Fa alguns dies, el diari mexicà La Jornada, una de les principals capçaleres d’un país de 128 milions de persones i amb un PIB absolut a punt de passar per davant del d’Espanya, va publicar, en primera plana, i molt destacat, una caricatura de José María Aznar disfressat de Hitler fent la salutació nazi. No és massa habitual que un mitjà internacional faci aquesta mena de gestos tan explícits, de manera que és obvi que respon a la irritació sincera de bona part de l’opinió pública mexicana respecte a les agressives paraules de l’expresident espanyol.
Podria haver passat per una anècdota. Tanmateix, el xoc entre ambdós països té més rellevància i transcendència del que podríem pensar. La cosa va començar per les declaracions de l’actual president mexicà, Manuel López Obrador, sobre el fet que el Regne d’Espanya hauria de demanar perdó pels crims comesos contra la població indígena en la conquesta d’Amèrica, crims, per cert, que, tècnicament, i segons la legislació internacional actual, haurien de considerar-se com a “crims contra la humanitat”: massacres generalitzades, tortures, delictes sexuals, treballs forçats, tràfic d’esclaus, saquejos, espoli i qualsevol altra cosa de la qual el regne d’Espanya faria bé d’avergonyir-se, tenint en compte el context actual, segons el qual, aquesta mena d’actes són censurables i condemnables. Res d’extraordinari, tenint en compte que López Obrador no és l’únic a Llatinoamèrica que exigeix, més que una disculpa, un capteniment empàtic i responsable a la seva antiga metròpoli, de la mateixa manera que altres països colonitzats ho fan amb els seus antics ocupants estrangers. Tanmateix, Aznar, amb la seva peculiar “ironia espanyola”, va contradir el mexicà, i li va etzibar el tema de la seva heràldica –cognoms castellans– i va muntar un enfilall d’idees inconnexes, prejudicis tatuats en l’inconscient franquista, i, afegint-se a la festa, destacant els beneficis civilitzatoris dels crims espanyols. Al cor s’hi va sumar Vargas Llosa –intel·lectual que destaca per considerar inferior a tot aquell que no és blanc, ni neoliberal, ni castellanoparlant– i tot un reguitzell de corifeus a poca distància del hooliganisme més ranci.
El nacionalisme espanyol està inquiet. Passa per un moment de malenconia. Amb la suposada restauració de la democràcia (teòricament tan pacífica), durant la dècada de 1990 es donava el luxe d’anar alliçonant els països llatinoamericans que sortien de cruels dictadures militars, i societats de l’est d’Europa que deixaven enrere el comunisme. És l’època gloriosa en què el relat sobre la Transició pacífica colava i es posava a sí mateixa d’exemple sobre el que haurien de fer altres per esdevenir societats modèliques. La festa va durar poc. Malgrat l’apagada informativa propiciada per una premsa escassament lliure, el silenci de l’stablishment cultural i l’amnèsia de bona part de la societat espanyola, el principi del segle XXI va ser el de l’inici dels processos d’una agra memòria històrica, el qüestionament del relat amable d’una Transició amb criminals impunes i més de set-centes morts violentes, i la constatació que la suposada prosperitat espanyola havia estat una mena d’estafa piramidal (la bombolla immobiliària, i la productivitat en base a salaris baixos i condicions laborals penoses) i un creixement fonamentat en la pluja generosa de fons europeus. La darrera dècada, com a torna, ha tornat a mostrar l’Espanya negra de sempre, amb lawfare a les seves instàncies judicials, la persecució de la minoria nacional catalana i un descrèdit internacional cada vegada més evident, al qual sembla sumar-s’hi amb entusiasme un Aznar amb una mena d’aura que l’acosta cada vegada més al senador Palpatine, el dolent entre els dolents de La guerra de les galàxies.
Certament, el nacionalisme espanyol té la seva festa el 12 d’octubre. Una festa de la Hispanitat que va sorgir a la darrera dècada del segle XIX per reivindicar-se com a antiga potència colonial. Hauríem d’entendre el context. Espanya, en poques dècades, havia perdut la immensa majoria del seu imperi, mentre la resta de potències europees acabaven de repartir-se l’Africa i bona part d’Àsia. Qualsevol analista del moment podia endevinar que no mancava gaire per acabar de perdre la resta de l’imperi que li quedava (Cuba, Puerto Rico, Filipines i alguna illa del Pacífic), i per tant, com assenyalaven els intel·lectuals del 98, mostrava una ostensiva inferioritat civilitzatòria d’una Espanya que no sabia administrar la modernitat. Els intel·lectuals d’aleshores van anar creant un discurs nacionalista per compensar aquesta retirada, segons el qual, Espanya havia portat la civilització i el cristianisme a l’altra banda de l’Atlàntic. Reivindicava la seva superioritat “racial” (d’aquí el “dia de la raça”) mentre mostrava al món una incapacitat de governar-se a sí mateixa i tractar qualsevol problema (absència de democràcia, subdesenvolupament social, les reivindicacions obreres o de les minories nacionals) com a una qüestió d’ordre públic, I aquest discurs ha romàs inalterable fins avui, amb Aznar, PP, Ciutadans, Vox, PSOE i Vargas Llosa com a clars exponents.
A tall d’exemple, en aquesta mena de reaccionarisme identitari, s’ha de dir que un dels llibres més venuts de no ficció en aquests darrers anys, amb certes pretensions acadèmiques, és Imperiofobia d’Elvira Roca Barea, l’enèsim intent de contestar les crítiques seculars al paper internacional d’Espanya (combatre la Llegenda Negra), i que, amb certa retòrica historiogràfica, tracta de justificar el “paper civilitzatori” d’Espanya, i de contrarestar les crítiques internacionals, fonamentades en fets objectius, sobre els crims diversos que va fer Espanya al llarg de la seva història. En aquest sentit, cal destacar la implacable crítica a aquesta mena de pamflet amb forma d’assaig feta per l’historiador i filòfof Edgar Strahele que acusa l’autora de reproduir el maniqueisme propi del nacionalisme espanyol en una suma de prejudicis, i absent d’autocrítica i rigor.
En aquestes circumstàncies, ens trobem davant la festa nacional espanyola, convertida per la dreta en una mena de reivindicació de crims contra la humanitat, amb la connivència, silenci còmplice o entusiasme matisat d’una esquerra que sembla incapaç d’oferir un projecte alternatiu a una identitat espanyola arnada i incompatible amb la modernitat o la pluralitat. Objectivament, el 12 d’octubre, és indefensable. És una vergonya, per a qualsevol persona que comparteixi els valors de la democràcia, els drets humans o posseeixi el mínim sentit del ridícul. Atès que el discurs de Roca Barea, Vargas Llosa o l’stablishment nacionalista espanyol es fonamenten en el sofisticat argument “y tú más”, podríem inferir que moltes altres potències europees, o els mateixos Estats Units han comès pecats similars (el colonialisme, el racisme, l’esclavitud,…) almenys, amb més o menys sinceritat o hipocresia, han anat modulant el seu discurs tot reconeixent les faltes comeses, demanant disculpes i fan veure que munten una reparació. En altres paraules, que tracten de quedar bé i eviten fer més enemics que els imprescindibles. No és el cas d’Espanya, que continua en la lògica d’enviar Llarena a perseguir dissidents i inquisidors a encalçar heretges de l’única religió veritable: “la hispanitat”. Potser no trigarem a veure algun tribunal espanyol perseguint a López Obrador o el mateix Papa Francesc (el qual ha fet gestos de disculpa pel paper de l’església catòlica en la conquesta d’Amèrica). Tanmateix, com bé demana el president mexicà, Espanya ha de demanar perdó. I potser, el 12 d’octubre, més que una desfilada militar (on participa un exèrcit només apta per combatre civils desarmats, –a la història em remeto–), hauria de canviar de dia, de de format i de concepte, i posar-se a practicar un interessant exercici que exigeix als altres i no es demana a sí mateix: l’autocrítica.
