El govern espanyol ha mantingut exactament dos dies, ni un més, la posició ambigua que va adoptar divendres amb la visita de Félix Bolaños a Barcelona per reunir-se amb la seva homòloga del govern català, la consellera de Presidència, Laura Vilagrà. La trobada va servir, exclusivament, per anunciar una altra reunió, la que tindran divendres que ve els presidents, Pere Aragonès i Pedro Sánchez. Com a guarnició, es va signar un acord que no deia absolutament res. O ho deia tot, pel que es veu.
Segons el pacte –importantíssim, segons Bolaños, i que només ocupa una pàgina i tres quarts– els dos governs aposten per el diàleg i hi haurà dues reunions de la taula que porta aquest cognom abans de final d’any. Un dels dos triomfs de la part catalana és haver colat el terme “negociació” en el títol de l’acord i en referència a la taula, que ERC fa temps que anomena així perquè ha quedat clar que diàleg és una paraula buida. L’altra victòria semblava que havia sigut fet admetre a l’executiu de Pedro Sánchez que cal desjudicialitzar el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Sense explicar què volia dir.
Dos dies després, hem sabut què significa desjudicialitzar per a La Moncloa. Vol dir que els catalans han de deixar de fer acció política que Madrid consideri que és judicialitzable. Han de deixar d’intentar exercir l’independentisme, una opció política “legítima” sempre que no es vulgui portar a la pràctica per cap via. Ni tan sols la de debatre-ho al Parlament. Ho ha deixat clar Bolaños en una entrevista a El Periódico feta el mateix dia de l’anunci de l’acord i publicada dos dies després.
El govern espanyol no tan sols no pensa intentar convèncer la fiscalia –i encara menys els jutges– perquè canviï d’actitud amb la dissidència política catalana. Diuen que no poden fer-ho. Tampoc pensa fer el que sí que pot fer i que ha dit mil vegades que faria: impulsar la reforma del Codi Penal en els articles referits a la rebel·lió i la sedició, utilitzats per processar i condemnar els líders polítics i socials que van empènyer el referèndum de l’1-O. Serviria de poc o de res –de res per als ja condemnats, ara en els llimbs de l’indult, i de res tampoc per als exiliats, que no pensen tornar perquè els apliquin les “solucions felices” de Miquel Iceta–, però es podria considerar un gest. Un gest que, precisament, no volen fer. Al·leguen que no tenen majoria al Congrés per a aquesta reforma. El que no tenen és majoria social per defensar la decisió de cara a Espanya –hi ha eleccions de l’any que ve– ni cap necessitat de fer-la de cara a Catalunya: res ni ningú els pressiona realment.
2
