La història de Catalunya està plena d’innovació gràcies a grans pensadors, inventors i científics. Alfred Vilanova, enginyer de professió i amant de la història ha recopilat molts d’aquests invents al llibre Fet a Catalunya, que relata tots aquells descobriments que han marcat la història tecnològica del país. Ens reunim amb ell a la cafeteria de Museu Marítim de Barcelona, on hi ha una rèplica del primer submarí construït, l’Ictíneo I, també d’un inventor català, Narcís Monturiol, per parlar de les noves tecnologies, la revolució industrial i l’ADN emprenedor català.
Com definiria la revolució industrial a Catalunya? Que ens ha aportat?
Crec que va consolidar i aportar una gran part d’allò que forma part de l’ADN de ser català i treballar a Catalunya. Aquí és el lloc que es produeix més creació d’empreses, tot i els inconvenients de l’entorn: les inversions, els pressupostos, els diners que no són els que es necessiten. Les ganes hi són, però estem limitats en un ambient que actualment és perjudicial per culpa de la política.
Creu que la política és perjudicial per a l’emprenedoria i el creixement industrial català?
Estem jugant en un camp que no ens afavoreix. Però soc optimista i crec que arribarà un punt que podrem continuar endavant sense dependre de la política. No diré mai que l’entorn per la indústria catalana deixarà de ser hostil; no obstant això, nosaltres aprendrem a domar-lo.
Quin paper juga Catalunya en la revolució industrial mundial?
Catalunya juga un molt bon paper en el món però dins de les seves proporcions. El que crec que és més important a Catalunya és el talent, no només dels que han nascut aquí sinó els que han triat venir. Catalunya és un país de creadors, que innova i que és proactiu. Jo sé que hi ha molts problemes que no depenen de nosaltres, com ara les inversions de l’Estat, però sí que és veritat que aquí sempre parlem del seny i la rauxa i penso que els catalans hauríem de tenir una mica menys de seny i una mica més de rauxa.
I què fem amb aquest potencial de talent català?
Retenir-lo i millorar-lo. Catalunya ja no és només una font de talent sinó que també l’atrau. Tenim bones escoles de negocis i bons llocs de feina per atraure i retenir tots aquells joves amb aquest ADN que vulguin apostar per la terra. Aquí constantment s’estan creant empreses, sobretot start-ups i que tot i que la mortalitat d’aquestes companyies és molt alta n’hi ha algunes que es converteixen en unicorns. Així doncs, no hi ha cap dubte que l’ADN emprenedor català existeix i s’ha de conservar.
Creu que per aquest l’ADN estem més familiaritzats amb la cultura del fracàs?
Jo crec que en ser un país de petites empreses hi ha coses que són molt més complicades. Tothom posarà diners per ajudar a una empresa gran, però ningú vol posar diners a una empresa petita, el mateix passa amb les ajudes. Però jo el que he detectat és que Catalunya té anys de fracassos a l’esquena, ens han donat un clatellot darrere l’altra i, així i tot, encara som líders. Tot i això, penso que molta clau del fracàs català ha estat l’individualisme i el fet de ser massa conservadors, és a dir, voler fer les coses sols i conformar-nos amb el mínim.
Ha escrit un llibre sobre Catalunya i la innovació. D’on sorgeix aquest llibre i per què ara?
Jo en la meva trajectòria personal professional tinc tres passions: l’enginyeria, l’economia i la història. No és que hagi estat una tasca senzilla, però aquest llibre és possible gràcies al temps que he disposat amb la Covid. Realment és un llibre de records d’infància, ja que jo vaig néixer al Poblenou, el meu pare tenia la seva empresa allà i vaig poder comprovar com les empreses anaven morint.
En el decurs de la meva vida em vaig començar a fer preguntes i volia saber què havia passat amb aquell indret. Em vaig interessar per les empreses i simplement, després de parlar amb l’editorial vam veure com podria ser beneficiós posar tota la història empresarial catalana en un sol llibre.
No és només la història catalana, també va més enllà i parla d’invents prehistòrics. Per què?
És molt difícil parar-me i me’n vaig anar cap al paleolític. Van aconseguir parar-me quan vaig començar a imaginar-me el futur, perquè si no hagués acabat sent un llibre d’indústria ficció. Tot i això, em van quedar coses per dir.
Quin vincle hi ha entre la indústria actual i el paleolític?
Hi ha un punt de rebel·lia meva en aquest primer capítol, perquè jo volia anar més enllà de les coses establertes i ja acceptades. Hi ha moltes coses que van arrencar abans del segle IX. Deixant a part l’home de Talteüll (espècie del paleolític que utilitzava l’enginy per caçar), que tenim la satisfacció de dir que és el català més antic actualment conegut, ja hi havia altres coses que tenen molt a veure amb la indústria, com per exemple les mines de Gavà, de les que també parlo en el llibre. Al final la gent ja treballava en un lloc, hi havia especialitats, hi havia una organització… Quina diferència hi ha respecte de les empreses d’ara?
Hem avançat tot el que s’hauria d’haver avançat des d’aquell home de Talteüll?
No ho crec. Els romans van fer carreteres, van fer grans construccions que, repeteixo, qui hi havia darrere d’aquestes construccions ja eren els primers empresaris i els treballadors ja formaven part d’una empresa. Tot i això, la situació va desmillorar, des del meu punt de vista, quan la religió va agafar força i va provocar un retard. I no va ser fins a l’arribada de la impremta i la revolució científica que no va perdre el poder perquè la informació va deixar de ser només propietat de l’Església.
3 
2 