Si hi ha un element estructural del règim del 78 que encara funciona a tota màquina –a diferència de l’autosabotejada monarquia– és el sistema econòmic i financer. L’exèrcit l’espifia cada dos per tres, els tribunals, tot i la seva innegable capacitat repressora, ensopeguen a Europa, la política té ensurts de tota mena. En canvi, l’Ibex és imparable en el seu projecte de fer-se cada dia més gran i extractiu al preu de buidar Espanya, que se suposa que és el seu país. És el realment intocable, innegociable. Amb les coses de menjar no s’hi juga. Per això troben intolerable que a Catalunya hi hagi un independentisme que, a part de posar-se una samarreta d’un color diferent cada Onze de Setembre, pot moure ni que sigui uns centímetres aquest entramat tan ben travat.
Les alarmes que els van fer aixecar de la poltrona van saltar fa dos anys, amb la victòria d’Eines de País a la Cambra de Barcelona. Ni s’ho esperaven ni s’ho explicaven. I el primer que va sortir al rescat va ser Manuel Valls. Com feia presagiar el moment més histriònic del seu míting central en la campanya de les municipals –en què va explicar amb un to de veu entre el xiscle i el gemec que SEAT s’havia deixat prendre la plaça a la Cambra per una microempresa d’Osona–, després de les eleccions va fer tot el que va caldre per impedir que Ernest Maragall fos alcalde. I tot va voler dir votar Ada Colau, malgrat el menyspreu manifest que sentia per l’alcaldessa i el seu partit. Des d’aleshores, la reacció de l’establishment ha sigut cada dia més ferotge. La guerra contra la llei de Cambres encapçalada per Pimec i Foment ha anat seguida de l’abandonament d’algunes cadires de plata. En molts moments ha pogut semblar que es tractava d’un enfrontament personal amb Joan Canadell, aprofitant que no deixa ningú indiferent. Però no era això. Anava molt més enllà.
S’han assegurat que Eines Pimec no tingués cap opció en les eleccions de la patronal convocades a traïció, sense temps de reacció i sense donar accés al cens. I tot i així la candidatura de Pere Barrios va arrencar 600 vots dels 3.600 en joc. Però el plat fort és el Govern, una presidència de la Generalitat que fins i tot estarien disposats a entregar a ERC sempre i quan la resta de l’executiu quedés lliure d’altres elements subversius –JxCat i la CUP– i el soci fos el PSC, com explica Gemma Aguilera. Per això sobreactuen en els seus advertiments contra els cupaires, un dimoni fàcil, i han convocat per a aquest dijous un acte de condemna dels aldarulls que en realitat va contra la negociació d’un govern ERC-JxCat amb suport de la CUP. Com a símbol del poder que tenen s’han entestat a arrossegar-hi la nova presidenta de la Cambra, Mònica Roca. Però hi anirà i en marxarà i tal dia farà un any. Al ple de la Cambra continuarà sense ser-hi la SEAT que, això sí, serà visitada divendres per Felip VI. Queda clar, doncs, que les velles estructures del 78 s’enfronten a un teixit productiu de milers de petites i mitjanes empreses com la d’Osona que ja les han fet ballar. Depèn en gran part dels consumidors decidir si el ball s’allarga. Ets el que menges. Decideix què vols ser.
7 
8 
