Aquesta Diada no té el mateix sentit que les anteriors. I no el té perquè el dia de commemoració nacional de qualsevol país és, necessàriament, un moment de celebració unitària a l’entorn dels símbols nacionals, sense exclusions de part, és a dir, de partit. I, des d’un punt de vista institucional, som en el punt més allunyat d’aquest context transversal i unitari. Dit d’una altra manera, si depengués de l’actitud dels partits i dels seus càrrecs institucionals, Catalunya estaria molt lluny de ser una nació i, per tant, no li caldria una Diada Nacional. Amb una recepció oficial del govern autonòmic n’hi hauria ben bé prou, sense necessitat de participació popular, sense nació que reivindicar.
Així les coses, l’única -i la nova- opció d’aquesta Diada és retornar-la a les persones que, voluntàriament, decideixin sortir al carrer, malgrat tot i tots. Serà aquesta gent qui expressarà, des del carrer, la voluntat de plenitud d’aquesta nació, que no defalleix per la repressió i què tampoc no està disposada a subordinar-se ni al sistema madrileny, ni al sistemet català. Gent que no situa els màxims nacionals en donar suport al PSOE, ni l’objectiu personal en ocupar cadires autonòmiques, per ben pagades que estiguin. La Diada serà la gent -el poble, en el sentit polític-, no pas els càrrecs autonòmics que ni tan sols està clar quines idees representen.
En definitiva, la Diada torna al carrer perquè, a hores d’ara, només hi ha nació al carrer. I això és una bona notícia, perquè el primer pas del redreçament -com ha passat sempre en aquest país- es donarà des de baix.
6 
2 
