La pastanaga de la convivència entre el català i el castellà és la nova renúncia a la qual ens volen arrossegar els polítics del procés – i les patums i els mitjans de comunicació amb qui practiquen el 69. La idea de la convivència ve a dir, a contraciència, que en un context d’igualtat legal i de respecte social mutu, els dos idiomes podrien conviure feliços i menjar anissos per sempre. És a dir, que amb unes regles legals i socials igualitàries, el català i el castellà podrien conviure al nostre país com a llengües d’ús social sense que una acabés minoritzant i substituint l’altra.
Els sociolingüistes porten molts anys explicant i demostrant que aquest escenari és acientífic i impossible. Només cal veure el que està passant a Brusel·les: malgrat que hi ha un règim legal igualitari entre les dues llengües oficials, l’ús social del francès està desplaçant el del neerlandès, que és la llengua tradicional de la ciutat. Per contra, a la part exclusivament flamenca de Bèlgica, l’única llengua comuna de la societat és la neerlandesa, i no per casualitat. Fa dècades les institucions i els ciutadans van entendre que per salvar la seva llengua, el que havien d’aconseguir és que el francès deixés de ser útil i utilitzat al seu territori. S’ho van proposar i ho van aconseguir.
A Catalunya, la fal·làcia de la convivència no és una matraca nova. Els nostres partits no només no l’han combatuda mai obertament sinó que sempre han alimentat aquesta il·lusió tan multipluri i xupiguai. Mai cap partit ha defensat obertament que la normalització del català passa indispensablement per la desnormalització del castellà, que és una cosa que ja deia Joan Fuster però que segurament no es recordarà a cap dels homenatges oficials que li estan fent pel centenari. A partir de la caiguda en picat catalitzada per la rendició institucional del Primer d’Octubre, s’ha apostat pel discurs de la convivència amb una desvergonyia mai vista. A més, malauradament, han sabut alinear-lo amb la superficialitat xorradista que està fent malbé Occident, que s’està convertit en un màquina de repetir eslògans bonistes i barats.
Amb tot, actualment hi ha una voluntat proactiva d’infestar l’ambient amb el discurs de la convivència. Per això l’ARA no para de fer articles en aquest sentit -i no vol publicar els que diuen el contrari-, per això el Rufián ja fa anys que parla quasi sempre en castellà -fins i tot als convidats catalanoparlants del seu programa de YouTube-, per això l’Aragonès i la consellera d’Exteriors (Junts) van fer servir el castellà en el discurs davant dels cònsols instal·lats a Barcelona, per això alguns diaris teòricament indepes fan una versió en castellà sense cap remordiment, per això ara el Barça no para de crear continguts en castellà, per això TV3 té tertulians i personatges de sèrie castellanoparlants i per això els partits del Govern pensen que no n’hi ha per tant si inclouen la vehicularitat del castellà a la legislació catalana. Perquè ara el que toca és apostar per la convivència.
Per quin motiu el mainstream català s’entesta a negar i a contradir la realitat científica? Per feblesa i covardia espirituals. Com que no tenen la força necessària per perseguir l’objectiu encertat, rebaixen l’objectiu per no quedar com uns fracassats, que és com fer la porteria més gran per fer veure que xutes bé. L’objectiu de la convivència no és més fàcil d’assolir, en tant que és impossible, però és molt més fàcil de defensar políticament, com a mínim a curt termini, perquè genera menys conflicte i perquè els permet justificar la seva inacció i fotre la culpa a Espanya. Com que no tenen força per defensar la veritat i per actuar encertadament a favor de la normalització del català, alimenten la idea suïcida que allò que importa és el respecte i que, per tant, allò que amenaça el català no és que el castellà sigui una llengua d’ús social a Catalunya, sinó l’actitud impositiva dels tribunals espanyols i de la dreta espanyola. Com que no s’atreveixen a agafar el toro per les banyes, pretenen convertir un problema majoritàriament sociolingüístic en un problema exclusivament polític, així la responsabilitat sempre serà d’Espanya, que al cap i a la fi és qui mana. La jugada clàssica de l’autonomisme, vaja.
7 
4 
