Després de la victòria de França contra el Marroc, la tranquil·litat fou absoluta a les comunes de Molenbeek i Schaerbeek de Brussel·les, on es concentra la majoria de la població marroquina i d’on és originari l’entrenador d’aquest equip nacional. Una situació que s’ha repetit també al país veí i ha sorprès quasi tothom que, amb el precedent recent dels aldarulls per la victòria del PSG, esperaven trobar-se amb París en flames. L’estampa ha estat ben bé just el contrari. Insòlita placidesa.
És cert que el dispositiu policial a la capital gal·la era dantesc i més propi d’un estat de setge, però aquesta és la situació habitual a França des de fa vint anys i no sempre té efectes dissuasius. Per altra part, a Brussel·les no s’han pres tantes mesures preventives i tampoc s’ha hagut de lamentar danys materials, quan els avalots del darrer mundial interromperen amb certa intensitat la normalitat de la capital europea. Sembla que alguna cosa està canviant. El partit de dijous era explosiu perquè els joves dels barris perifèrics de les grans ciutats europees podien sentir-se identificats amb els jugadors que integren les dues seleccions enfrontades, però cap dels dos països, realment, els representava.
El desarrelament no té res d’insòlit i no demostra cap fracàs de les anomenades societats d’acollida ni cap problema estructural amb la cultura o la religió dels nouvinguts. Simplement, és la conseqüència lògica de nàixer a un país que no és el dels teus pares i és un sentiment que els considerats expats, els emigrants amb passaport occidental i bones condicions de treball, també senten malgrat les majors facilitats de la seva condició. El problema ha sigut que els discursos sobre la immigració a Europa s’han construït emmirallant la producció acadèmica i cultural dels Estats Units, un país format per colons on les minories ètniques sols trobaren una cultura WASP definitòria de les elits, però mai del poble comú. No hi havia el pes de la tradició o la història en la identitat americana, sinó que fou forjada pels immigrants.
Com és evident, aquest esquema mai no podia reproduir-se a Europa, on la relació entre locals i forans es troba entrelligada amb Estats Nacionals que, des del segle XIX, cerquen l’homogeneïtat interna, alhora que lluitaven per una expansió imperial que suposà colonitzar els ancestres dels actuals immigrants. No hi ha cap possibilitat de fer una tabula rasa i els retrets i ressentiments acumulats són inevitables. Els liberals europeus benpensants fan tot el possible a l’hora de la veritat per minimitzar o oblidar el nostre llegat colonial, mentre les esquerres alternatives reviuen aquests temes per fer d’ells una mena de fustigació religiosa i sentir-se moralment superiors a la resta de la humanitat perquè ells se senten molt malament per ser blancs occidentals. Una angoixa existencial que tampoc té massa efectes pràctics perquè un cop ja s’han sentit molt malament, qualsevol acció de canvi ja no és necessària més enllà de sentir molta compassió pels oprimits.
Per altra part, sols l’extrema dreta té un veritable interès a lliurar aquestes batalles culturals, ja sigui per negar l’opressió blanca i mostrar l’imperialisme com un moviment alliberador del món front l’esclavitud i la barbàrie islàmica o per, simplement, acceptar aquesta violència i argumentar sense embuts que tota la humanitat fa el mateix i no hem de sentir gens de vergonya per, precisament, haver triomfat en la batalla pel supremacisme. S’ha de dir que de totes les postures o discursos analitzats, lamentablement sols hi ha coherència en aquesta última posició darwiniana i, per això, el món sembla encaminat a un període de guerra eterna entre nacions.
Tanmateix, els desterrats es troben atrapats en aquests discursos essencialistes de lluita hobbesiana. Per al supremacisme blanc mai no formaran part de les nacions d’acollida malgrat que tinguin la nacionalitat; però, a hores d’ara, la supervivència econòmica i fins i tot militar d’aquestes nacions depenen d’aquests joves, com també ho fan les seves seleccions esportives. Es pot intentar defensar projectes natalistes per revitalitzar la pàtria, però són deliris que tindran poques conseqüències pràctiques. A tot el planeta la natalitat s’enfonsa i això són grans notícies per a les dones, perquè només és un reflex de la llibertat que estan conquerint, i per al medi ambient. També per als qui tenen malsons sobre les teories del reemplaçament, perquè en trenta anys l’anomenada immigració massiva serà un record del passat.
Per tant, els joves de les barriades, malgrat discriminació i pobresa estructural, faran el seu camí i progressaran i ocuparan llocs de responsabilitat com ja ho fan a França o Bèlgica. No hi haurà utopia multicultural i els seus orígens i gran part de la seva identitat s’erosionarà, perquè mantenir la identitat dels pares significarà un compromís i un pes difícil de sostenir. En aquest sentit, la selecció del Marroc és un exemple paradigmàtic de la coherència que comporta un sentiment nacional.
La premsa esportiva ha explicat els èxits d’aquest conjunt amb el relat de jugadors europeus d’origen magrebí que, com no podien accedir a l’equip nacional, optaren estratègicament per aquesta selecció com un plat de consolació; però això és, més o menys, la meitat de la història. L’altra pota de la taula és l’Acadèmica Mohamed VI i tota la política estatal per promocionar aquest esport per ser els líders al continent africà i disputar de tu a tu les competicions internacionals contra els europeus. Un projecte personal del rei on es destinen part dels ingressos obtinguts pel conglomerat estatal OCP dedicat a l’explotació dels fosfats.
La selecció marroquina, com les d’altres països, és un projecte de legitimació del poder polític que pretén, d’aquesta manera, mostrar a la població el progrés i els avanços fets pel règim. El problema amb aquesta mena de discursos és que poden capgirar-se amb facilitat. Els joves desterrats de les perifèries que decideixen vincular-se emocionalment amb aquests equips poden preguntar-se com és possible que el seu país pugui ja en el terreny esportiu disputar enfrontaments igualats amb els europeus, però en altres aspectes continuar tan endarrerits.
És cert que els discursos oficials exhibiren estadístiques per explicar que el camí pres per la monarquia és el correcte i és qüestió de temps; però els desterrats que gaudeixen de les victòries o pateixen per les derrotes de la seva selecció nacional es veuran arrossegats a entrar en debats interns sobre la situació política del seu país. La monarquia alauí no ha copsat correctament totes les conseqüències d’intentar connectar amb la diàspora magrebina, perquè el dilema ací és que tot sentiment o identitat nacional et porta, tard o d’hora, a implicar-te en la societat que tu consideres el teu país i la teva gent. Els desterrats de les capitals d’Europa no poden per sempre sentir-se apàtrides i, tard o d’hora, emprendran el camí de tornada per fer de la seva terra un lloc millor o oblidaran on foren enterrats els seus avis.
