La ventada que ha portat el Govern a suspendre les classes i l’activitat sanitària no urgent –i l’esport a l’aire lliure, com si fossin coses equiparables– s’endú també la ressaca i el debat provocat per una vaga de mestres i professors dura de rosegar. El sindicat majoritari, USTEC, l’ha qualificat d'”històrica” després d’una manifestació massiva, però aviat ha saltat un ES-Alert que s’ha convertit en el nou focus d’atenció. Aquest dijous hi haurà pau per a l’executiu del PSC, el partit que sempre ha presumit de gestionar millor que ningú. Amb una gran majoria de la població tancada a casa i els serveis d’emergències dominant la vida dels ciutadans –la fórmula màgica que Salvador Illa, ara president, va descobrir amb la Covid com a ministre de Sanitat–, els polítics que volien ser gestors respiraran tranquils.
Però serà només un dia. Perquè els mestres no afluixaran fàcilment, els trens continuaran circulant de manera irregular –un cop s’ha reconegut que la xarxa de Renfe no només és incòmoda i ineficient, sinó que també té punts insegurs– i la setmana que ve faran vaga els metges. A aquest pas, entre visites anul·lades pel vent i la vaga, el tap al sistema públic de salut encara es farà més gruixut. A més a més, hi ha protestes al 112, als bombers i, quan no han de reprimir mestres que tallen una autopista, als Mossos.
El col·lapse general dels serveis públics, amb un profund malestar dels ciutadans, forma part de la crisi global de l’Occident sorgit de la II Guerra Mundial i ja no permet allargar determinades ficcions, com ara la de l’Espanya plurinacional. L’estat de les autonomies va despullat i s’evidencia que els governs successius del règim del 78 –de la UCD, del PSOE i del PP– han fet política –no gestió– per afavorir Madrid, en detriment tant de Catalunya com de Sòria. Però, a diferència de Sòria, a Catalunya hi ha unes aspiracions polítiques que s’accentuen amb la crisi de l’artefacte del cafè per a tothom. Que no s’hagin trobat els canals per fer-les realitat no vol dir que s’hagin evaporat. I el que es presentava com “el govern de tothom” i que esperava acabar d’aigualir aquestes reivindicacions amb la vaselina de la bona gestió –després del ribot de la repressió– ara és el govern de tots els emprenyats. Un bany de realitat que difícilment es pot dissociar de la falta asfixiant de sobirania de Catalunya.
