Tots l’hem vist alguna vegada. Rafael Casanova, vestit amb la gramalla cerimonial dels consellers de la ciutat de Barcelona, cau ferit, abraçat a la bandera de santa Eulàlia. Al seu voltant, uns soldats, amb barretina i fusell, continuen la batalla. Són a la muralla, en ple combat. Foc i fum els encerclen. Al fons, la silueta de la ciutat, llunyana. El quadre vol captar un moment de dolor, de derrota, d’enfonsament. Però té també l’aire de la victòria, d’un instant dramàtic de la lluita i la resistència èpiques d’un poble fins el final.
El seu autor és Antoni Estruch i Bros, nascut a Sabadell l’any 1872. Aclamat com un futur Fortuny, va trobar en Francesc de P. de Ponsà, un mecenes que va ajudar-lo a professionalitzar la seva carrera, amb estades de set anys a Roma, París i Palestina. Estruch, aprofita aquella estada per polir el seu estil, ancorat en el més pur academicisme, a les antípodes del que Rusiñol, Casas, Nonell, Mir o Gimeno, contemporanis, estan plantejant en les seves obres.
Quan torna de Roma, el Sr. de Ponsà va veure com la seva casa de Sabadell (actual Arxiu Històric) era decorada amb quadres de temàtica religiosa per tot arreu.
Però Estruch assoleix la fama –contra l’opinió dels crítics- per dues obres “historicistes” que pinta a començaments de segle XX: El Corpus de Sang i l’11 de setembre.
Aquest segon, pintat el 1903 -15 anys després de l’escultura de Casanova de Rossend Nobas, de la qual sembla inspirar-se-, s’exposa al públic a la Sala Parés el 1909. L’èxit és fulminant i comença a reproduir-se abastament en les publicacions de l’època. La seva imatge queda gravada en la memòria del país.
Mort don Francesc de Paula, Estruch, sense opcions a Catalunya, opta per emigrar a l’Argentina l’any següent. Pot fer-ho, és a dir, pot pagar-s’ho, gràcies a un préstec de la Caixa de Sabadell, de 10.000 pessetes i un interès del 6%, avalat, precisament, amb el quadre de l’11 de setembre. Posteriorment, el 1923, per cancel·lar el préstec –aleshores per un import de 13.000 pessetes de l’època- Estruch entregaria el quadre.
Allà iniciarà una carrera brillant, però alimentícia, començant per pintar els frescos de Santa María Auxiliadora, el 1916, de Mendoza, fins assolir la direcció de l’Escola de Belles Arts de Buenos Aires, ciutat on morirà el 1957.
Avui sabem que Casanova no anava pas amb gramalla, sinó amb el vestit de coronel de la Coronela; que els soldats no portaven barretina i que, en lloc de camises brutes i pantalons descosits, anaven perfectament uniformats. Tant se val. Amb el seu quadre Estruch traspassava la llegenda, imposava un sentiment. Aquest és el valor d’una pintura memorable, que li va costar a la Caixa de Sabadell 78 euros de l’època, i que avui penja, magnífic, majestuós, sabent que ha vençut el temps per sempre, al vestíbul de l’Espai Cultura de Sabadell, edifici modernista de Jeroni Martorell.
