreta d’àmbit etatal que faci campanya sota aquestes consignes. Els independentistes flamencs del VB tenen els seus feus electorals a poblacions rurals majoritàriament blanques on no han de conviure amb la pobresa i la immigració, mentre que a les grans ciutats, especialment a la capital, no es poden guanyar les eleccions amb aquests discursos.
Per tot açò, l’actuació policial es manté en criteris professionals i no hi ha cap partit polític que els doni carta blanca per encendre els carrers. Encara més, el passat dilluns 12 d’octubre un policia belga caigué abatut en acte de servei mentre intentava detenir uns lladres de cotxes. Per a desgràcia dels racistes, es deia Nordine El Talbi i, per a frustració dels supremacistes blancs mediterranis, tenia tot l’aspecte de ser nat a Creixell. I per a inri dels incels d’extrema dreta, la seva afligida parella era una rossa d’ulls blaus. Una estampa que les ments petites no poden processar.
