Batejar un nadó amb el nom exacte del pare o de la mare sembla, a primera vista, un gest d’afecte innocent o un simple respecte per la tradició familiar. Tanmateix, la psicologia clínica ha començat a desmuntar aquesta idea tan arrelada a les nostres llars. (Sí, nosaltres també hem pensat algun cop que era una decisió còmoda o un simple acte d’orgull de nissa).
La psicòloga Olga Albaladejo, directora del pòdcast Bienestar sin parches, adverteix que darrere d’aquesta elecció hi pot haver un mecanisme molt més complex del que imaginem. La decisió de repetir l’etiqueta parental sol amagar la tendència inconscient de projectar sobre els fills les nostres pròpies aspiracions pendents, aquelles metes que no vam poder assolir en el seu moment.
L’ombra de les ambicions pendents i la ciència del namesake
En l’àmbit de la investigació acadèmica, el fenomen de posar a un fill el nom d’un familiar s’anomena namesaking. No es tracta d’una mania aïllada ni d’un costum en desús a la nostra societat. Un estudi elaborat per la investigadora Sharon Obasi l’any 2016 va analitzar 841 anuncis de naixement d’una zona rural de Nebraska corresponents als anys 1994 i 2014. El resultat va revelar que aproximadament un de cada cinc nadons compartia el nom amb algun familiar directe esmentat a la mateixa publicació.
Repetir el nom no revela per si sol un mandat familiar, però obre la porta a analitzar quin espai real deixem al fill per ser diferent.
La qüestió clau apareix quan el nom triat és precisament el del pare o el de la mare. Un experiment realitzat per l’investigador Brummelman i els seus col·laboradors amb 73 progenitors (majoritàriament mares) va demostrar com funciona aquesta dinàmica mental. L’estudi va concloure que recordar les pròpies ambicions incomplertes augmentava el desig que els fills complissin aquestes metes pendents, especialment entre aquells pares que percebien un alt nivell de coincidència entre la seva pròpia identitat i la del seu fill.
La por a la finitud i la continuïtat simbòlica
Això no significa que qualsevol pare que repeteixi el seu nom ho faci per un desig de control o egoisme. La mateixa Olga Albaladejo remarca que en aquesta decisió solen conviure diversos motius perfectament legítims. El desig de pertinença a una història col·lectiva, l’homenatge a un vincle d’estimació, la continuïtat de la tradició o la simple preferència personal per un nom determinat són raons que s’entrellacen a l’hora d’anar al registre civil.
No obstant això, la psicologia experimental ha identificat una altra motivació profunda i poc visible: la necessitat de transcendència. La investigadora Amanda Vicary va realitzar un estudi on va comprovar que les persones a les quals se’ls feia pensar en la seva pròpia mort expressaven una intenció clarament major de posar el seu propi nom als seus futurs fills. La voluntat de deixar una continuïtat simbòlica actua com un mecanisme de protecció davant la consciència de la nostra pròpia finitud.
Com afecta el fill portar la mateixa etiqueta que el pare
La gran pregunta que hem de plantejar-nos als nostres entorns familiars és com viu la criatura el fet de portar aquest nom heretat. L’experta indica que la vivència pot oscil·lar entre l’orgull, la modesta indiferència o una incomoditat plena de sentiments barrejats. El gran error de molts pares és donar per fet que el fill s’ha de sentir automàticament agraït per continuar la saga.
Cal escoltar la vivència del fill sense imposar-li la paciència d’arrossegar un mandat ni exigir-li un agraïment automàtic per heretar la nostra identitat.
Quan la coincidència de nom genera un malestar silenciós, acostuma a ser perquè el menor percep comparacions constants o una pressió invisible per seguir el guió dels seus progenitors. Per detectar si s’està produint aquesta projecció, convé observar si el fill té la llibertat de triar estudis, professió o estils de vida diferents sense que la família qüestioni la seva estimació o la seva lleialtat cap al grup.
Les quatre preguntes clau abans de batejar la criatura
Per canalitzar aquesta decisió de manera saludable i evitar que el nom es converteixi en una càrrega emocional, la psicòloga proposa quatre exercicis de reflexió personal. El primer pas consisteix a definir clarament la motivació: abans de triar, hem de posar paraules a allò que volem expressar per separar l’afecte pur de les expectatives no declarades.
En segon lloc, s’ha de separar el nostre guió vital del futur del nadó. L’exercici consisteix a escriure tres desitjos per al seu futur i analitzar quins responen a interessos que la criatura ja mostra i quins procedeixen directament de la nostra història no resolta. La solució no passa per jutjar-se, sinó per prendre consciència del límit entre la nostra vida i la seva.
La tercera reflexió avalua la nostra capacitat d’acceptació: quan aparegui un desig concret sobre el seu futur, hem de preguntar-nos si serem capaços d’oferir-li aquesta opció i acceptar que no la triï. Finalment, si el nom ja és compartit a casa, la recomanació és parlar-ne obertament quan el fill pugui expressar-se, escoltant la seva experiència sense posar-nos a la defensiva i recordant-li una frase alliberadora: “Ens feia molta il·lusió compartir-lo amb tu, però tu li donaràs la teva pròpia història”.
Assignar la nostra pròpia identitat a un fill pot ser un pont preciós o una gàbia invisible. Reconèixer les nostres pròpies buidors abans de triar el seu nom és potser el millor regal d’autonomia que podem oferir-li. Al cap i fi, qui no voldria que el seu fill fos l’únic arquitecte del seu propi destí?
