Són 28 famílies de Canet de Mar i estan gairebé soles defensant el català com a llengua vehicular –vehicular de debò– a l’escola catalana. Només els donen suport Òmnium Cultural –amb recursos i amb projecció pública–, la CUP, tres sindicats i una associació d’estudiants –amb posicionament polític. És incomprensible que no hi hagi ningú més alineat en la seva estratègia, que passa intentar revocar la visió tòxica sobre la llengua als centres d’ensenyament que ha aconseguit instal·lar el poder judicial espanyol en els darrers anys, sense cap base legal ni científica, només amb ideologia i erigint-se en legisladors de facto.
Ens hauríem de preguntar com hem arribat a aquest punt. Com ha sigut que s’han anat rebaixant els objectius fins a arribar a l’estrany pacte a quatre bandes que s’ha segellat aquest dijous al Parlament, amb la participació aparentment entusiasta dels dos partits dits independentistes del Govern, ERC i Junts. No ha sigut fins moltes hores després, quan li han arribat les crítiques, que Junts ha reaccionat i ha obert el camí de la reculada. Massa tard. Què els havia mogut a signar aquesta proposta sense solta ni volta? Algun motiu havien de tenir.
L’acord presentat al migdia, amb ERC, Junts, els comuns i el PSC, planteja modificar la llei de política lingüística de manera que quedi regulat que l’ús del català i el castellà dependrà del que vulgui fer cada centre. És a dir, la mort definitiva i oficial de la immersió lingüística, una eina pedagògica que intentava fer que els fills de famílies castellanoparlants –i parlants d’altres llengües– també tinguessin, almenys a l’escola, l’oportunitat de conèixer el català. Almenys a l’escola, perquè en altres espais és cada dia més difícil.
És gairebé insultant que es consideri que el castellà i el català necessiten un suport similar a l’escola, quan tots els estudis indiquen el contrari. És insuportable haver de sentir, com passa sovint, que si no s’incrementen les hores en què es fa classe en castellà les criatures no el dominaran quan acabin l’ensenyament. Tots els nens i nenes criats a Catalunya parlen, entenen i llegeixen el castellà sense cap problema: si no l’escriuen prou bé, és per les mateixes raons que no saben prou matemàtiques –ni prou geografia, ni prou història– quan surten de l’escola, siguin les que siguin aquestes raons. En canvi, un gran percentatge d’infants i joves no parlen amb fluïdesa el català i el rebutgen o el desestimen com a llengua. I no és perquè l’aprenentatge encara estigui incomplet –com pot passar amb el castellà o amb les matemàtiques–, sinó perquè no hi tenen cap relació, cap vincle.
És una presa de pèl que, en aquestes circumstàncies conegudes a bastament pels diputats del Parlament, s’hagi signat un text que reclama “una aproximació holística al tractament de les llengües a l’escola”. I, mentrestant, amb el penediment tardà i inútil de Junts inclòs, el futur de la llengua està en mans de 28 famílies, d’Òmnium i d’un advocat –expert– que es veu amb cor de portar el cas de Canet fins Europa i crear jurisprudència. Que Estrasburg ens agafi confessats.
3 
