Samanta Villar s’ha posat a prova, moltes vegades fins a l’extrem, en els programes de televisió que ha presentat. 21 días va aconseguir convertir-se en història de la televisió, de fet, ja que poques vegades s’havia vist una periodista submergida fins a tal nivell en realitats socials marginals o poc comunes. La catalana ha fet un repàs a la seva llarga trajectòria en el pòdcast La escalera roja i això ha servit per saber què opina d’alguns dels capítols més icònics que es recorden. Ha cridat especialment l’atenció, per exemple, que retregui als seus antics caps com van gestionar el programa de 21 días fumando porros.
Ara que ho veu amb la perspectiva dels anys i l’edat, creu que aquella emissió hauria d’haver-se fet “d’una altra manera”: “No em vaig sentir molt còmoda amb el que va passar… Jo era més joveneta i era la primera vegada que estava passant per una experiència així”. Si ho tornés a fer, està convençuda que canviaria moltes coses: “Ho hauria fet d’una altra manera, però els qui manaven van considerar que era com s’havia de fer“.
Tenien por d’acabar fent apologia de les drogues, però Samanta Villar creu que no ho van acabar de pensar bé: “En aquell moment, hi havia molta por que sortís qualsevol cosa positiva vinculada al consum de drogues perquè això podria perjudicar el programa“. Creu que ningú ho va pensar “gaire” abans de començar i, després, van trobar-nos amb una realitat que també tenia sentit: “La cadena no diria a la gent que fumés tranquil·lament perquè no passava res, això no és veritat”.
“El consum de substàncies té un risc per a la gent que tingui predisposició a una psicopatia o esquizofrènia. Són substàncies que, encara que puguin fer poc a molta gent, a determinades persones sí que els pot perjudicar molt així que s’ha de parlar amb molta cura d’aquestes coses”, ha explicat.
Els problemes d’ansietat de Samanta Villar
La cosa és que hi havia una part d’aquesta realitat de les drogues que no podien explicar “per responsabilitat”: “Crec que el programa no va ser capaç de mostrar aquesta realitat de manera completa i sense restriccions. Em vaig arribar a preguntar per què ens havíem ficat en això”. Tres dies després d’estar gravant, va començar a patir greus problemes d’ansietat: “Va haver-hi un moment, en el qual em donaven brots de sobte i no sabia calcular la distància de les coses. Tot ho veia de forma bombada, era una cosa raríssima”.
Per primera vegada, Samanta Villar explica que va aprendre a fer servir la seva resiliència per suportar aquells brots: “Quan patia aquests episodis enmig el carrer, em parlava a mi mateixa. Em deia que no confiés en els meus ulls, que estava tot bé, però els meus ulls em donaven una informació que no era correcta i havia d’estar tranquil·la”. Era una “paranoia”, un malson del que li va costar sortir-ne: “Anava tocant la paret cada dues passes fins que arribava a casa”.
