El recent discurs del president de la Generalitat, Salvador Illa, al Museu Marítim de Barcelona n’ha estat una mostra de llibre. Envoltat de l’aura solemne que confereix l’espai i la convocatòria per fer balanç de la meitat del mandat, Illa va convocar al país “a un debat sobre l’educació que Catalunya necessita”. Cal apagar el foc, venia a dir, ara que la crispació sindical de la comunitat educativa amenaça d’enquistar-se i la crisi provocada per les proves PISA ha estat l’estocada a una consellera a quí se li acaba el crèdit –ja ha fet servir el comodí de la secretària general–. És a dir, primer provoquen el problema i l’endemà fan veure que intenten apagar-lo.
L’escenografia del lloc era impecable i solemne, el to de gestor resolutiu, inqüestionable. En això, Illa i els socialistes en són mestres. Tanmateix, sota la pàtina del consens imposat per la via de la retòrica de la responsabilitat, l’anàlisi freda revela les costures d’una estratègia que té més de tactisme polític que de país. Es pot demanar seriosament una treva general quan prèviament s’ha decidit quins actors tenen dret a seure a taula i quins han de romandre a la sala d’espera i acatar allò que pacten en els despatxos mentre en queden al marge?
La memòria recent és implacable i desmunta el discurs d’Illa amb una senzillesa gairebé cruenta. El mateix executiu que avui invoca la unitat de tot el sector va ser el que fa uns mesos va anunciar un “pacte de país” d’esquena a la majoria de les representacions dels docents, limitant l’interlocutor als sindicats CCOO i UGT. Deixar fora del perímetre de negociació les majories sindicals representatives de la docència catalana no és una errada de càlcul; és una opció política de partit. Però més enllà d’això, ara, immers en un problema que afecta un dels pilars de la societat, com és l’educació, el president vol que aquells a qui prèviament ha bandejat de la taula li facilitin una sortida. És cert que Educació va intentar refer el camí, però, potser ja era mansa tard, i malgrat l’acord, els professors li van dir a Illa que no.
A aquest greuge d’origen s’hi afegeix un factor temporal que frega el cinisme. Durant els mesos d’estiu, quan la inactivitat escolar podria haver estat la finestra d’oportunitat ideal per negociar, l’administració ha preferit el silenci i el perfil baix. S’ha deixat passar el temps en una mena de vacances de la responsabilitat, per a després, a les portes de l’inici del curs escolar, demanar una “treva” als sindicats abans de l’inici de curs. Les solucions a la crisi estructural de l’educació catalana no arribaran per la via d’anuncis d’emergència, ni amb el compromís d’invertir el 6% del PIB en educació –sense explicar d’on sortiran els diners–, ni per una pluja de milions per climatitzar les aules del país. El Govern promet 2.500 milions, però d’aquí al final del curs 2027-28, a hores d’ara, només hi ha prevista una inversió de 100 milions. És a dir, només unes 100 escoles de les més de 2.530 que es volen actualitzar. Les xifres parlen per si soles, i els números no surten per enlloc. L’educació necessita diagnòstic sincer, pressupostos reals i, sobretot, una voluntat d’escoltar sense filtres ideològics ni exclusions preconcebudes.
Salvador Illa vol apagar el foc de les aules, i, davant un problema que esquitxa el seu govern a les portes d’entrar en un nou cicle electoral, demana la implicació de tothom. Potser és massa tard per a això –o potser no– perquè els partits s’impliquin en ajudar-lo a apagar un foc que crema des de fa temps, i que no té una sortida immediata. En qualsevol cas, a Palau han d’entendre que el consens no s’exigeix des de la superioritat del poder, sinó que es construeix des del respecte a tots els actors implicats, i això ha mancat d’entrada i ara sembla un intent a la desesperada.
