“La permanent anestèsia social impedeix el coneixement i la reflexió, i reprimeix la veritat”
Byung-Chul Han, La societat pal·liativa
Byung-Chul Han, un dels pensadors contemporanis més interessants, ens alerta de les formes que ha anat prenent el capitalisme vigent. Malgrat que continua infringint el mateix dolor de sempre, a còpia d’explotació, pobresa, precarietat, misèria, segregació, desigualtats,… la mutació neoliberal ha propiciat una transformació radical, no pas en la realitat, tan dura com sempre, sinó en la seva percepció. La vella societat disciplinària, fonamentada en el poder coercitiu extern, ha deixat pas al que ell anomena “societat pal·liativa”, en què s’incideix en aquells mecanismes psicològics que pressionen els individus per obligar-los a ser feliços. El dolor, així, es medicalitza, s’individualitza i entra en l’esfera de l’anomalia psicològica. I la felicitat esdevé, com a mandat imperatiu, una eficaç eina de dominació, en el sentit que es responsabilitza l’individu dels seus èxits i fracassos, empenyent-lo a una dinàmica de positivitat que, en el fons resulta un poderós anestèsic, i possibilita l’autoexplotació, que substitueix així, de manera eficaç, la coerció. Les injustícies derivades del desigual repartiment de la riquesa, l’explotació, l’asimetria de perspectives en funció de la provinença social, deixen pas a la introspecció anímica, a què cadascú es preocupi del seu propi benestar, a aparentar davant dels altres parcel·les de felicitat (i en aquest sentit, xarxes socials com Instagram esdevenen una mena d’arma psicològica de destrucció massiva). La pressió per mostrar-se feliç resulta devastadora, d’aquí que, davant la flagrant contradicció en una societat cada vegada més injusta i desigual, i l’autosuggestió i el convenciment de l’obligació de la felicitat –i la censura del malestar– sembla que estan fabricant bombes de rellotgeria en l’estat psicològic de més i més persones, especialment entre les generacions més joves, a les quals se’ls ha venut la moto que és possible, i obligatori, ser feliç només desitjant-ho, sense tenir en compte una realitat dura. Ho veiem en el món laboral, on a l’explotació despietada, a les hores extres sense cobrar, a les dificultats de conciliació, als salaris baixos, se’ls afegeix dosis de pinkwashing, tallers de mindfulness i una retòrica de “noves oportunitats” cada vegada que es produeixen ondades d’acomiadaments. Uns mecanismes que tracten de reprimir la dissidència i que consideren malalt a tot aquell que protesta, en un món en què es considera una descortesia manifestar la indignació respecte a tot allò que resulta indignant.
Evidentment, en aquesta bombolla de felicitat impostada, fins i tot retransmesa en directe des de les xarxes socials i l’aparença dels smartphones, el coneixement, la reflexió i la veritat sobren. I en aquest sentit, estem assistint, a nivell global, encara que amb un convenciment entusiasta al nostre país, a un procés en què aquesta façana de benestar, penetra al nostre sistema educatiu entre retòrica innovativa i un discurs paternalista envers els nostres estudiants.
Certament, la publicació dels esborranys dels decrets d’educació durant les darreres setmanes han generat certa polèmica. Trobem, per exemple, aquesta desaparició -més aviat, camuflatge- dels suspensos (en procés d’assoliment) o la proposta d’informes personalitats a tots els alumnes. Ho estem veient amb la introducció de diversos elements que, teòricament sonen molt bé (benestar, sostenibilitat, diversitat cultural, perspectiva de gènere, canvi climàtic….) encara que tenen un punt de religiositat laica que contrasta amb el desbastellament de la institució com a àgora de coneixement, ciència i rigor. O, encara pitjor, l’enèsim bandejament de les humanitats, que és allò que ens serveix per comprendre el món, les seves paradoxes i injustícies, com ens recorda Martha Nussbaum. També apareixen les possibilitats de dedicar bona part del temps escolar a treballar per projectes (una metodologia centenària que ha acreditat problemes importants en etapes educatives obligatòries) i àmbits (que han generat un gran rebuig i una escassa efectivitat al País Valencià, on es va imposar fa poc temps). D’altra banda, els discursos al voltant de l’educació s’han transformat radicalment en les darreres dècades. De concebre el sistema educatiu com a un igualador d’oportunitats, que permetia a persones de diferent procedència social dominar els diversos codis, a un espai adaptat a cada individu (i sovint grup social en una dinàmica imparable de segregació escolar) per “ser feliços” i preparar-los per als reptes d’un futur tan incert i farcit de sorpreses com ho és el present per a boomers com qui això escriu. Del dret al coneixement, a l’obligació d’unes competències que ni els seus inventors saben definir exactament en què consisteixen o per a què serveixen, més enllà de per devaluar el coneixement. Des d’un excés de compartició per matèries fins a una caòtica dissolució de les especialitats que genera confusió. De l’excés de rigor (i el terror) de les qualificacions, amb aquell component, certament pervers, dels suspensos i qualificacions fins a la centèsima, fins a una mena de paradís waldorferià en què no se sap exactament què es fa o es deixa de fer. Això sí, l’escola continua exercint un paper social de socialització (sovint problemàtica, especialment quan hi ha segregació social o s’ha renunciat a tractar seriosament el problema de l’assetjament escolar) i, sovint, de pàrquing en el context social d’unes jornades laborals perllongades en unes famílies cada vegada més explotades, i a qui s’exigeix reprimir el seu malestar i exhibir felicitats impostades per Instagram.
Notes curioses. Malgrat que és obvi que en els darrers anys, especialment a partir de la deriva de les retallades educatives de 2009-2015, acompanyat d’un empobriment generalitzat de la societat catalana, les xifres estadístiques exhibeixen una millora notable. Segons publicava la Fundació Bofill en un dels seus darrers butlletins, a Catalunya, la taxa de graduació a l’ESO ha passat del 71,5% l’any 2000 al 89% el 2019, o l’abandonament escolar prematur, del 29,7% al 19% per al mateix període. És obvi que això és un aparença, un miratge. Els darrers canvis legislatius o les diverses reformes deconstructives de l’escola, com explica el sociòleg i investigador de la UOC Ferran Giménez, no resulten altra cosa que un maquillatge de resultats, com maquillatge és inventar nous eufemismes en les qualificacions (on, paradoxalment, es requereixen notes amb centèsimes a la selectivitat per arribar a la universitat) o s’apliquen avaluacions contínues quan continuen resultant requisits imprescindibles exàmens arbitraris per accedir a professions com les d’advocat, metge, mestre, pilot d’aviació, o fins i tot per treure’s el carnet de conduir. En altres paraules, mentre l’escola perd recursos, els edificis escolars es degraden i la professió docent resulta cada vegada menys atractiva (i els canvis normatius i la indefinició no ajuden a prestigiar-la), ens trobem en què, de la societat pal·liativa de la que parla el pensador sudcoreà, resident a alemanya, Byung-Chul Han, passem a una educació pal·liativa dissenyada per impedir (literalment) el coneixement i reprimir la veritat. I això representa una gran deshonestedat envers la societat i les generacions joves.
El coneixement, no ens fa més feliços, sinó més lliures, malgrat que la llibertat sigui dolorosa. I una escola plantejada en base a una teòrica happycràcia (un concepte cisellat per Edgar Cabanas i Eva Illouz), no ens aporta cap felicitat, sinó una mena d’anestèsia social, potser també moral, que no ens serveix per bastir una societat més justa, sinó per anar ensinistrant les noves generacions a interioritzar feliçment les injustícies.
