“La permanent anestèsia social impedeix el coneixement i la reflexió, i reprimeix la veritat”

Byung-Chul Han, La societat pal·liativa

Byung-Chul Han, un dels pensadors contemporanis més interessants, ens alerta de les formes que ha anat prenent el capitalisme vigent. Malgrat que continua infringint el mateix dolor de sempre, a còpia d’explotació, pobresa, precarietat, misèria, segregació, desigualtats,… la mutació neoliberal ha propiciat una transformació radical, no pas en la realitat, tan dura com sempre, sinó en la seva percepció. La vella societat disciplinària, fonamentada en el poder coercitiu extern, ha deixat pas al que ell anomena “societat pal·liativa”, en què s’incideix en aquells mecanismes psicològics que pressionen els individus per obligar-los a ser feliços. El dolor, així, es medicalitza, s’individualitza i entra en l’esfera de l’anomalia psicològica. I la felicitat esdevé, com a mandat imperatiu, una eficaç eina de dominació, en el sentit que es responsabilitza l’individu dels seus èxits i fracassos, empenyent-lo a una dinàmica de positivitat que, en el fons resulta un poderós anestèsic, i possibilita l’autoexplotació, que substitueix així, de manera eficaç, la coerció. Les injustícies derivades del desigual repartiment de la riquesa, l’explotació, l’asimetria de perspectives en funció de la provinença social, deixen pas a la introspecció anímica, a què cadascú es preocupi del seu propi benestar, a aparentar davant dels altres parcel·les de felicitat (i en aquest sentit, xarxes socials com Instagram esdevenen una mena d’arma psicològica de destrucció massiva). La pressió per mostrar-se feliç resulta devastadora, d’aquí que, davant la flagrant contradicció en una societat cada vegada més injusta i desigual, i l’autosuggestió i el convenciment de l’obligació de la felicitat –i la censura del malestar– sembla que estan fabricant bombes de rellotgeria en l’estat psicològic de més i més persones, especialment entre les generacions més joves, a les quals se’ls ha venut la moto que és possible, i obligatori, ser feliç només desitjant-ho, sense tenir en compte una realitat dura. Ho veiem en el món laboral, on a l’explotació despietada, a les hores extres sense cobrar, a les dificultats de conciliació, als salaris baixos, se’ls afegeix dosis de pinkwashing, tallers de mindfulness i una retòrica de “noves oportunitats” cada vegada que es produeixen ondades d’acomiadaments. Uns mecanismes que tracten de reprimir la dissidència i que consideren malalt a tot aquell que protesta, en un món en què es considera una descortesia manifestar la indignació respecte a tot allò que resulta indignant.

Evidentment, en aquesta bombolla de felicitat impostada, fins i tot retransmesa en directe des de les xarxes socials i l’aparença dels smartphones, el coneixement, la reflexió i la veritat sobren. I en aquest sentit, estem assistint, a nivell global, encara que amb un convenciment entusiasta al nostre país, a un procés en què aquesta façana de benestar, penetra al nostre sistema educatiu entre retòrica innovativa i un discurs paternalista envers els nostres estudiants.

Certament, la publicació dels esborranys dels decrets d’educació durant les darreres setmanes han generat certa polèmica. Trobem, per exemple, aquesta desaparició -més aviat, camuflatge- dels suspensos (en procés d’assoliment) o la proposta d’informes personalitats a tots els alumnes. Ho estem veient amb la introducció de diversos elements que, teòricament sonen molt bé (benestar, sostenibilitat, diversitat cultural, perspectiva de gènere, canvi climàtic….) encara que tenen un punt de religiositat laica que contrasta amb el desbastellament de la institució com a àgora de coneixement, ciència i rigor. O, encara pitjor, l’enèsim bandejament de les humanitats, que és allò que ens serveix per comprendre el món, les seves paradoxes i injustícies, com ens recorda Martha Nussbaum. També apareixen les possibilitats de dedicar bona part del temps escolar a treballar per projectes (una metodologia centenària que ha acreditat problemes importants en etapes educatives obligatòries) i àmbits (que han generat un gran rebuig i una escassa efectivitat al País Valencià, on es va imposar fa poc temps). D’altra banda, els discursos al voltant de l’educació s’han transformat radicalment en les darreres dècades. De concebre el sistema educatiu com a un igualador d’oportunitats, que permetia a persones de diferent procedència social dominar els diversos codis, a un espai adaptat a cada individu (i sovint grup social en una dinàmica imparable de segregació escolar) per “ser feliços” i preparar-los per als reptes d’un futur tan incert i farcit de sorpreses com ho és el present per a boomers com qui això escriu. Del dret al coneixement, a l’obligació d’unes competències que ni els seus inventors saben definir exactament en què consisteixen o per a què serveixen, més enllà de per devaluar el coneixement. Des d’un excés de compartició per matèries fins a una caòtica dissolució de les especialitats que genera confusió. De l’excés de rigor (i el terror) de les qualificacions, amb aquell component, certament pervers, dels suspensos i qualificacions fins a la centèsima, fins a una mena de paradís waldorferià en què no se sap exactament què es fa o es deixa de fer. Això sí, l’escola continua exercint un paper social de socialització (sovint problemàtica, especialment quan hi ha segregació social o s’ha renunciat a tractar seriosament el problema de l’assetjament escolar) i, sovint, de pàrquing en el context social d’unes jornades laborals perllongades en unes famílies cada vegada més explotades, i a qui s’exigeix reprimir el seu malestar i exhibir felicitats impostades per Instagram.

Notes curioses. Malgrat que és obvi que en els darrers anys, especialment a partir de la deriva de les retallades educatives de 2009-2015, acompanyat d’un empobriment generalitzat de la societat catalana, les xifres estadístiques exhibeixen una millora notable. Segons publicava la Fundació Bofill en un dels seus darrers butlletins, a Catalunya, la taxa de graduació a l’ESO ha passat del 71,5% l’any 2000 al 89% el 2019, o l’abandonament escolar prematur, del 29,7% al 19% per al mateix període. És obvi que això és un aparença, un miratge. Els darrers canvis legislatius o les diverses reformes deconstructives de l’escola, com explica el sociòleg i investigador de la UOC Ferran Giménez, no resulten altra cosa que un maquillatge de resultats, com maquillatge és inventar nous eufemismes en les qualificacions (on, paradoxalment, es requereixen notes amb centèsimes a la selectivitat per arribar a la universitat) o s’apliquen avaluacions contínues quan continuen resultant requisits imprescindibles exàmens arbitraris per accedir a professions com les d’advocat, metge, mestre, pilot d’aviació, o fins i tot per treure’s el carnet de conduir. En altres paraules, mentre l’escola perd recursos, els edificis escolars es degraden i la professió docent resulta cada vegada menys atractiva (i els canvis normatius i la indefinició no ajuden a prestigiar-la), ens trobem en què, de la societat pal·liativa de la que parla el pensador sudcoreà, resident a alemanya, Byung-Chul Han, passem a una educació pal·liativa dissenyada per impedir (literalment) el coneixement i reprimir la veritat. I això representa una gran deshonestedat envers la societat i les generacions joves.

El coneixement, no ens fa més feliços, sinó més lliures, malgrat que la llibertat sigui dolorosa. I una escola plantejada en base a una teòrica happycràcia (un concepte cisellat per Edgar Cabanas i Eva Illouz), no ens aporta cap felicitat, sinó una mena d’anestèsia social, potser també moral, que no ens serveix per bastir una societat més justa, sinó per anar ensinistrant les noves generacions a interioritzar feliçment les injustícies.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: fat boy a febrer 12, 2022 | 00:19
    fat boy febrer 12, 2022 | 00:19
    Vaig a prendre'm un antidepressiu.
    • Icona del comentari de: Narcís a febrer 12, 2022 | 18:44
      Narcís febrer 12, 2022 | 18:44
      Je, je, ja som dos ! PD : renoi .. ja només li faltava afegir " segons la filosofia trascendental còsmica metafísica derivada d' una contingència concupiscent i concomitant " . . !
  2. Icona del comentari de: Jordi (Català i Suís) a febrer 12, 2022 | 03:06
    Jordi (Català i Suís) febrer 12, 2022 | 03:06
    L'ensenyament públic (i gran part del privat també) era una porqueria ja a finals dels 70 i encara no existia pas el neoliberalisme. A la majoria d'escoles hi havia 35/40 alumnes per aula als centre públics i un xic menys als privats. L'ensenyament correcte depenia de la qualitat del professor. I als 80 la situació no va pas millorar gaire més. Alhora, a Suïssa hi havia menys de 20 alumnes per classe. I Suïssa és ja fa anys el primer país del món en patents. Si comparem CH i CAT car hi ha gairebé el mateix nombre d'habitants, hi trobarem ràpidament que CAT forma part del 3er Món europeu. Si comparem CAT amb França hi trobarem més semblances. A França ja fa molts anys l'ensenyament només produeix analfabets funcionals que ni tan sols saben escriure el francès correctament. I com en tenim milers treballant a CH en sóc testimoni. I malgrat que el budget d'Educació ha triplicat en 40 anys. I sabeu per què no funciona pas a França i sí a CH ? Doncs perquè a CH no hi hagut la invasió massiva d'estrangers amb fills provinents d'Àfrica i d'altres països tercermundistes. I si comparem CAT i França hi trobarem una situació semblant: invasió migratòria massiva d'Espanyols als 60 i després de llatins d'Amèrica i tot seguit de magrebins i d'africans subsaharians. Però ja sé que tots els progressistes de CAT em diran que això és populisme. Un metge de Brussel.les m'explicava fa uns anys que allà hi ha un partit musulmà format majoritàriament per marroquins. Un dels membres d'aquest partit li va etzibar que "Ells" acabarien governant perquè es reproduïen molt més que els belgues. I això és el mateix que hom sent a CAT. L'article generalitza perquè parlar de la realitat més propera és massa perillós. L'Estat Espanyol és un lloc on manen els lladres i els primers són els Bancs. Quan veus tot el que els Bancs roben a llurs clients i ho compares amb els bancs a CH te'n fas creus. Ni neoliberalisme ni romanços: són lladres. Com ho són totes les empreses de la màfia de Madrid. Allò que en diue de l'IBEX-35. Teniu un sistema oligàrquic, mafiós i tercermundista. I per tal de reblar el clau només comparar els morts de COVID-19 a CH i a CAT: 12'000 i 25'000. Les xifres no menteixen pas.
  3. Icona del comentari de: DesDelBrasil a febrer 12, 2022 | 03:39
    DesDelBrasil febrer 12, 2022 | 03:39
    Aquesta setmana un brasiler de més de 50 anys m'explicava que la seva filla havia anat a Espanya (no parlo de CAT) per a treballar i guanyar-se la vida. Com hi ha un cosí que té una petita empresa, li va facilitar l'anada. Em deia el pare que ja ha tornat. M'explicava que com la seva filla NO TENIA PAS CAP professió només podia fer treballs on no cal cap mena de qüalificació i els paguen menys de 1'000 Euros. Un electrista que coneixem i que en sap de tot (vam saber que fou ell el qui preparà el quadre elèctric del pou artesià per protegir-lo de qualsevol incident elèctric i no pas el nostre electricista) va treballar més de 10 anys a Portugal i a Espanya. Va arribar-hi amb diploma d'electricista i amb cv a diferents empreses d'instal.lacions. Va haver de fer cursos per tal d'actualitzar-se amb les normatives europees. I després ha tornat aquí i ha creat la seva empresa. I no troba pas gent formada. Al Brasil no n'hi ha pas. L'ensenyament públic - i part del privat - és nul. I no poden pas repetir curs. Una vergonya que va dur el progressista Lula. Arriben a les facultats sense saber escriure correctament. I no té pas res a veure amb el liberalisme: és l'herència portuguesa com ho és per als hispanòfons (o la collonada castellanoparlants) d'Amèrica l'herència espanyola. Vist des del Brasil, tot el Sud d'Europa i l'Amèrica Llatina és una porqueria amb comptades execpcions com els Bascos, Catalans i Italians del Nord. He conegut brasilers que arran de la crisi del 2015 (provocada pel robatori gigantesc que el PT d'en Lula i Amics varen organitzar) volien emigrar a Europa i decidiren però anar als USA perquè a Europa és molt difícil arribar-hi. Gent que hi havia viscut els varen convèncer de no anar-hi. Havien de passar pels túnels duts per la màfia mexicana. Però eren gent que no tenien pas cap professió com no en tenen tots els Africans i Magrebins que arriben a CAT i com no en tenien els Espanyols emigrats a CAT als 60. I tot plegat no té pas res a veure amb el neoliberalisme. Més aviat amb el Robatori que hi ha a tots aquests països. Per això el lladre Lula va anar a Ginebra on hi ha el Consell de Drets Humans d'UN a fer lobby contra el projecte de definir la Corrupció Política com a Crim contra la Humanitat. No som pas un Món governat pels Neoliberals, som un Món governat per lladres, incompetents i aprofitats. I a CAT en teniu una munió. I sense cap vergonya.
  4. Icona del comentari de: Un docent qualsevol a febrer 12, 2022 | 06:36
    Un docent qualsevol febrer 12, 2022 | 06:36
    Impecable article. D'acord amb tot. Clar que hi ha menys "fracàs escolar"! Si ja ens avisen que, com a màxim, tenim dues o tres places per a possibles repetidors, com ho hem de fer a les avaluacions? No queda més remei que "promocionar" alumnes que n'han suspès quatre o cinc assignatures. Existeixen altres estudis/pràctiques professionalitzadores per a aquells que no aconsegueixen aprovar ni una assignatura? Sí, però hi ha tan poques places que no cobreixen, ni de bon tros, la necessitat real. I així tot. Anar maquillant la manca de coneixement, cada cop més alarmant i perillosa. En l'única cosa que les autoritats competents mostren una eficàcia total és en la tasca de desacreditar els docents. Qualsevol queixa expressada pel col.lectiu, ràpidament és neutralitzada amb l'argument de que no volem treballar. Els pares, potser desesperats per les dificultats de conciliació horària, de seguida s'apunten a la crítica. La societat en conjunt, inclosos els pares que ara no són capaços d'escoltar mínim minut als professors, pagarem tots un preu molt alt per aquestes barbaritats. Generacions que pujaran conveçuts de que no calen coneixements (ja hi ha calculadores, wikipedia, etc), ni esforç (no és "pedagògic"), ni bones maneres (la bona educació és "burgesa" o "castradora"), ni capacitat d'acceptar frustracions (pobret, ja patirà quan sigui gran!), per posar alguns exemples. Què pot sortir malament?
    • Icona del comentari de: Gerard a febrer 12, 2022 | 22:21
      Gerard febrer 12, 2022 | 22:21
      Tot
  5. Icona del comentari de: Que ningú els qüestioni ni els faci ombra a febrer 12, 2022 | 08:49
    Que ningú els qüestioni ni els faci ombra febrer 12, 2022 | 08:49
    Els polítics oportunistes volen generar clons submissos, acrítics, hipòcrites, sense principis i cínics com ells mateixos.
  6. Icona del comentari de: Casa, a febrer 12, 2022 | 08:54
    Casa, febrer 12, 2022 | 08:54
    Totalment d’acord amb l’article.
  7. Icona del comentari de: Casal d’estiu. a febrer 12, 2022 | 08:55
    Casal d’estiu. febrer 12, 2022 | 08:55
    Totalment d’acord amb l’article.
  8. Icona del comentari de: Ex docent a febrer 12, 2022 | 14:08
    Ex docent febrer 12, 2022 | 14:08
    Xavier Díez és de les poques veus dissidents que clamen en aquest degradat desert del nostre sistema educatiu. No defalleixis!
  9. Icona del comentari de: Narcís a febrer 12, 2022 | 19:02
    Narcís febrer 12, 2022 | 19:02
    Allò que sí és veritat és que aquell batxiller elemental així com el superior no n' és gens comparable al que vingué després ( i ja no diguem qui els fes a un CLA/ col·legi lliure adoptat on venien de fora a fer únic examen de cada assignatura tot jugant-se el curs a una carta ! ) ! I què dir-ne d' aquelles ambdues revàlides .. i mateixos PREU i COU ? PD : allò que no pot ser és aprovar qui no ho mereixi .. el futur, la professionalitat i la garantia vers qui hom desenvolupa sa tasca mai per mai pot ser en risc .. no pas per manca de formació !

Respon a Ex docent Cancel·la les respostes

Comparteix