L’espectacle, pobríssim, de la inhabilitació del diputat Juvillà ha estat una dutxa d’aigua freda que ha deixat esgarrifats els votants de la legislatura del 52 per cent. Ha quedat clar que l’independentisme són tres partits amb una desena de faccions internes i una capacitat de confrontació amb l’Estat igual a zero. Passa el mateix amb les entitats socials. El reflux de la dècada prodigiosa de l’independentisme està deixant al descobert que fins i tot s’ha perdut la capacitat per defensar les institucions autonòmiques.
I si aquesta incapacitat es cronifica, a l’independentisme en conjunt li espera una sonora derrota electoral al final d’un compte enrere que ja està activat. Això deixarà el que quedi d’autogovern, inevitablement, en mans del PSC, que podrà triar, via subhasta a la baixa, quin és el soci independentista que li surti més barat a Catalunya i que li garanteixi un coixí de vots més fidel al Congrés dels Diputats. Aquest és l’abisme polític que hi ha al final del camí.
Davant d’això, són les pròpies organitzacions independentistes les que han de reaccionar amb una proposta de futur i una estratègia mínimament il·lusionant. Lideratges nous i, si convé, partits nous. I un horitzó de desobediència. És l’única opció, la resta és pilotar el naufragi de l’autonomia.
