I després del Capitoli, què?

"Trump va fer d’aprenent de bruixot, fent sortir el geni, un geni gras, del KKK, tatuat i amb esvàstiques, de la llàntia meravellosa, i ara tindrem feina per tornar-li-hi a encabir"

En la frase inicial del 18è Brumari de Lluís Napoleó, Karl Marx va deixar una de sentències lapidàries més citades pels opinadors. Tot referint-se al cop d’estat, el 1851, del nebot de Napoleó, exposa: “La història es repeteix: primer com una tragèdia, i després, com una farsa.” Això que acabem de veure al Capitoli, amb milers de partidaris del president Trump en una caòtica, desordenada i tolerada ocupació, crec que contradiria Marx, perquè ha sabut combinar la tragèdia i la farsa en el mateix temps i espai. Tragèdia, perquè no només hi ha hagut morts, sinó perquè ha deixat en evidència l’imbricat sistema institucional de la democràcia americana (més sòlid del que els seus detractors estan disposats a reconèixer) i farsa, perquè, un cop passat l’ensurt, no semblava que hi hagués realment cap pla organitzat, cap idea mínimament coherent de produir un cop d’estat (i qui sap si una guerra civil), sinó la convergència de malestars, ressentiments i desinformació amb alguns punts de frikisme.

Faríem bé de no banalitzar allò que ha passat, allò que hauria pogut passar, i allò que pot tornar a passar en un futur (amb més tragèdia que farsa). I faríem bé de proposar anàlisis profundes i ponderades sobre els diversos perquès, i uns quants “com arreglar la situació”. Entenem que tot plegat sembla la culminació (o una fase intermèdia) d’una preocupant evolució de la societat nord-americana en base a una polarització política, atomització social i confusió ideològica.

És evident que, damunt d’aquesta situació, hi ha una responsabilitat clara dels girs ideològics (i diria que les manies i obsessions paranoiques) del Partit Republicà. Fora fàcil carregar contra una de les principals institucions d’un país on, a dins de cada partit, existeix una gran diversitat i democràcia interna que ja la voldríem per aquí. El Partit Republicà mereix un respecte, perquè un dels trets distintius de la seva fundació va ser definir-se com a partit abolicionista, com a grup polític a qui horroritzava l’esclavitud. I de fet, el seu primer president fou Abraham Lincoln, que va complir la seva promesa d’acabar amb tan terrible vergonya, i que, després de gestionar una cruenta guerra civil va fer el possible per tancar les ferides de la divisió entre el nord i el sud. També ha comptat amb presidents dignes com Theodor Roosevelt o Dwigt Eisenhawer, i ha tingut alguns candidats dignes com John McCain o Mitt Romney. Tanmateix, els orígens dels problemes que ens han dut fins aquí venen de lluny. D’una banda, l’anticomunisme va degenerar en una caça de bruixes (a la qual Richard Nixon i Ronald Reagan es van apuntar amb entusiasme), de manera que van començar a convertir la política en una mena de fanatisme religiós. De l’altra, ideòlogues com Aym Rand, una refugiada de la Revolució Russa, va inspirar multitud de dirigents polítics, socials, acadèmics i empresarials vers un individualisme i neoliberalisme ferotge que feia titllar d’enemic i comunista tot aquell que pretengués proposar polítiques socials, sanitat pública, inversió pública o impostos progressius. El resultat, un discurs que ha arribat fins al moll de l’ós de molts nord-americans que ha posat les bases al malestar vigent i les desconfiances mútues.

De fet, malgrat que la dimensió racial i cultural tingui aquí una gran transcendència, l’essència que ha portat a assaltar al Capitoli, i la gran paradoxa, és que bona part dels assaltants són les primeres víctimes de les seves pròpies idees. A partir del moment en què Reagan va fer possible l’aplicació de les polítiques neoliberals, combinades amb els processos de globalització, van començar, a còpia de retallades, desregulacions i impostos baixos, a trinxar el país. Desindustrialització, deslocalització, especulació immobiliària i financera van soscavar profundament els fonaments socials i econòmics de les famílies tradicionals i conservadores. Les classes mitjanes van ésser empeses, a poc a poc, vers el desclassament, l’endeutament i la pèrdua de referents. L’obsessió per disposar de treballadors barats i sense drets va propiciar una onada d’immigració irregular que servia per rebentar salaris i modificar els ja precaris equilibris socials i culturals d’una societat tradicionalment prou fràgil. El fet curiós és que un partit republicà convertit al neoliberalisme va assolir tan fermament l’hegemonia ideològica, que el propi Partit Demòcrata s’hi va convertir i va passar a competir amb ell a partir de la vella (i pèssima) idea del clientelisme electoral. Així, mentre mantenien el consens sobre globalització, desregulació, impostos baixos i lliure começ (que volia dir, fonamentalment, traslladar les fàbriques a l’Àsia i importar treballadors barats d’arreu del món a casa), van apostar fermament per esdevenir el partit de les minories. Les racials, encara que també les culturals, les acadèmiques, l’ecologisme, i les diverses dissidències sexuals fins al punt que avui el Partit Demòcrata (un partit elitista, no ho oblidem) es pot dir que es dedica a l’onanisme de la identitat, i a esdevenir una mena de concurs i reality-show a veure qui està més oprimit. D’aquí la virulència de les batalles culturals entre la visió tradicional dels WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant) i, per dir-ho en altres termes, l’altra Amèrica, o l’Amèrica no blanca, la multicultural, la globalista, l’Amèrica per la qual aposten també els grans empresaris que, com Apple o Microsoft, partidaris d’un lliure comerç que els omple les butxaques, mentre que puguin continuar fabricant ordinadors a la Xina, sovint amb mà d’obra de presoners polítics, com succeeix amb els Uigurs. És per això –i en aquest sentit, una part dels manifestants del Capitoli tenen la seva part de raó– que l’establishment està entusiasmat amb Biden, un home que mantindrà el neoliberalisme, les desregulacions, els impostos baixos i el lliure comerç (les dissidències sexuals només afecten al diccionari, no pas als equilibris de poder)

Ara bé, centrem-nos en els republicans. Després d’haver apostat per un desequilibrat, megalòman, narcisista i infantil Donald Trump,… com es refarà, el partit? La pregunta no té fàcil resposta. El Partit Republicà, que en el passat ja va tenir alguns rampells autoritaris (també acusaven Franklin D. Roosevelt, el millor president del segle XX, de comunista) va riure-li les gràcies, després d’haver flirtejat amb el Tea Party, després d’haver fet cas de les bogeries criminals de Milton Friedman, és normal que haguessin acabat donant suport a un Trump que, prèviament, ja donava indicis de la inestabilitat del seu estat mental. I Trump va fer d’aprenent de bruixot, fent sortir el geni, un geni gras, del KKK, tatuat i amb esvàstiques, de la llàntia meravellosa, i ara tindrem prou feina per tornar-li-hi a encabir (i dubto que vulgui). Tot el ressentiment i la violència acumulada pels perdedors de la globalització, alimentats per les teories conspiranoiques i la propaganda neoliberal seguiran allà. I probablement, les mesures de Biden (més lliure comerç, i més maccarthisme progressista) no contribuiran a alleujar la situació. Què pot passar? S’obren diversos escenaris. Els republicans, un partit complex i plural, pot aprofundir en el seu reaccionarisme (i quedar-se en minoria, atesa l’evolució demogràfica del país), pot patir una escissió (entre els apocal·líptics estil brau assegut i els raonables estil Mitt Romney, que va possibilitar una sanitat pública al seu estat, Massachussets), o pot reconduir la seva deriva dels darrers anys i reconstruir-se d’acord amb unes bases completament noves, en base al que el país necessita: un reequilibri intern, una atenuació de les desigualtats, i perquè no, una relocalització que faci replantejar una globalització que ha trinxat completament el seu propi país, i de retruc, tot occident. Potser cal una generació. Difícilment costarà menys d’una dècada per recuperar el prestigi i l’autoritat. 

Probablement, el Partit Demòcrata no ajudarà, també per contribuir a aquesta atomització social en haver optat per una política més divisòria que unitària. Certament, Estats Units té un greu problema racial, tanmateix, això no se soluciona amb consignes progressistes ni amb clientelismes, sinó amb un consens ben clar sobre la imperativa necessitat d’atenuar desigualtats, una mena de nou New Deal, combinat amb una nova Great Society, que impliqui corregir la polarització política, l’atomització social i la confusió ideològica que regna, ara mateix, en una superpotència que, aquest mes, constitueix la riota del món, especialment, la riota dels seus adversaris i enemics.

Ara bé, si m’ho permeteu, no sóc gaire optimista. Com a historiador, no puc deixar de pensar que les decadències apareixen quan no es troben solucions als problemes obvis que té un país o una civilització. I no es tenen solucions perquè potser els problemes s’han estès tant i s’han portat tant a l’extrem que qualsevol solució no resulta viable ni realista. I això és el més preocupant que es percep, pocs dies després que l’espectre combinat de la tragèdia i la farsa aparegués en un Brumari de Donald Trump.

Comentaris

    Bot 11/01/2021 8:40 pm
    Trump caca, malo!, Partit Comunista Xinès, Bueno, Bonito Barato!. Aquest és el nivell senyors.
      Anònim 11/01/2021 10:22 pm
      Això no és el que diu l'articulista. Per a res. Eixe és el nivell sí: el teu.
        Bot 11/01/2021 11:20 pm
        No ho deia per l'article, ho deia per la més que prevista reacció dels comentaris.
          Ser espanyol es un insult! 12/01/2021 8:33 am
          A sobre es vident! Si es que es bo, bo ,bo... I escpanyordo!
      Pobrisso! 12/01/2021 8:32 am
      Comentari força “inteligent”. Tu si que tens nivell...
      Santi 12/01/2021 8:13 pm
      El que et tens de posar a la mollera que la potència xinesa es menjarà als americans i al mon sencer.
    Ramon 11/01/2021 8:42 pm
    Els partidaris de Biden van cometre els actes vandàlics, els assalts, els robatoris i els crims de les mobilitzacions del BLM? Déu me'n guard de dir-ho. Allò va fer-ho una minoria extremista d'esquerres, radical, fanàtica, salvatge, que hauria de rebre càstig.
    LlunyDeCat 11/01/2021 9:40 pm
    Remarques: 1-El Republican Party va fer un tomb cap a la dreta conservadora després del 1912 renunciant a tot el seu passat. 2-Amics als USA ja m'explicaven dos canvis que esdevingueren amb Trump. El primer és que en Trump va alliberar a la societat el racisme reprimit. Arreu dels USA hi havia casos de refús de taxistes blancs d'agafar negres. I l'altre canvi que emprenya molt el partit demòcrata i tots els carallots i ignorants a Europa que fa anys que critiquen en Trump: en Trump ha rellançat l'economia, ha reduït massivament l'atur fins a la Pandèmia. Només la Pandèmia l'ha pogut destruir. I ha obtingut gairebé 75 milions de vots. I la majoria de votants no són pas els animals del Capitol.
    Bot 11/01/2021 10:02 pm
    El rentat de cervell dels catalans és espectacular
      TPM 12/01/2021 8:31 am
      Si no t’agrada, tira cap a Ecspanya...
    Jordi 11/01/2021 10:20 pm
    Molt bo!
    Ramon 12/01/2021 12:16 am
    En Limbaugh és un comunicador tipus Jiménez Losantos, Enric Sopena, Xesco Reverter, el Gran Wyoming. Molt partidista. Ell és prorepublicà i ha defensat molt Trump, però fins a un cert punt: per exemple sempre va rebutjar l'advertiment que feia el president, d'una tupinada electoral. Sostenia, i jo també ho creia, ha!, que una cosa així mai no podria passar a Amèrica. Entre d'altres raons perquè hi hauria tanta gent implicada que seria impossible de mantenir-la en secret. Aquest darrer divendres ja no ho tenia tan clar. Havia vist que la tupinada era factible. Sobretot en el vot per correu. Jo vaig més enllà: per les informacions que tothom pot consultar a internet crec que hi ha hagut una tupinada que no se la salta un gitano, ai, perdó, volia dir un romaní. Tot i que dubto que en prou mesura com per haver determinat el resultat final.
    Bot 12/01/2021 12:24 am
    Un nen innocent sabria veure la tupinada contra Trump. Un adult passat pel sedàs de l'entelèquia bizantina de les notícies falses dels mitjans i de la hiperintel.lectualizació de la polemologia feixuga i l'embolica que fa fort, no sabria ni on té la mà esquerra.
      TPM 12/01/2021 8:30 am
      En Trump es un apolític mafiós. I a tu t’agrada? Llavors ets com ell!
    Ramon 12/01/2021 12:55 am
    Jo tinc la sensació que qui ha fet tupinada contra Trump no ha set "el Partit Demòcrata" sinó el que podríem dir-ne "el Sistema" (que òbviament inclou establishment Republicà). També m'ensumo que han fet més frau de l'estrictament necessari, tipus com els arbitratges de la quarta lliga Guardiola: posats a robar, passem-nos de llarg perquè la diferència sigui tan gran que ja no gosin parlar de robatori. Però això són sensacions. Els fets és que les possibilitats de frau en les eleccions americanes són molt majors del que sospitàvem. Que, tot i així, el frau només es pot produir quan les eleccions van ajustades (com vas a fer frau contra Reagan 1984?). I només té sentit de fer-lo en els swinging states. Suma-li el rècord guinness de vot per correu per raó de la pandèmia i ja tenim el cocktail.
    Ramon 12/01/2021 1:07 am
    Un cas mediàtic molt de traca en aquestes eleccions ha set el de Jaime Bayly. Tota la legislatura el periodista peruà afincat a Miami va mantenir una posició ni proTrump, ni antiTrump. De fet va ser força equànim els quatre anys. Com vas a trobar malament la gestió econòmica i, més encara, la política exterior? I com vas a trobar bé el twitter, el tracte als subordinats, les ridiculitzacions físiques a adversaris? Però, hòstia, arriba la campanya i la seva dona li va dir que si Trump renovava mandat ella se n'anava amb la canalla al Canadà. A partir d'aquell moment, jo no diré que Bayly va passar a semblar el Xesco Reverter, però sí que l'equanimitat se'n va anar a can Pistraus. Ara bé, jo el comprenc (indagueu quina dona que té!).
    Bot 12/01/2021 10:23 am
    És el nivell dels catalans, per això fa 500 anys que som colònia d’un país tercermundista com Castella. D’on no n’hi ha no se’n pot treure.
    Bot 12/01/2021 11:35 am
    Després del capitoli, s'arrestaran els que han donat un colp d'estat amb el frau electoral i la tupinada electoral contra Trump i hi haurà noves eleccions sense frau.
    Bot 12/01/2021 1:20 pm
    I som colònia de Castella per què les nostres elits pertanyent a la mateixa màfia internacional que ha fet el frau electoral als EUA.
    Bot 12/01/2021 1:24 pm
    Recordeu, les notícies són falses, la guerra és real.
    ciutada del mon 13/01/2021 1:44 pm
    aquest tarat del bot com el tal suis o el noi gros d'on els treieu barroso, son reals, feu un casting de gilipolles, adoctrinats hiperc¡ventilats son actors, en fi al pallasso bot i els que pensen com ell pro trump feixista antiespanyol visceral ultra feixista catala de quina mena de frenopatic els treieu, jajaj espere resposa barroso sis plau.
    Lluis Lopez 14/01/2021 12:46 am
    Prou encertada analisi de la situacio als EUA tot estant des de Catalunya. Molt d'acord en la analisi. Nomes voldria afegir que en Trump va guanyar la presidencia el 2016 per uns pocs milers de vots a diversos estats "Swing" (ara voto republica, ara voto democratic) com Michigan, Wisconsin, Pennsylvania, ... El Novembre 2020 en Biden va guanyar tambe per uns pocs milers de vots als mateixos estats, mes Arizona, Nevada o Georgia, aquests per diverses raons. Comentes que el partit republica pot trigar 10 anys o mes a retornar al poder. Penso que pot no es aixi. D'aqui dos anys tornen a haver eleccions de diversos senadors i representants, i d'aqui quatre de president. La meva opinio es que si Biden i el seu equip (molt repescat de l'ultima administracio Obama) no genera llocs de treball, limita l'abast devastador de la globalitzacio, i destaca l'avenc social, i mes despres de la crisi causada per la pandemia, ens podem trobar un republica (esperem que del sector raonable com molt be dius) tipus Mitt Romney, com a nou president, i amb els republicants controlant una vegada mes, una de les dues cambres.
    Bot 14/01/2021 9:47 pm
    Trump: Zero guerres

Respon a Santi Cancel·la les respostes