En una estratègia propagandística de consum intern i d’intent de desmoralització de l’adversari, els mitjans d’obediència estatal i la classe política espanyola van repetir mil vegades que el Procés havia dividit la societat catalana. Que les famílies s’havien deixat de parlar. Que el clima de convivència resultava insuportable. Que algú llencés un paper a terra era venut com a kale borroka (per cert, un altre relat inventat dècades abans). Amb la col·laboració d’alguns actors teledirigits i augmentats que passejaven les seves llàgrimes pels Diario de Patricia de torn, es tractava de generar un relat apocalíptic que ajudés a criminalitzar la societat catalana.
Evidentment, res d’això era veritat. I, de fet, l’única violència física provenia directament d’escamots d’ultradretans, ben coneguts i retratats per Jordi Borràs (un dels periodistes més amenaçats d’Europa), molts dels quals militants de conegudes formacions polítiques, o com els agressors del mateix Borràs, alguns amb placa i tot.
Ara bé, per construir una bona mentida és necessari incloure alguns condiments de veritat. És cert que els mesos del 2017 i posteriors van ser de gran tensió. Que, efectivament, en empreses i entitats hi podia haver diversitat d’opinions, i s’evitava parlar d’un tema que podria resultar incòmode. Que hi va haver autocensura a les sales de reunions, als claustres de professors o en colles ciclistes. Que, en moltes famílies es pensava de manera molt diferent sobre quin havia de ser el futur de Catalunya. Probablement, alguns grups de Whatsapp van passar per moments difícils. Era normal. La violència d’aquells dies i el trauma emocional que suposa una decepció tan profunda sobre la qualitat democràtica, no només d’un Estat, sinó d’una societat que havia permès una repressió tan intensa, va deixar ferides profundes.
Tanmateix, les coses es van reconduir prou bé. En algunes entitats de les quals formo part, davant la diversitat d’opinions i opcions polítiques, es van arribar a fer pactes tàcits de no agressió i de convivència raonable. Passats uns mesos, el grau de simpatia o antipatia entre individus es continuen correlacionant, com passa sempre, en base a l’afinitat personal més que no pas en la política. Si hi va haver trencament, –i en dono fe– va ser en les relacions personals, professionals, acadèmiques i fins i tot familiars entre espanyols i catalans. Fins i tot, entre espanyols residents a Catalunya i espanyols que vivien fora de Catalunya que al·lucinaven amb el que molta gent es volia creure. La falta d’empatia envers les víctimes de l’agressió mediàtica, política i policial, la incomprensió del conflicte, la ignorància voluntària sobre els fets, va deixar ferides irreparables, i en molts casos, la gent es va deixar de parlar. A tall d’exemple, mentre les dures imatges de la repressió contra els votants i el miler de ferits va donar la volta al món, mentre s’anava empresonant activistes en una dinàmica inquisitorial, col·legues historiadors d’arreu del món expressaven la seva preocupació pel que m’hagués pogut passar personalment, mentre que els de l’estat, ja fos per convicció, ja fos per por, emetien un silenci ensordidor i una indiferència profundament decebedora, i que en molts casos va comportar un distanciament irreversible.
La societat catalana, com tota societat polititzada, viu, per descomptat, amb tensions internes. Tanmateix, amb una fonda tradició democràtica, acostumada a administrar la complexitat, sobreviu sense perdre massa les formes i és capaç d’administrar raonablement la situació. De fet, en el circ polític, va ser el PP qui, en base a la crispació de la dècada de 1990 la que va inaugurar una penosa època de convertir la política en un espectacle. A tot això es va afegir l’histrionisme de Ciudadanos i uns líders que semblaven actuar en un reallity show, i finalment, una ultradreta que té en l’alteració de les formes i la violència verbal (i física) com a un dels seus senyals d’identitat. Avui, i en tot cas, aquesta tensió política s’ha concentrat des de fa un temps en les relacions entre alguns independentistes emocionals. Malgrat que pot resultar decebedor, té la seva lògica, quan un moviment viu sota una pressió i repressió extremes i manquen les idees, el coratge, la determinació i les circumstàncies per poder sentir que es produeixen avenços en situacions laberíntiques. Tanmateix, aquesta virulència és més a les xarxes socials –amb haters professionals o amateurs– o tertulians que una hostilitat real. En el dia a dia, votants d’ERC i Junts continuen compartint taula, excursions, amistats, colles ciclistes o llit sense massa problema. Parlem, sobretot, d’una confrontació retòrica pròpia dels comportaments sectaris fruit de les divisions internes, fets consubstancials a tot procés d’independència. Només cal pensar, a tall d’exemple, en la conflictivitat interna durant els processos d’independència d’Irlanda, d’Israel, o entre els palestins. Tanmateix, a Catalunya ningú va amb escorta i poca gent es deixa de parlar a causa de la política. De fet, la gent corrent sol ser més pragmàtica i menys irracional del que els mitjans, les xarxes socials i els estrategues dels partits .
El panorama és radicalment diferent a Madrid. Ho recordava recentment Vicent Partal en un dels seus editorials. Les relacions polítiques entre esquerres i dretes, almenys des que Aznar va decidir a trencar les regles del joc i convertir la “crispació” en una estratègia política d’intimidació, la situació s’ha deteriorat acceleradament. Les eleccions madrilenyes van adquirir tons guerracivilistes. Una campanya electoral amb amenaces de mort (enviament de bales de CETME a un vicepresident i dos ministres), l’ús d’una retòrica incendiària (libertad o comunismo) i una premsa-molotov no representa precisament el millor clima per confrontar projectes polítics. De fet, de projectes, pocs (les pràctiques polítiques de socialistes i populars difereixen en matisos). Més aviat, pura emoció. A tot això s’afegeix, per descomptat, la centralitat de Vox en tota la campanya electoral –i es podria dir que en el tauler polític global–. Al cap i a la fi, aquesta formació política, enèsima mutació del franquisme sociològic sempre adherit a les institucions estratègiques de l’estat, ha estat la que ha marcat el pas i s’ha apropiat clarament del nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que ha passat de banal a carrincló, reaccionari, xaró i tots els qualificatius que ens remeten a una Espanya en blanc i negre, al nacional-catolicisme i a mitges entre l’afectada epopeia de Alba de América i les depriments comèdies de Fernando Esteso.
Les actuacions estel·lars de Vox al Madrid popular, a còpia de la mateixa estratègia de la provocació que van fer servir a Catalunya, té aquest component que recorda la retòrica –i la violència– de l’època del Front Popular. A més, l’experiència catalana d’assetjament a la dissidència l’estan aplicant també a la capital espanyola. De fet, l’aliança tàcita amb el neoliberalisme del PP (i el seu relat demagògic sobre la “llibertat” ) propicia aquest discurs i praxi de defensa dels privilegis fiscals, l’identitarisme agressiu (la criminalització dels immigrants als cartells electorals resulta obscena), la degradació induïda dels serveis públics, la promiscuïtat descarada entre poder polític i empresarial i la reivindicació d’un nacionalisme carrincló, defensa de les curses de braus incloses.
La convivència s’ha degradat a Espanya. Espanya es trenca des de l’epicentre madrileny. En un Madrid profundament segregat (a nivell educatiu, amb un índex 0,34, només per darrere Turquia) i de grans desigualtats socials, les tensions polítiques propicien un clima irrespirable. Alguns polítics han de portar escorta per les amenaces i agressions, no només de la ultradreta, sinó d’espontanis atiats per l’odi que destil·len alguns mitjans (alguns diputats catalans o personatges com Boye són assetjats molt sovint). Tanmateix, el pitjor de tot plegat, com també es va veure a Catalunya, és la connivència amb els poders fàctics de l’estat.
Espanya es trenca des de l’epicentre madrileny perquè, si Madrid és Espanya, com reclamava la seva presidenta autonòmica des del seu concepte thatcherià de llibertat, el grau de degradació de la vida política en un país que no és capaç d’administrar la diversitat, en un país en què la conversa política s’ha reduït a una confrontació a crits, i en una capital on la dissidència és reduïda a cops d’antiavalots, Espanya, i no Catalunya, té un greu problema de convivència.
44 
47 
