No és categoria. És anècdota. Però es tracta d’una anècdota que constata la categoria i que ocupa una part gens insignificant del debat que suscita la nova convivència amb musulmans en aquesta part del món. És curiós constatar la passió que provoca l’ús del mocador -per no dir del xador o del burca, que, sortosament, són anecdòtics- entre les dones ací i encara ara. Encara ara perquè de fa anys i panys que això ens ocupa. Per tot allò del bec i les oques.
Fa quasi cinc segles, el 1525, davant la imposició reial de batejar i convertir els musulmans hispànics a la força, alcadis i alfaquins es dirigeixen a l’emperador Carles V i, juntament amb altres prerrogatives i excepcions, li demanen: “Item por quanto los dichos moros tienen bestidos moriscos los quales son differentes de los bestidos de los christianos señaladamente en lo de las mugeres a las quales sería muy grave averlo de mudar y se perderían porque ningún provecho se podría sacar dellos, suplican por ende que por espacio de los dichos quarenta años no puedan ser forzados de mudar los dichos bestidos”. Una petició que tenia més de resistència al canvi cultural que la conversió forçada comportava -“señaladamente en lo de las mugeres”- que no d’estalvi com addueix el text.
Un dels episodis més dramàtics de la història dels Àustries a l’Espanya de la Contrareforma va ser l’expulsió dels anomenats “moriscos”. És a dir, dels musulmans més o menys convertits, aiguabarreig ètnic però supervivents religiosos, que encara persistien a la Península Ibèrica segles després de les ofensives successives que la historiografia imperial espanyola va definir com a “Reconquista”. Cal dir “persistien” perquè una gran majoria d’aquells “moriscos” que havien estat obligats a convertir-se al cristianisme no van abandonar mai ni la llengua -l’àrab- ni la religió -l’Islam-. Al sud de Catalunya i al regne de València amb prou faenes s’expressaven en català i no perdien cap oportunitat per mantenir enceses, ni que fora en la clandestinitat, la fe en Al·là i les prescripcions de l’Alcorà.
A l’entrada del XVI, nou segles després de la primera gran invasió, la presència de musulmans peninsulars era copiosa al Regne de València, un territori en decadència després del seu apogeu tardomedieval dins la corona catalanoaragonesa. Havien passat quasi quatre segles des de la conquista de la capital per Jaume I i encara un terç -més de cent mil- dels valencians se’n sentien d’una altra manera i no estaven disposats a canviar per molt coactives que foren les mesures que pretengueren diluir-los en la majoria cristiana.
El model de colonització, per “capitulacions”, que Jaume I va articular al Regne de València va ser diferent del que els seus antecessors havien marcat a la Catalunya dita “nova” -tret del cas de Tortosa- i a la que ell mateix va determinar a Mallorca. Allà els musulmans havien estat exterminats o havien fugit cap a les terres peninsulars que encara controlaven les diferents taifes. Al Regne de València, però, l’extensió del territori va plantejar de seguida un problema demogràfic. Massa “moros” i pocs “cristians”, encara que els segons foren molt superiors militarment.
Jaume I, doncs, es va decantar pel pacte, per la negociació, amb la majoria musulmana. L’assassinat en massa o l’expulsió plantejava un problema de buit immens -almenys així ho entenien els nous ocupants- que no es podia resoldre sense patir-ne unes greus conseqüències demogràfiques i econòmiques. Una mesura tan dràstica, però imposada en tots els altres territoris, equivalia a la despoblació del regne cristià estrenat. Els nous Invasors van decidir mantenir una part essencial de la població musulmana amb una relació que, si en principi era de respecte i d’un cert equilibri, a la llarga va esdevenir semiesclavitud. “Mà d’obra barata”, molt barata, en diuen alguns historiadors, sobretot per a la noblesa catalana i l’aragonesa, que són les que en treien el màxim profit. I així van anar escolant-se els segles.
A començament del segle XVII la situació ja s’havia fet insostenible. De poc van servir les queixes dels nobles valencians que veien perillar amb raó un exèrcit de vassalls productiu, servil i quasi regalat. La Inquisició -que trobava traves per actuar contra els conversos-, la jerarquia eclesiàstica, la Corona i, també, el poble, alteradíssim per les incursions dels corsaris algerians que atiava l’imperi turc a la costa, van decidir posar punt final dràstic a quasi quatre segles de convivència accidentada. Una solució tan radical evaporava per sempre l’anomalia religiosa en una Espanya dominada pel zel obscurantista i desmantellava “la quinta columna” -en accepció de Joan Reglà- que feia encara més porós el territori davant el perill turc.
L’arquebisbe i virrei de València, Joan de Ribera, i Felip III van certificar-ne l’acta d’expulsió, que es va concretar per a tot el regne l’any 1609. Les conseqüències van ser calamitoses per a l’economia del territori. Però, finalment, s’imposava la tranquil·litat de la simetria. La discrepància cultural i, sobretot, religiosa quedava fulminada en una Espanya, la dels dos Felips, intransigent amb les diferències.
Com ens podem mirar aquella magna expulsió des de l’actualitat? Com podem apamar-ne els motius i les conseqüències quatre segles més tard? Resulta il·lustradora en aquest sentit l’opinió de Joan Fuster, continguda a Nosaltres els valencians, que ha estat poc destacada, i encara més si considerem la polèmica que podria suscitar el seu criteri anys més tard: “Algun erudit ha comparat la situació valenciana del XVI amb la d’Algèria del 1961: comparança prou exacta, sí. Els moriscos eren un poble colonial a la pròpia terra -al capdavall, ells eren uns valencians més antics que els altres-, i els cristians eren una mena de pieds-noirs sobrevinguts i explotadors. Però, com que l’antagonisme dels dos pobles no podia transformar-se en integració completa, perquè era una realitat irreductible -religió, llengua, mentalitat-, el més fort va eliminar el més feble. Més ben dit, els reis i els seus consellers va resoldre el problema eliminant els moros. Potser els cristians indígenes no ho haurien fet mai per pròpia iniciativa. Si el plantejament nacional del XVI hagués perdurat dins els nostres dies -i hi hauria perdurat, si no hagués mitjançat l’expulsió-, avui el País Valencià potser seria una altra Algèria. No ens hem pas d’enganyar. I no seria una perspectiva massa convincent, penso.”
Òbviament, la situació actual del País Valencià, de Catalunya i de les Illes encara és lluny de l’algeriarització si es consideren els percentatges ètnics, però era inimaginable fa només sis dècades fins i tot per a un observador agudíssim com Fuster. Les darreres dècades ens han aportat un percentatge prou significatiu de nous “moros” perquè els problemes de convivència que es van arrossegar en aquest territori del segle XIII al XVIII tornen amb una altra virulència. Algunes de les actituds, alguns dels arguments, alguns dels odis són molts semblants a aquells, sinó els mateixos. Hi ha una profunda desconfiança entre les dues comunitats. Una part de la majoritària, la cristiana -ara, en aparença o no, majoritàriament, legalment, laica-, s’enerva amb la presència dels rituals de l’Islam, amb la construcció de noves mesquites, amb la vinguda d’imams potencialment quinta columna, amb la por al salafisme i el pànic a les incursions terroristes dels corsaris actuals.
La perspectiva, sí, és diferent, i cal admetre-ho. Ja no es tracta de contraposar una religió excloent a una altra. La majoria de les reticències que aquests dies desgranen els més crítics amb allò que consideren la “islamització” del país -“reislamització”, n’hauríem de dir- es fan des de la trinxera de la modernitat, del progressisme, del laïcisme. Els valors que ara s’hi oposen majoritàriament no són els de la fe -els de l’altra fe-, sinó els republicans, els que es van instaurar en la part més avançada d’aquest món arran de la il·lustració i la revolució francesa. Es fan també en nom de la igualtat de gèneres. En una societat que llisca cap a noves formes de relació humana, ni que siga a bacs i redolons, resulta ofensiva la relació entre mascle i femella que consagra l’Alcorà, i insultant l’aparició de mocadors i burques que imposa la interpretació severa de la llei islàmica.
Per complicar-ho tot una mica més, no tot el laïcisme ni tota la presumpta esquerra comparteix aquesta visió crítica. N’hi ha, també, que, en nom d’alts conceptes com la tolerància cultural i fins i tot el feminisme, deixa a les dones qualsevol opció que els afecte i que accepta, per tant, algunes d’aquestes pràctiques. Si més no, les aparentment més inofensives, com ara les relacionades amb els vestits.
Cal recordar també que només fa quatre dies -literalment, quatre dies- alguns d’aquests valors que ara practiquen els musulmans a les nostres terres eren els nostres valors. Polítics, civils i religiosos. Només cal donar una ullada al codi civil franquista per a comprovar amb estupor -amb estupor jove- quin paper tenien reservat les dones en aquella societat. Un paper de caràcter subaltern i dependent. Més enllà encara hi havia les imposicions catòliques: exclusió de les dones de les pràctiques sacerdotals i, òbviament, de la jerarquia eclesiàstica, temples amb bancades separades, vestimentes obligades de dol… La part més important d’aquella exclusió confessional no ha patit gaires variacions. Potser no estem en condicions, doncs, de jutjar amb excessiva arrogància les societats que els mantenen, aquests valors, fins i tot en un grau més ofensiu, per bé que això no vol dir que no les puguem criticar o repudiar.
La majoria de les crítiques, sí, es fan des d’una perspectiva d’interès pel progrés social. Des de la necessitat de preservar els avanços que hem viscut en les darreres dècades per a totes les dones. Aquests dies, com a anècdota, Lluís Llach ha penjat dues vegades a Twitter una fotografia -pel que sembla, procedent d’un anunci- on apareix una aparella a la platja. Ell, amb banyador occidental; ella, amb burca. Acompanya la imatge un text lacònic: “Fa pensar”. Qualsevol imatge que presente una situació anòmala -anòmala als nostre ulls- es mereix una reflexió. Ningú pot afirmar que aquest no siga el cas. Siga un anunci o no. Per desgràcia, no es tracta de cap excepció rebuscada.
El tuit ha desencadenat durant dies algunes intervencions, des del món polític i el civil, que retrauen al cantant l’”oportunitat” o l’”encert” de la publicació. Fins i tot algú -algú musulmà- l’acusa d’atiar la “islamofòbia”. Vet ací la primera intransigència. En nom d’una cultura que es pot sentir agredida no es pot recusar ni la reflexió ni la crítica. Qui demana “comprensió” n’ha de fer un esforç. De comprensió, exactament. Ha d’admetre el debat i la crítica, ni que qüestione els seus valors més sentits.
A l’altre plat de la balança -al crític amb vels i vestimentes- hi ha hagut reaccions sensates i crispacions insensates. Tan insensates com la d’aquells, per exemple, que demanen la repatriació “dels que no es volen integrar”. Contra els autòctons que tampoc ho volen fer, que tampoc es volen integrar, i que acusen altres reticències, no apliquen la mateixa cataplasma. Què ràpid que tenen alguns a la boca l’expulsió. Com a anècdota aspra, una de les persones que pretén fer front al “perill islamista”, i que s’ha sumat al llarg rosari de comentaris pourpenser que ha suscitat el tuit de Llach, reprodueix la imatge central del retaule de la batalla del Puig de Marçal de Sax. Amb uns rampants Jaume I i Sant Jordi esclafant reietons musulmans. Qui l’ha reproduït en una mostra d’ignorància temerària no sap quina política real va imposar el monarca a les terres que ocupava.
Serà difícil. Serà molt difícil conciliar dues sensibilitats tan separades, en uns graus d’evolució cívica, social, tan distants. A la pregunta si paga la pena intentar-ho de bona fe cal respondre taxativament que sí. Si no, quina n’és l’alternativa? El dilema cristià que es va anar imposant des del primer moment en les terres parcialment ocupades -“O conversió o expulsió”- és suïcida.
Els partidaris de la intransigència es poden llegir el decret d’expulsió dels moriscos que va enviar Felip III al virrei de València: “Que cualquiera de los dichos moriscos que, publicado este bando y cumplidos los tres días, fuere hallado desmandado fuera de su propio lugar por caminos o otros lugares hasta que sea hecha la primera embarcación pueda cualquier persona, sin incurrir en pena alguna, prenderle y desvalijarle, entregándole al justicia del lugar más cercano; y si se defendiese, le pueda matar”. Memòria històrica en estat pur.
(Hi ha una pila de llibres interessants i necessaris per a entendre el context del drama dels moriscos en aquestes terres. Per exemple, Nosaltres els valencians o Poetes, moriscos i capellans, de Joan Fuster; Estudios sobre los moriscos, de Joan Reglà; Moriscos i agermanats, de Ricard Garcia Càrcel i Eduard Ciscar Pallarés; Contra moros i jueus, de Dolors Bramon; Bandolers, corsaris i moriscos, de Sebastià García Martínez… Considere Vida i final dels moriscos valencians, de Joan Francesc Mira, el més divulgatiu, aclaridor i sintètic, amb unes il·lustracions que el doten encara de més interès. Just és reconèixer-los la informació també en la confecció d’aquest article).
27 
2 