Indepes que fonen els ploms

La setmana vinent serà distreta i passaran coses. D’entrada, dimarts al matí, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea dirà la seva sobre les qüestions prejudicials. No és una sentència de tot o res, sinó que serà de grisos i caldrà analitzar-ho tot al detall per repartir raons entre l’Estat i l’exili. Hores més tard, a quarts de cinc de la tarda, Felip de Borbó lliurarà els despatxos als nous jutges graduats a l’Escola Judicial de Barcelona. Una doble jornada que pot servir d’autohomenatge a la justícia espanyola aprofitant la resolució que al matí haurà dictat la justícia europea. Tot amb la sospita que la resolució pot ser una ajuda per al jutge instructor del Procés, Pablo Llarena. És estrany l’horari dels despatxos, perquè normalment és un acte que es fa al matí.

Un dels punts claus serà l’interès que desperti saber si Bèlgica com a Estat pot entrar a valorar errades sistèmiques del poder judicial a Espanya. Un dels punts que va emfatitzar l’advocat general del Tribunal, el jurisconsult que fa la feina d’il·lustrar el tribunal. És un punt fonamental en tant que definirà si un dels fonaments de l’estratègia de l’exili és eficaç. En concret, considerar els independentistes catalans, o els catalans en general, com una minoria nacional que és discriminada en allò que afecta els seus drets polítics i civils.

Una estratègia que implica diferenciar que, si bé Espanya en general respecta judicialment els drets fonamentals, quan els afectats són activistes d’un independentisme (potser també de l’esquerra més convençuda), aquest respecte no existeix, o es distorsiona, o actua en la seva contra. En tant que catalans, o independentistes catalans, se’ns aplica arbitràriament el Codi Penal. En una expressió, que pel fet de ser català, a més d’aplicar-se el Codi Penal, s’aplica l’agreujant del codi postal. És una línia interessant jurídicament perquè el concepte de minoria nacional pot orientar la interpretació dels convenis i acords en drets fonamentals signats en el concert de les nacions europees o mundials.

Val a dir que aquesta tesi ha guanyat certa força també aquesta setmana, quan des del Tribunal Europeu de Drets Humans han assegurat que donaran prioritat als recursos dels líders independentistes i que seran tractats com “un grup particular”. Una expressió gens gratuïta i menys, quan la mateixa portaveu de l’alta institució europea va assegurar que estan amatents als canvis legislatius que es porten a terme a Espanya i que afecten, sobretot, als condemnats per independentistes. Un tractament especial de la suposada autoesmena que fa l’Estat al tracte judicial i policial dispensat a l’independentisme. L’exemple més clar és la derogació de la sedició. Un exemple no tan clar és la creació d’un nou tipus penal dels desordres que té un important efecte dissuasiu a la protesta. Una derivada molt perillosa en tant que el dret a la manifestació i reunió són drets benzina, en tant que serveixen per fer respectar els drets, exercir-los, denunciar la seva persecució o intentar guanyar-ne de nous.

Un altre dels punts curiosos de la resolució de dimarts serà l’opinió dels quinze magistrats sobre el dret de la justícia belga a mirar si la conducta imputada al conseller Lluís Puig es pot considerar un delicte perseguible o no. La justícia espanyola nega aquest dret, però, ves per on, el reclama per a Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro quan, en els seus escrits processals per entrebancar l’acció de la justícia andorrana, defensen i convencen el Tribunal Superior de Justícia de Madrid que hi ha d’haver una mínima activitat inspectora sobre els fets i els delictes que l’Estat reclamant indica.

Sia com sia, la setmana vinent serà jurídicament i política interessantíssima i obre una altra pantalla en el procés polític que viu Catalunya, i que de retruc i encara que ho dissimulin molt bé, viu també Espanya. Però, el que hauria de començar a preocupar l’exili no és si l’independentisme ha aconseguit fondre algun dia els ploms a l’Estat, o com a mínim, fer-los saltar. Un fet que està prou bé i potser és estimulant. Però, els moviments de l’Estat ara s’encaminen cap a un altre escenari i no és altre que evitar i garantir que el president Puigdemont no pugui ser candidat a les pròximes eleccions europees. Passaran coses, molt fortes. I, pel que es veu, també passaran cotxes per la B-40.