Una de les virtuts d’ERC és que compta amb un excel·lent laboratori d’idees, la Fundació Josep Irla, que publica habitualment una interessant revista, Eines, de formes acadèmiques, accent tècnic, i tanmateix, d’indubtable valor polític. Normalment les fundacions dels partits i les seves publicacions reflecteixen, més que els idearis, els debats profunds de la societat que tracten de traduir-se en idees i concepcions polítiques, i de vegades, en programa. Per dir-ho d’alguna manera, posen la base musical que, posteriorment els responsables del partit, aniran omplint de ritmes i lletres.
Tot just fa unes setmanes la Fundació Irla va publicar un monogràfic sobre les desigualtats, i el seu creixement tant des d’una perspectiva global com local. I, com no pot ser d’altra manera, fonamentat en intervencions de col·laboradors, majoritàriament procedents del món acadèmic i universitari, fornien el relat sobre el creixement sostingut de les desigualtats durant el darrer mig segle amb estadístiques, dades objectives i la constatació de l’evolució de la narrativa justificatòria des dels espais estratègics del poder. La dura i la crua realitat és que la contrarevolució neoliberal dels setanta no ha fet més que generar una creixent desigualtat en el sí de les pròpies societats, generant menor participació dels salaris en la renda nacional i precaritzant les classes mitjanes, i que tanmateix, la globalització ha anat permetent reduir (relativament) la pobresa severa al que tradicionalment anomenem Tercer Món (malgrat que no s’explica que això té molt a veure amb el fet que la Xina, malgrat les formes capitalistes, continua essent un país d’economia planificada). El pitjor de tot plegat, i en aquest sentit, el monogràfic recull el mateix que ve denunciant la literatura sociològica de de les darreres dècades, ha estat el de la interiorització popular de la filosofia neoliberal, degradant l’esperit col·lectiu i caient en el parany d’un cert individualisme amb un punt nihilista. Com ens recorda Christian Laval, ara mateix, cada individu acaba esdevenint un empresari de sí mateix, competint en un sistema on l’èxit és excepcional, i el fracàs, la norma.
Ara bé, quan fixem la mirada al nostre país, el panorama és desolador. Contràriament al relat cofoïsta més o menys assumit pel discurs polític, Catalunya és una societat molt desigual. Catalunya és sisè país de la Unió Europea en major índex de segregació escolar (Índex de Gorard, amb 0,36, després d’Hongria, Romania, Eslovàquia, República Txeca i Bulgària) i a nivell d’Espanya, només la supera Madrid i Canàries. Una segregació escolar que coincideix amb la segregació residencial, econòmica (amb diferències salarials i d’ingressos que no ha parat d’expandir-se en els darrers vint anys), i fins i tot, cultural (les diferències internes entre grups socials analitzats pels PISA, també són molt significatius. I la segregació escolar és extremadament greu perquè es tradueix en una societat descohesionada, que es limita a coexistir, en què els diversos col·lectius tendeixen a no relacionar-se, i per tant, ni sentir empatia, ni solidariat. La segregació escolar és una feixuga hipoteca que, dissenyada d’origen, amb una doble xarxa escolar (triple, si tenim en compte que algunes escoles públiques estan funcionant com a privada), representa un deute social al qual no podem fer-hi front.
La precarietat laboral, i l’exclusió social (com de tant en tant, episodis com els de la Plaça Tetuan ens posen de relleu) contradiuen la retòrica política que una esquerra que governa múltiples institucions, és incapaç de frenar, o fins i tot de reconèixer. Pitjor encara: que en la psicologia col·lectiva sembla haver-se interioritzat l’esquema mental neoliberal segons el qual les desigualtats són fruit de les diferències de talent, origen o estigmes diversos atribuïts de sèrie a individus o col·lectius. La conseqüència de tot plegat és que, especialment en les dues darreres dècades, i més enllà de les crisis econòmiques periòdiques, hem construït una societat fràgil, un castell de naips que cau a la mínima ràfega de vent econòmic.
Enfront d’això, les polítiques són més retòriques que pràctiques. Les narratives al voltant del tema, o bé són negacionistes, o minimitzen el fenomen, o són incapaces de comprendre la magnitud i naturalesa del conflicte. Sovint, els propis mitjans de comunicació també contribueixen a fer que el públic agafi el rave per les fulles, i centrar-se més en les conseqüències que en les causes o solucions. Les dretes solen actuar amb certa insensibilitat moral (el dret de l’habitatge, és a dir, controlar el preu per a un accés universal, ataca els interessos rendistes). Les esquerres, per contra, fan servir una retòrica revolucionària estèril o cauen sovint en certa sensibleria de fulletó. La dura i la crua realitat és que no som capaços de fer un debat suficientment sincer i honest per reduir a un nivell sostenible les desigualtats, i la proposta de solucions honestes i realistes.
Tot projecte nacional, si pretén ser compartit, requereix de generositat per part de tothom. La idea de restringir les oportunitats dels de baix, o la protesta nihilista i estèril dels de baix, ha fet de Catalunya, malgrat certa retòrica patriòtica, una nació fràgil i descohesionada. Bona part de l’atractiu de l’independentisme consisteix a la voluntat de crear una societat més justa. Precisament les desigualtats internes, on sovint la classe es barreja amb la procedència i la llengua, és un d’aquests punts febles que ha estat explotat pels sectors més reaccionaris. És per això que l’independentisme, necessàriament transversal, ha de tenir un projecte de societat on la reducció de les desigualtats hagi de ser un eix prioritari. Especialment si tenim en compte que Madrid ens guanya, de molt, en aquest camp de la injustícia social. Fins i tot Margaret Thatcher fugiria corrents si es trobés Ayuso en un carrer fosc!
