Imagineu que la festa de diumenge a la nit, o més aviat de dilluns a la matinada, s’hagués celebrat amb banderes catalanes l’esclatant triomf d’una selecció catalana al Mundial. Afigureu-vos un esclat d’eufòria com quan guanya el Barça, però no pas dedicat a un club d’una ciutat en particular, sinó al país sencer. No costa gaire de fer-se a la idea; per sort hem tingut commemoracions molt sonades en les quals la quadribarrada i les estelades han aparegut arreu. I no som una gent al·lèrgica a l’èxit i l’eufòria, ans al contrari. Tal vegada ens semblaria una cosa fugissera i excepcional, sí, basada en l’esport i no pas en cap motiu de pes econòmic, social o polític, sí; però valdria la pena viure-ho amb tota la intensitat que qualsevol país viu una nit de màgia.
Si tenim en compte els jugadors que diumenge van saltar a la gespa amb els colors d’Espanya, és fàcil pensar que una esquadra catalana podria obtenir uns resultats similars o fins i tot millors, atès que l’equip damunt del camp hauria estat similar o millor. Amb els titulars habituals, molts d’ells catalans, i la resta amb fortes vinculacions a Catalunya, no hauria calgut gaire enginyeria esportiva per ajuntar un combinat guanyador. Fins i tot l’únic jugador aportat pel Reial Madrid, en Marc Cucurella, és català i format en clubs catalans. I l’executor de la victòria, el valencià Ferran, juga al Barça, parla català i porta un nom catalaníssim. Si tota aquesta penya hagués jugat sota els colors de la senyera, voleu dir que no hauria triomfat igualment? O encara hauria mostrat més cohesió, com sol passar amb els països més modestos, comptant amb l’afegit d’altres joves que formen part del mateix bressol futbolístic.
És tristament normal que tot això s’ho embutxaqui no pas el país que ens acull, sinó el país que ens ocupa. Passa amb el futbol com passa amb els nostres impostos, el nostre geni empresarial, la nostra gastronomia, els nostres talents artístics i els nostres èxits. Sap greu per la mala notícia, però no hi ha manera d’esquivar-la; vivim en un país que encara no és independent. Per això val la pena, en tots els àmbits i també en el del futbol, visualitzar com ens aniria si ho fos, perquè ens podria donar l’empenta i els ànims que ens manquen per tirar endavant. I la conclusió, inesborrable, innegable, inapel·lable, seria que Catalunya hauria estat campiona del món de futbol. I no escolteu aquells que diuen que som massa petits, ja que entre els guanyadors i finalistes del Mundial hi ha hagut nacions més petites, com Uruguai o Croàcia. La petitesa de vegades pot ser un factor de cohesió i d’esperit de cos.
Jo entenc tots els que rondinen per la profusió de banderes espanyoles i de samarretes de la Roja (o la Blanca, ara ja no sé com caldria dir-ne). Els crits primitius dels que estan disposats a comportar-se de forma agressiva perquè es consideren els millors, i que perden el senderi quan s’esgargamellen amb visques a l’Espanya eterna no ens han d’ocultar les evidències. Ja sé que no constitueixen, en el seu conjunt, un espectacle edificant. Jo convido tothom a imaginar el que seríem capaços de fer si ens poséssim d’acord a viure dins d’un país pencaire i sobirà, més preocupat per jugar bé i progressar que per presumir d’impulsos imperials i viscerals. Al capdavall, la victòria d’Espanya no ens ha de robar les ganes per bastir una Catalunya independent. Al contrari, ha de ser un motiu més, i de pes, per tal d’imaginar el que podríem fer si fóssim lliures. I anar-hi anant.
