Espanya té un problema de convivència

"La convivència s’ha degradat a Espanya. Espanya es trenca des de l’epicentre madrileny"

En una estratègia propagandística de consum intern i d’intent de desmoralització de l’adversari, els mitjans d’obediència estatal i la classe política espanyola van repetir mil vegades que el Procés havia dividit la societat catalana. Que les famílies s’havien deixat de parlar. Que el clima de convivència resultava insuportable. Que algú llencés un paper a terra era venut com a kale borroka (per cert, un altre relat inventat dècades abans). Amb la col·laboració d’alguns actors teledirigits i augmentats que passejaven les seves llàgrimes pels Diario de Patricia de torn, es tractava de generar un relat apocalíptic que ajudés a criminalitzar la societat catalana. 

Evidentment, res d’això era veritat. I, de fet, l’única violència física provenia directament d’escamots d’ultradretans, ben coneguts i retratats per Jordi Borràs (un dels periodistes més amenaçats d’Europa), molts dels quals militants de conegudes formacions polítiques, o com els agressors del mateix Borràs, alguns amb placa i tot. 

Ara bé, per construir una bona mentida és necessari incloure alguns condiments de veritat. És cert que els mesos del 2017 i posteriors van ser de gran tensió. Que, efectivament, en empreses i entitats hi podia haver diversitat d’opinions, i s’evitava parlar d’un tema que podria resultar incòmode. Que hi va haver autocensura a les sales de reunions, als claustres de professors o en colles ciclistes. Que, en moltes famílies es pensava de manera molt diferent sobre quin havia de ser el futur de Catalunya. Probablement, alguns grups de Whatsapp van passar per moments difícils. Era normal. La violència d’aquells dies i el trauma emocional que suposa una decepció tan profunda sobre la qualitat democràtica, no només d’un Estat, sinó d’una societat que havia permès una repressió tan intensa, va deixar ferides profundes.

Tanmateix, les coses es van reconduir prou bé. En algunes entitats de les quals formo part, davant la diversitat d’opinions i opcions polítiques, es van arribar a fer pactes tàcits de no agressió i de convivència raonable. Passats uns mesos, el grau de simpatia o antipatia entre individus es continuen correlacionant, com passa sempre, en base a l’afinitat personal més que no pas en la política. Si hi va haver trencament, –i en dono fe– va ser en les relacions personals, professionals, acadèmiques i fins i tot familiars entre espanyols i catalans. Fins i tot, entre espanyols residents a Catalunya i espanyols que vivien fora de Catalunya que al·lucinaven amb el que molta gent es volia creure. La falta d’empatia envers les víctimes de l’agressió mediàtica, política i policial, la incomprensió del conflicte, la ignorància voluntària sobre els fets, va deixar ferides irreparables, i en molts casos, la gent es va deixar de parlar. A tall d’exemple, mentre les dures imatges de la repressió contra els votants i el miler de ferits va donar la volta al món, mentre s’anava empresonant activistes en una dinàmica inquisitorial, col·legues historiadors d’arreu del món expressaven la seva preocupació pel que m’hagués pogut passar personalment, mentre que els de l’estat, ja fos per convicció, ja fos per por, emetien un silenci ensordidor i una indiferència profundament decebedora, i que en molts casos va comportar un distanciament irreversible.

La societat catalana, com tota societat polititzada, viu, per descomptat, amb tensions internes. Tanmateix, amb una fonda tradició democràtica, acostumada a administrar la complexitat, sobreviu sense perdre massa les formes i és capaç d’administrar raonablement la situació. De fet, en el circ polític, va ser el PP qui, en base a la crispació de la dècada de 1990 la que va inaugurar una penosa època de convertir la política en un espectacle. A tot això es va afegir l’histrionisme de Ciudadanos i uns líders que semblaven actuar en un reallity show, i finalment, una ultradreta que té en l’alteració de les formes i la violència verbal (i física) com a un dels seus senyals d’identitat. Avui, i en tot cas, aquesta tensió política s’ha concentrat des de fa un temps en les relacions entre alguns independentistes emocionals. Malgrat que pot resultar decebedor, té la seva lògica, quan un moviment viu sota una pressió i repressió extremes i manquen les idees, el coratge, la determinació i les circumstàncies per poder sentir que es produeixen avenços en situacions laberíntiques. Tanmateix, aquesta virulència és més a les xarxes socials –amb haters professionals o amateurs– o tertulians que una hostilitat real. En el dia a dia, votants d’ERC i Junts continuen compartint taula, excursions, amistats, colles ciclistes o llit sense massa problema. Parlem, sobretot, d’una confrontació retòrica pròpia dels comportaments sectaris fruit de les divisions internes, fets consubstancials a tot procés d’independència. Només cal pensar, a tall d’exemple, en la conflictivitat interna durant els processos d’independència d’Irlanda, d’Israel, o entre els palestins. Tanmateix, a Catalunya ningú va amb escorta i poca gent es deixa de parlar a causa de la política. De fet, la gent corrent sol ser més pragmàtica i menys irracional del que els mitjans, les xarxes socials i els estrategues dels partits .

El panorama és radicalment diferent a Madrid. Ho recordava recentment Vicent Partal en un dels seus editorials. Les relacions polítiques entre esquerres i dretes, almenys des que Aznar va decidir a trencar les regles del joc i convertir la “crispació” en una estratègia política d’intimidació, la situació s’ha deteriorat acceleradament. Les eleccions madrilenyes van adquirir tons guerracivilistes. Una campanya electoral amb amenaces de mort (enviament de bales de CETME a un vicepresident i dos ministres), l’ús d’una retòrica incendiària (libertad o comunismo) i una premsa-molotov no representa precisament el millor clima per confrontar projectes polítics. De fet, de projectes, pocs (les pràctiques polítiques de socialistes i populars difereixen en matisos). Més aviat, pura emoció. A tot això s’afegeix, per descomptat, la centralitat de Vox en tota la campanya electoral –i es podria dir que en el tauler polític global–. Al cap i a la fi, aquesta formació política, enèsima mutació del franquisme sociològic sempre adherit a les institucions estratègiques de l’estat, ha estat la que ha marcat el pas i s’ha apropiat clarament del nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que ha passat de banal a carrincló, reaccionari, xaró i tots els qualificatius que ens remeten a una Espanya en blanc i negre, al nacional-catolicisme i a mitges entre l’afectada epopeia de Alba de América i les depriments comèdies de Fernando Esteso. 

Les actuacions estel·lars de Vox al Madrid popular, a còpia de la mateixa estratègia de la provocació que van fer servir a Catalunya, té aquest component que recorda la retòrica –i la violència– de l’època del Front Popular. A més, l’experiència catalana d’assetjament a la dissidència l’estan aplicant també a la capital espanyola. De fet, l’aliança tàcita amb el neoliberalisme del PP (i el seu relat demagògic sobre la “llibertat” ) propicia aquest discurs i praxi de defensa dels privilegis fiscals, l’identitarisme agressiu (la criminalització dels immigrants als cartells electorals resulta obscena), la degradació induïda dels serveis públics, la promiscuïtat descarada entre poder polític i empresarial i la reivindicació d’un nacionalisme carrincló, defensa de les curses de braus incloses.

La convivència s’ha degradat a Espanya. Espanya es trenca des de l’epicentre madrileny. En un Madrid profundament segregat (a nivell educatiu, amb un índex 0,34, només per darrere Turquia) i de grans desigualtats socials, les tensions polítiques propicien un clima irrespirable. Alguns polítics han de portar escorta per les amenaces i agressions, no només de la ultradreta, sinó d’espontanis atiats per l’odi que destil·len alguns mitjans (alguns diputats catalans o personatges com Boye són assetjats molt sovint). Tanmateix, el pitjor de tot plegat, com també es va veure a Catalunya, és la connivència amb els poders fàctics de l’estat. 

Espanya es trenca des de l’epicentre madrileny perquè, si Madrid és Espanya, com reclamava la seva presidenta autonòmica des del seu concepte thatcherià de llibertat, el grau de degradació de la vida política en un país que no és capaç d’administrar la diversitat, en un país en què la conversa política s’ha reduït a una confrontació a crits, i en una capital on la dissidència és reduïda a cops d’antiavalots, Espanya, i no Catalunya, té un greu problema de convivència.

Comentaris

    Anònim 16/05/2021 1:28 pm
    Sal de tu pueblo odiador cateto!
    Narcís 16/05/2021 11:02 am
    Ras i curt : el que passi a país estranger o botxí nostre tant se me'n no fum .. és obvi que fins no deixin de xuclar dels PPCC sa població no fotrà fora sa monarquia i fàctics de torn ! PD : aquest és l' honor que tenen .. vendre's per diners espoliats a nacions alienes !
    Libro del conosçimiento de todos los rregnos et tierras e señoríos que son por el mundo et de las señales et armas que han (S. XIV) 15/05/2021 2:19 pm
    "Partí del rreinado de Granada e fui al rreino de Aragón, un rreinado muy viciosso e abondado. E fallé en él cinco cibdades grandes: la mayor, do coronan los reyes, es Çaragoça; otra dizen Valenzia e Tarragona e Tortosa e Barcelona. E corre por este reino el río de Ebro e el flumen Sinca. Este reinado parte con Navarra e con Castilla e con Francia e con los montes Pireneos. E el rey dénde ha por señales nueve bastones amarillos e bermejos atales". Ara resulta que al segle XIV, València, Tarragona, Tortosa i Barcelona eren "Aragó". Ho diu un autor anònim de l'època.
      Ricard 15/05/2021 3:34 pm
      Anònim i foraster, pel que es veu. Ara cal agafar els altres mil-lers de textos de l'època i fem l'estadística de com identificaven els territoris que esmenta. I haurem perdut el temps. Perquè allò important no és el que pensessin sinó el que pensem avui, ara.
      25
      25
      Respon
        A veure #Ricard 15/05/2021 5:23 pm
        Entre milers de textes que diuen el contrari potser puguis citar-ne algun. I de la mateixa època, sisplau.
        25
        27
        Respon
          Ricard 15/05/2021 8:20 pm
          "Els autors de llavors són importants i potser més que les nostres opnions actuals". Jo m'estimo més basar-me amb les necessitats dels vius que no pas dels morts.
            A veure si ho entens @Ricard 16/05/2021 1:48 am
            Tota la història es basa en els textos antics i altres vestigis arqueològics, sigil·logràfics, objectes d'altres èpoques, etc. També el nacionalisme català. Com saps lo del 1714, o la guerra dels segadors o si Catalunya és una nació o no, o si ho és si és mil·lenària?. Pels textos antics i la seva interpretació. El que tu penses ara es basa en aquests textos, encara que no t'en adonis o no et vulguis adonar. L'opinió actual ve de fa molt de temps; no s'ha creat del no-res.
          Ricard 15/05/2021 5:41 pm
          Qui diu que hi ha textos que diuen el contrari? Au, cerca, i fes l'estadística. I hauràs perdut el temps. Perquè allò important no és el que pensessin sinó el que pensem avui, ara.
          29
          29
          Respon
            Ho has dit tu, @Ricard 15/05/2021 6:11 pm
            "Ara cal agafar els altres mil-lers de textos de l'època .....". Doncs identifica aquests textos. El que pensem ara es basa en textos d'aquest tipus, que el pervers nacionalisme català ha sabut manipular a consciència. Els autors de llavors són importants i potser més que les nostres oìniones actuals, que d'ells deriven o haurien de derivar.
            60
            61
    fat boy 15/05/2021 12:21 pm
    Mes que de convivencia els al andalusis tenen un problema de connivencia.
    Espanya no té UN problema de convivència, té molts 15/05/2021 12:15 pm
    Com Espanya és el conjunt de les seves autonomies tot el que es refereix a ella també implica Catalunya. El truc dialèctic aquest de parlar de Catalunya i Espanya com si fossin coses diferents és només això, pura dialèctica nacionalista catalana per negar la realitat. Els problemes de convivència són a tot arreu del món; per posar un exemple el problema de convivència d'aquesta setmana israelites-palestins fa que els problemes de convivència espanyols semblin de nens d'escola bressol barallant-se per la plastilina.
    38
    44
    Respon
      fat boy 15/05/2021 12:31 pm
      El truc dialèctic aquest de parlar de Gibraltar i el Regne Unit de la Gran Bretanya com si fossin coses diferents és només això, pura dialèctica nacionalista al andalusi per negar la realitat
      13
      13
      Respon
    Los comentarios en este digital confirman llas afirmaciones del Sr Díez 15/05/2021 12:03 pm
    El nivel de tolerancia y cortesía entre indepes y no indepes es extraordinario; solo superado por el nivel de tolerancia y cortesía entre los miembros de las diferentes cofradías indepes.
    23
    10
    Respon
    Luisnomeacuerdo 15/05/2021 11:24 am
    Este fascista independentista odiador subvencionado volviendo a vomitar su odio contra su país y sus conciudadanos. Nada nuevo. Urge eliminar las subvenciones a estos libelos propagandísticos lazinazis.
      odisea 16/05/2021 2:06 pm
      Que yo sepa los fascistas ,corruptos y ladrones cabalgan por Madrid a sus anchas,y algunos van y vienen nadie paga a hacienda,pero viven como millonarios,sin dar golpe.y aqui a pagar su fiesta con nuestro expolio.
    Ricard 15/05/2021 11:14 am
    Crec que manca un detall molt i molt important a l'article. Mentre els castellans poden votar totes les qüestions polítiques que es plantegen els catalans no podem perquè els castellans no ens deixen. Que vull dir amb això? Simplement, si la independència de Catalunya no la podem posar a referèndum com es dilucida la qüestió? Doncs la única sortida possible és al carrer o en coverses privades, cosa que invita al conflicte entre persones de manera permanent. És a dir ELS CASTELLANS NO ENS DEIXEN RESOLDRE LA QÜESTIÓ POLÍTICA QUE ES PLANTEGEN ELS CATALANS A POSTA PER AUGMENTAR LES TENSIONS INTRACATALANES PER DEBILITAR-NOS EL MÀXIM POSSIBLE A TOTS. En resum, els castellans viuen un conflicte intern molt més intens i, a sobre, obliguen als catalans a abusar del seu seny per assumir civilitzadament la postergació d'una solució a un tema cabdal que es resoldria en una societat desenvolupada com la catalana simplement votant.
    18
    18
    Respon
    ton c. 15/05/2021 10:02 am
    veig que la majoría de comentaris son de unionistesmonàrquics desesperats, perque a CAT no hi ha el batibull de les espanyes, que hi farem. Fet destacat a CAT ningú ha de portar escorta a Madrid si.
    30
    13
    Respon
    Pepe 15/05/2021 8:48 am
    Este no admite comentarios a sus panfletos.
    El cit campejador 15/05/2021 8:22 am
    La societat catalana està trencada. Hi han famílies i amics que no es parlen. No hi han hagut morts de miracle, tot per culpa del supremacisme indepe. Qui no ho vulgui veure hauria d'anar a rebre un tractament d'un expert en sectes. Els indepes están a dins d'un Rancho Waco gegant
    40
    72
    Respon
      Joan 15/05/2021 12:47 pm
      Confons els teus somnis humits, amb la realitat, Cit. Et podria donar noms, que han deixat escrit negre sobre blanc, que cridaven als morts. I es curiós, tots, absolutament tots, de una sola banda. Vols fer realitat el teu somni noi?. Fote't.
      22
      10
      Respon
      Ricard 15/05/2021 11:21 am
      Ni baralles, ni morts, ni supremacistes catalans, ni sectes, ni Ranxo Waco. Tot el que diu és una sobirana mentida. Tot té un responsable, Castella, que ens amordassa per impedir que poguem votar, veu que la nostra opinió no els complaurà. Si Vostè no deixa votar a la gent com es resolen els problemes polítics? Impossible, aquí i a Castella. El gran sort dels castellans és que els catalans som immensament civilitzats. És a dir, al contrari del que diu Vostè, els catalans evitem baralles, morts, supremacismes, sectes i ranxos Waco malgrat la immensa il-lusió que hi ha a Castella que això passi. Els racistes castellans volien muntar un Ulster aquí i no s'en sortiran.
      38
      25
      Respon
    Català 15/05/2021 4:56 am
    Espanyols en general i madrilenys en particular: que us bombin!.
    Anònim 15/05/2021 12:25 am
    No jodas que España tiene un problema de convivencia,el único lugar de España que tiene un problema de convivencia es Cataluña,ya no los vascos tienen problema alguno. Para querer independizarse mira que estáis pendientes de Madrid.
    61
    78
    Respon
    Hermoso cuento. 14/05/2021 11:01 pm
    Casi tan bonito como el el de España nos roba. O la fábula de los 18 meses. O la revolución de las sonrisas.
    62
    73
    Respon
    fat boy 14/05/2021 10:50 pm
    Pero tot aixo ja ve de molt lluny, quan es van manifestar 300 a Madrid en solidaritat amb les victimes de l'atentat de la Rambla, quan un merdaseca acompanyant al Sanchez es permet amenacar la gent amb una metralleta (excel.lent oportunitat perduda de tirar-li un totxo a la cara) ja eren simptomes de tot el que diu ara. No ve de les eleccions a Madrid.
    44
    47
    Respon

Nou comentari