Parlar molt del temps no canviarà la meteorologia, però certament farà que la patim molt més. Sobretot quan rondinem; faci fred o calor, plogui o nevi, quan en parlem amb insistència no ajudem a rebaixar-ne els efectes, ans al contrari. En realitat, el que fem és contribuir a engrandir una obsessió, que dificulta qualsevol altra ocupació. La premsa i les xarxes socials, doncs, fan bé d’informar sobre temperatures i precipitacions, però quan les notícies del temps monopolitzen els titulars i les portades principals, portant la notícia fins a la paranoia, potser ja no fan tan bé. La sensació d’angoixa no disminueix amb la dèria monotemàtica, i la funció social d’informar, advertir o avisar sobre un assumpte públic pot acabar derivant en depressió col·lectiva. I encara més quan ho amanim tot plegat amb les activitats que s’han hagut de suspendre i el missatge que calda no afluixarà fins no se sap quan.
Sense ànim de frivolitzar, crec que es poden destacar alguns efectes interessants, no necessàriament negatius, de l’onada de calor que estem vivint. El primer aspecte, important, és que els extrems atmosfèrics ajuden a conscienciar de l’emergència climàtica que ens ha tocat viure. S’ha de ser realment molt ruc, o insensible, per no entendre que estan sorgint fenòmens nous, inèdits. Arreu es trenquen rècords de màximes, a més de les ja proverbials sequeres, els ciclons i tsunamis i altres plagues. Segur que aquest moment no és l’era més bèstia que ha viscut el nostre planeta en sis mil milions d’anys; però potser sí que és el temps més boig que podem recordar com a espècie humana. La qual cosa reforça la certesa que allò que està en perill no és pas la Terra, sinó nosaltres com a ocupants d’aquest racó de l’univers. Qui negui l’evidència que s’ho faci mirar, i qui no cregui en la necessitat imperiosa d’actuar, que s’ho faci mirar també.
Una altra dada curiosa d’aquesta onada de finals de juny és que els rècords absoluts s’han generat sobretot a l’Europa occidental i central. A la Mediterrània hi ha pogut fer més calor, però la foguerada no ha estat tan insòlita –el que més ens ha estranyat, comptat i debatut, ha estat fregir-nos al juny i no al juliol o agost, que és el que habitualment ens esperem. A països com Polònia, Txèquia, Alemanya o Dinamarca, han comprovat que ha fet més escalfor que mai. Cap altre dia de cap altre mes de cap altre any, és a dir mai, havien rebentat els termòmetres d’aquesta manera. Per tant, més enllà de la justícia redistributiva que els indicadors ens poden regalar, tenim l’estrany consol de veure com els països freds es desgavellen més que els càlids. Afegim-hi que la falta de costum els ha destarotat més que a nosaltres, i els ha precipitat a tancar escoles, anul·lar trens, tallar carreteres i altres coses… abans fins i tot de fregar els 40 graus.
I un detall, si voleu un poc capciós; seria molt pitjor que les estacions s’invertissin del tot i al juliol ens congeléssim i al gener ens socarriméssim, com si visquéssim a l’hemisferi sud. Diguem-ho ben alt i clar; és just i necessari que l’estiu sigui estiu i l’hivern sigui hivern. Millor que siguin el que són sense excessos que matin, és clar. Ara bé, el pas de les estacions, que sovint passa inadvertit als que vivim tancats en despatxos i apartaments climatitzats, s’ha de poder experimentar amb tota simplicitat, i vés a saber si els extrems que ens toca aguantar no es deuen a una emprenyada monumental de la Mare Natura, que no pot sofrir que la ignorem. Com que ens capfiquem a viure els nostres estius a la fresca, sense suar la cansalada, sembla que la Terra ens envia un avís de saviesa atàvica; sou humans, sou meus i no us escapareu dels meus cicles.
Al capdavall, si realment és cert que la calorada l’hem provocat nosaltres, amb les nostres emissions i el nostre mal tracte constant a les capes atmosfèriques, doncs potser que siguem una mica conseqüents. Mirem d’evitar el desastre, sí; procurem revertir les pràctiques nocives de la indústria i els transports, és clar; corregim tot el que calgui, per descomptat. Però aguantem amb estoïcitat responsable els efectes del que hem provocat. Si aquest és el preu dels aires condicionats i les calderes, de la tecnologia punta i dels viatges fàcils i ràpids, com a mínim tinguem l’aplom i la decència de no fer-nos pesats i martiritzar-nos els uns als altres. Que la qualitat de vida també depèn d’aquestes coses, caram. Fem servir la calor com a teràpia de creixement i de millora personal i col·lectiva.
