En la frase inicial del 18è Brumari de Lluís Napoleó, Karl Marx va deixar una de sentències lapidàries més citades pels opinadors. Tot referint-se al cop d’estat, el 1851, del nebot de Napoleó, exposa: “La història es repeteix: primer com una tragèdia, i després, com una farsa.” Això que acabem de veure al Capitoli, amb milers de partidaris del president Trump en una caòtica, desordenada i tolerada ocupació, crec que contradiria Marx, perquè ha sabut combinar la tragèdia i la farsa en el mateix temps i espai. Tragèdia, perquè no només hi ha hagut morts, sinó perquè ha deixat en evidència l’imbricat sistema institucional de la democràcia americana (més sòlid del que els seus detractors estan disposats a reconèixer) i farsa, perquè, un cop passat l’ensurt, no semblava que hi hagués realment cap pla organitzat, cap idea mínimament coherent de produir un cop d’estat (i qui sap si una guerra civil), sinó la convergència de malestars, ressentiments i desinformació amb alguns punts de frikisme.
Faríem bé de no banalitzar allò que ha passat, allò que hauria pogut passar, i allò que pot tornar a passar en un futur (amb més tragèdia que farsa). I faríem bé de proposar anàlisis profundes i ponderades sobre els diversos perquès, i uns quants “com arreglar la situació”. Entenem que tot plegat sembla la culminació (o una fase intermèdia) d’una preocupant evolució de la societat nord-americana en base a una polarització política, atomització social i confusió ideològica.
És evident que, damunt d’aquesta situació, hi ha una responsabilitat clara dels girs ideològics (i diria que les manies i obsessions paranoiques) del Partit Republicà. Fora fàcil carregar contra una de les principals institucions d’un país on, a dins de cada partit, existeix una gran diversitat i democràcia interna que ja la voldríem per aquí. El Partit Republicà mereix un respecte, perquè un dels trets distintius de la seva fundació va ser definir-se com a partit abolicionista, com a grup polític a qui horroritzava l’esclavitud. I de fet, el seu primer president fou Abraham Lincoln, que va complir la seva promesa d’acabar amb tan terrible vergonya, i que, després de gestionar una cruenta guerra civil va fer el possible per tancar les ferides de la divisió entre el nord i el sud. També ha comptat amb presidents dignes com Theodor Roosevelt o Dwigt Eisenhawer, i ha tingut alguns candidats dignes com John McCain o Mitt Romney. Tanmateix, els orígens dels problemes que ens han dut fins aquí venen de lluny. D’una banda, l’anticomunisme va degenerar en una caça de bruixes (a la qual Richard Nixon i Ronald Reagan es van apuntar amb entusiasme), de manera que van començar a convertir la política en una mena de fanatisme religiós. De l’altra, ideòlogues com Aym Rand, una refugiada de la Revolució Russa, va inspirar multitud de dirigents polítics, socials, acadèmics i empresarials vers un individualisme i neoliberalisme ferotge que feia titllar d’enemic i comunista tot aquell que pretengués proposar polítiques socials, sanitat pública, inversió pública o impostos progressius. El resultat, un discurs que ha arribat fins al moll de l’ós de molts nord-americans que ha posat les bases al malestar vigent i les desconfiances mútues.
De fet, malgrat que la dimensió racial i cultural tingui aquí una gran transcendència, l’essència que ha portat a assaltar al Capitoli, i la gran paradoxa, és que bona part dels assaltants són les primeres víctimes de les seves pròpies idees. A partir del moment en què Reagan va fer possible l’aplicació de les polítiques neoliberals, combinades amb els processos de globalització, van començar, a còpia de retallades, desregulacions i impostos baixos, a trinxar el país. Desindustrialització, deslocalització, especulació immobiliària i financera van soscavar profundament els fonaments socials i econòmics de les famílies tradicionals i conservadores. Les classes mitjanes van ésser empeses, a poc a poc, vers el desclassament, l’endeutament i la pèrdua de referents. L’obsessió per disposar de treballadors barats i sense drets va propiciar una onada d’immigració irregular que servia per rebentar salaris i modificar els ja precaris equilibris socials i culturals d’una societat tradicionalment prou fràgil. El fet curiós és que un partit republicà convertit al neoliberalisme va assolir tan fermament l’hegemonia ideològica, que el propi Partit Demòcrata s’hi va convertir i va passar a competir amb ell a partir de la vella (i pèssima) idea del clientelisme electoral. Així, mentre mantenien el consens sobre globalització, desregulació, impostos baixos i lliure começ (que volia dir, fonamentalment, traslladar les fàbriques a l’Àsia i importar treballadors barats d’arreu del món a casa), van apostar fermament per esdevenir el partit de les minories. Les racials, encara que també les culturals, les acadèmiques, l’ecologisme, i les diverses dissidències sexuals fins al punt que avui el Partit Demòcrata (un partit elitista, no ho oblidem) es pot dir que es dedica a l’onanisme de la identitat, i a esdevenir una mena de concurs i reality-show a veure qui està més oprimit. D’aquí la virulència de les batalles culturals entre la visió tradicional dels WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant) i, per dir-ho en altres termes, l’altra Amèrica, o l’Amèrica no blanca, la multicultural, la globalista, l’Amèrica per la qual aposten també els grans empresaris que, com Apple o Microsoft, partidaris d’un lliure comerç que els omple les butxaques, mentre que puguin continuar fabricant ordinadors a la Xina, sovint amb mà d’obra de presoners polítics, com succeeix amb els Uigurs. És per això –i en aquest sentit, una part dels manifestants del Capitoli tenen la seva part de raó– que l’establishment està entusiasmat amb Biden, un home que mantindrà el neoliberalisme, les desregulacions, els impostos baixos i el lliure comerç (les dissidències sexuals només afecten al diccionari, no pas als equilibris de poder)
Ara bé, centrem-nos en els republicans. Després d’haver apostat per un desequilibrat, megalòman, narcisista i infantil Donald Trump,… com es refarà, el partit? La pregunta no té fàcil resposta. El Partit Republicà, que en el passat ja va tenir alguns rampells autoritaris (també acusaven Franklin D. Roosevelt, el millor president del segle XX, de comunista) va riure-li les gràcies, després d’haver flirtejat amb el Tea Party, després d’haver fet cas de les bogeries criminals de Milton Friedman, és normal que haguessin acabat donant suport a un Trump que, prèviament, ja donava indicis de la inestabilitat del seu estat mental. I Trump va fer d’aprenent de bruixot, fent sortir el geni, un geni gras, del KKK, tatuat i amb esvàstiques, de la llàntia meravellosa, i ara tindrem prou feina per tornar-li-hi a encabir (i dubto que vulgui). Tot el ressentiment i la violència acumulada pels perdedors de la globalització, alimentats per les teories conspiranoiques i la propaganda neoliberal seguiran allà. I probablement, les mesures de Biden (més lliure comerç, i més maccarthisme progressista) no contribuiran a alleujar la situació. Què pot passar? S’obren diversos escenaris. Els republicans, un partit complex i plural, pot aprofundir en el seu reaccionarisme (i quedar-se en minoria, atesa l’evolució demogràfica del país), pot patir una escissió (entre els apocal·líptics estil brau assegut i els raonables estil Mitt Romney, que va possibilitar una sanitat pública al seu estat, Massachussets), o pot reconduir la seva deriva dels darrers anys i reconstruir-se d’acord amb unes bases completament noves, en base al que el país necessita: un reequilibri intern, una atenuació de les desigualtats, i perquè no, una relocalització que faci replantejar una globalització que ha trinxat completament el seu propi país, i de retruc, tot occident. Potser cal una generació. Difícilment costarà menys d’una dècada per recuperar el prestigi i l’autoritat.
Probablement, el Partit Demòcrata no ajudarà, també per contribuir a aquesta atomització social en haver optat per una política més divisòria que unitària. Certament, Estats Units té un greu problema racial, tanmateix, això no se soluciona amb consignes progressistes ni amb clientelismes, sinó amb un consens ben clar sobre la imperativa necessitat d’atenuar desigualtats, una mena de nou New Deal, combinat amb una nova Great Society, que impliqui corregir la polarització política, l’atomització social i la confusió ideològica que regna, ara mateix, en una superpotència que, aquest mes, constitueix la riota del món, especialment, la riota dels seus adversaris i enemics.
Ara bé, si m’ho permeteu, no sóc gaire optimista. Com a historiador, no puc deixar de pensar que les decadències apareixen quan no es troben solucions als problemes obvis que té un país o una civilització. I no es tenen solucions perquè potser els problemes s’han estès tant i s’han portat tant a l’extrem que qualsevol solució no resulta viable ni realista. I això és el més preocupant que es percep, pocs dies després que l’espectre combinat de la tragèdia i la farsa aparegués en un Brumari de Donald Trump.
1 
3 
