Passats gairebé cinc anys des dels esdeveniments de 2017, Catalunya continua convivint amb un bon grapat de paradoxes polítiques que fan que el futur immediat continuï essent impossible de preveure. Per ara, tot indica que l’única negociació seriosa que hi ha hagut entre l’Estat i l’independentisme (o, almenys, una part) ha estat bescanviar els indults pel retorn absolut a la disciplina autonòmica i l’abandonament de l’estratègia de mobilització. ERC ha acceptat explícitament els límits del règim polític espanyol, la CUP s’ha mantingut, des de fa temps, en un estat de letargia política i JxCat -amb més o menys verbalisme- assumeix tanta quota institucional com li és possible… Però tot això, malgrat funcionar, no assegura l’estabilitat. I menys indefinidament.
D’entrada, aquest escenari s’ha construït al marge de les bases socials de l’independentisme. Les darreres eleccions -les del 52%- les van guanyar la suma d’ERC, JxCat i CUP tibant d’èpica i sense qüestionar un futur Govern d’unitat independentista. Un escenari impossible de sostenir en la pròxima campanya electoral on el conjunt de l’independentisme institucional haurà de lluitar contra uns nivells de forta abstenció diferencial. L’independentisme no pot ser, simultàniament, majoritari a Catalunya i dòcil a Madrid.
Hi ha més incerteses. L’Estat necessita que els exiliats -o, com a mínim, Puigdemont- passin per la humiliació de la presó i l’acceptació del règim espanyol abans de proporcionar-los-hi una sortida personal. I això no està gens clar que hagi de passar, ni ara ni mai. És més, un probable govern del PP (o PP+Vox) pot desmantellar l’actual context de distensió si creu que l’independentisme català ja és, definitivament, un element inofensiu del paisatge polític espanyol.
En definitiva, tot és fràgil. I més encara quan se sotmet a institucions com el Parlament a tensions molt difícils de gestionar. I els partits catalans, almenys els que hi ha ara, no semblen tenir cap estratègia alternativa.
22 
2 
