La immigració

El debat sobre la immigració ja el tenim aquí amb tota la seva cruesa i amb els mateixos arguments a favor i en contra que podem trobar a Itàlia, Àustria o Dinamarca. Europa triga a arribar a Catalunya, però al final sempre ho fa d’una manera o una altra. Com pot ser que només 1.400 vots a Ripoll hagin destapat la caixa dels trons?

No cal ser un agut sociòleg per albirar que aquesta temàtica és una de les preocupacions dels catalans. No sé si entre les principals o no, però negar la seva existència és no voler veure que hi ha un elefant a l’habitació, com diuen els anglosaxons. Sense haver encara integrat una part gens negligible de la immigració peninsular dels anys del franquisme (no ens agrada haver de reconèixer aquestes coses i ningú no en parla), fa anys que veiem com una nova fornada de gent que busca una altra vida fugint de la misèria, de la guerra o de la injustícia va incorporant-se al nostre paisatge social. Si no han abraçat la llengua i la cultura de la Nació molts dels que van venir d’Espanya, no resulta estrany que hom pensi que difícilment ho faran majoritàriament aquells que provenen d’entorns culturals i lingüístics encara més allunyats. Tenir aquests dubtes significa ser xenòfob?

A Catalunya, els debats que no estiguin beneïts per l’entramat institucional (i les seves terminals mediàtiques) són considerats com un atac a la democràcia. No volen que pensem, volen que repetim les seves consignes com a lloros. En el cas de la immigració malden per tal que en parlem només des de la dicotomia entre si és bona o és dolenta. A partir d’aquí la discussió s’enverina, puja de to i es llencen les acusacions més rocambolesques o mesquines. Naturalment, la diana són aquells que, simplement, manifesten dubtes sobre la bondat d’un procés immigratori basat exclusivament en el criteri de la caritat. Som tan rics com per practicar-la eternament? No cal dir també que manifestar que hi ha persones arribades a casa nostra que no tenen cap intenció d’integrar-se a Catalunya, significa una heretgia pel progressisme tronat que colonitza la majoria de les tribunes públiques.

És així com, col·lectivament, anem amagant el cap sota l’ala i ens estalviem encarar el veritable repte: com integrem a l’immigrat? Mirem més enllà de TV3 i prenguem nota de qui té els mateixos problemes i agafa el bou per les banyes. Fa una setmana, el primer ministre del Quebec i la ministra d’Immigració, Franciscació i INTEGRACIÓ van proposar esmenes normatives perquè el coneixement del francès sigui d’ara endavant necessari en tots els programes d’immigració econòmica. Aquestes mesures pretenen afavorir l’arribada de persones que puguin integrar-se plenament a la nació del Quebec i participar en la vida comunitària en francès. Fins allà on sé, Françoise Lagault (primer ministre), no és d’extrema dreta.

Només pocs dies abans d’aquest gest del govern d’aquell país, la consellera Meritxell Serret anunciava l’imminent acord amb la Lliga Àrab perquè “Catalunya és un país compromès amb la llengua i el multilingüisme, amb un territori que no només compta amb tres llengües oficials (català, aranès i castellà), sinó també més d’una cinquantena de llengües més, entre les quals, l’àrab i el francès”.  

Polítiques de salvació o polítiques de suïcidi. Triem.