Mama Dousha, el cantant a qui molts han descobert com a membre del jurat d’Eufòria, va fer-se famós un parell d’anys abans gràcies al gran èxit que a obtenir el seu hit anomenat Rikiti. Tota la vida ha volgut dedicar-se a la música i, prova d’això, la gran quantitat de feines que ha tingut relaciones -en major o menor grau- amb aquesta indústria. Molts el trobaran a faltar ara que ha acabat el concurs de TV3, però l’entrevista a La Renaixença del Peyu els permetrà conèixer-lo més. Un dels titulars que més han cridat l’atenció té a veure amb el seu nom artístic, del que es penedeix: “És el pitjor nom que mai podria haver pensat“.
L’artista català reconeix que no era la seva idea quedar-se amb aquest nom, el que va triar per a cançons que no volia que anéssin enlloc. L’èxit de Rikiti el va sorprendre i, al final, va acabar decidint quedar-se amb ell encara que no li ha agradat mai: “És lleig, difícil de dir, difícil d’escriure i et porta geogràficament a Sud-àfrica. És bastant horrible… En el moment de decidir si ens quedàvem amb el nom, vaig veure que hi havia l’estima cap a aquest nom tan lleig i vaig pensar que me’l deixava a veure fins a on arribava. No té cap explicació lògica, em va agradar i punt”.
Molts cantants acaben odiant la cançó que els ha fet famosos, però no és el seu cas: “No odio Rikiti perquè és una cançó molt bona, simplement dic que em va sorprendre molt quan ho va petar. Era una d’aquestes cançons que fas amb el típic amic de tota la vida entre riures. I ha acabat sent un gran viatge des que va fer boom… Com han passat tres anys? Tot aquest trajecte ha estat molt guai perquè he pogut viure de la música i he fet altres cançons que també han anat molt bé, cosa que m’ha permès arribar al punt en què estic ara de fer un disc més personal amb cançons que m’entusiasmen”.
Els origens i totes les feines que ha tingut Mama Dousha
L’artista tenia clar, des de petit, que volia ser artista. Per tal de poder acabar treballant com a músic, va anar encadenant un munt de feines que creia que l’ajudarien a arribar-hi. Ha fet gràcia, però, alguns dels oficis presents en aquesta llista: “He fet de conserge a locals d’assaig, he muntant concerts, he estat tècnic de so, he estat a barres, he servit el càtering a artistes… tot el que pogués fer en forma de música ho feia. Com a conserge potser me la van colar, però era guai perquè tampoc no havia de fer massa i estava allà escoltant gent fent covers de Green Day”.
També va fer de professor de música en una escola de Sant Just Desvern, però amb Rakiti va deixar-ho temporalment i, de moment, segueix amb una excedència: “Toco fusta perquè no vull tornar a fer-ho mai més. Se’m donava bé, era el típic profe enrollat però borde i sec alhora. Era proper a nivell humà, però no tenia problema a dir que tanqués la porta des de fora”.
En aquesta entrevista, Mama Dousha també ha tret a la llum un detall sobre ell que pocs fans coneixeran. El seu pare és argentí, mentre que la mare és catalana i els avis italians: “I jo vaig néixer aquí, així que sempre he considerat que no sé d’on soc”. I és que, a més a més, va viure una època de la seva vida a Argentina i també va passar-hi uns quants hiverns. La resta de la seva vida, a Barcelona fins que ha estat prou gran i ha pogut marxar-hi.
No és d’aquests que fan rituals abans de sortir a actuar, fins al punt que diu que ni tan sols escalfa la veu: “I potser ho hauria de fer… però l’única cosa que faig és posar-me maco, planxar-me la ropa, mirar-me bé… soc presumidet. Quan era més jove sí que em feia gràcia sortir a l’escenari i tocar la bateria borratxo, però ara faig aigua amb gas als concerts. Un tio sa, el vichy és la meva cervesa”.
El Mama Dousha ha estat pare fa ara tres mesos i, sobre això, ha reconegut que el pitjor que porta és marxar de casa que el nen encara dorm i tornar, que ja dorm: “Artísticament no ha canviat massa la meva vida, però estava preparant la gira, tinc Eufòria pel mig i recordo marxar de casa que el bebè estava dormint i arribava que també estava dormint. El primer dia, molt bé. El segon dia, molt bé. El tercer, hòstia, va començar a fer una mica de mal. Estem fantàstics, ara”.
I què ha explicat sobre l’experiència de fer de jurat d’Eufòria? Ha fet gràcia que reconegui que el vestuari el tira una mica enrere: “Has de vestir així una mica estrafolari, deu haver algun estudi que diuen que és sinònim anar vestit així i fer més audiència… No és broma que vaig preguntar si podia anar en jersei i em van dir que no“. Fora bromes, assegura que s’ho passa molt bé i que està tranquil perquè sap que té “un criteri i un background“. És un show de tele, però intenta ser sincer i coherent amb el seu criteri: “Hem estat lliures a l’hora de dir el que creiem, però sí que es fomenta el reforç positiu. A vegades voldries ser més crític i et conviden a no canviar l’opinió, però a no ser tan dur i ho comparteixo“, ha reconegut en aquesta finestra a la seva intimitat i professió.
