Després del procés no venen, de retorn, l’autonomisme i el peix al cove. El que ve és un independentisme nou, molt més conscient de quina mena d’adversari té enfront -des de les clavegueres fins als alts magistrats de Madrid- i que no es pot cedir l’exclusiva de l’estratègia a les direccions dels partits. La manifestació, com sempre, ha tingut l’estètica de les de ni un paper a terra, però el contingut ha estat molt més definit, molt més concret, molt més dur. El missatge ha estat clar; la independència s’ha de lluitar ara i el Govern del 52 per cent ho ha de liderar. I si, per la raó que sigui, això ja no interessa, cal parlar clar i convocar eleccions immediates.
Les certeses d’ahir ja no valen per a avui. ERC no pot considerar aquesta manifestació com una reunió d’hiperventilats, ni com un aplec de friquis, ni -encara menys- menysprear aquesta represa de l’independentisme al carrer. El president Aragonès ha de reconduir la seva relació amb l’ANC i, sobretot, amb JxCat. I, tots plegats, han de pactar una estratègia conjunta, que sigui creïble i que torni a il·lusionar la majoria de la societat catalana. S’ha de ser realista, l’Estat espanyol és duríssim i serà molt difícil portar-lo ni tan sols a una negociació. Però aquest mateix realisme no pot desembocar en paràlisi, ni en acceptació de l’statu quo.
Ha començat una altra cosa, de la mateixa manera que va passar en les primeres manifestacions massives de fa una dècada. No podem saber-ne el desenllaç, però sí els contendents. L’independentisme ha tornat. I ho ha fet per segar cadenes.
25 
24 
