Una dona ha de treballar 79 dies més de mitjana que un home per cobrar el mateix, i treballar onze anys i mig més per gaudir d’una pensió de la mateixa quantitat. La raó és que el seu sou és, de mitjana, 7.000 euros inferior al d’un home tot i que desenvolupi tasques molt similars o idèntiques, però que sovint són emmascarades pels empresaris per tal que semblin tasques menys qualificades. És el que es coneix com a bretxa salarial, i a Catalunya suposa entre un 24% i un 25% de diferència entre la retribució d’uns i altres. Una xacra social, empresarial i cultural que, sobre el paper, és il·legal perquè la llei prohibeix aquesta discriminació, però que tal i com denuncien sindicats i entitats, les empreses busquen la manera de trampejar-la. El 22 de febrer és Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Dones i Homes, que recorda que la lògica d’ “el mateix sou per la mateixa feina”, és un dels principis fundacionals de la UE que ja recull el Tractat de Roma de 1957 i que la Comissió Europea es va comprometre a fer complir. Però la realitat va per un altre camí.
En el cas concret de Catalunya, les dades amb què treballen la Generalitat i els sindicats, del 2015, mostren com el salari brut mensual de les dones a Catalunya és més de 500 euros inferior que el dels homes, gairebé el 25% dels sou, una bretxa que es fa encara més gran, fins al 37%, quan es tracta de dones de més de 55 anys, i del 42% quan es tracta de les franges salarials més baixes. De fet, 7 de cada 10 persones que tenen un salari de 1.000 euros o inferior són dones. Les xifres demostren que una llei vigent a casa nostra que prohibeix expressament la discriminació no és suficient. Calen més controls, i sobretot, conscienciació social. A tall d’exemple, Islàndia s’ha convertit primer país a prohibir per llei que els homes puguin cobrar més que les dones en feines de la mateixa categoria, establint sancions importants, certificats d’igualtat salarial a les empreses i auditories obligatòries que demostrin la inexistència de discriminació per gènere.
L’Estatut dels treballadors estableix l’obligació per part de l’empresari de pagar la mateixa remuneració per la prestació d’un treball d’igual valor sense que pugui produir-se cap discriminació per raó de sexe, i Catalunya disposa d’una normativa pròpia del 2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, que obliga els poders públics a dur a terme actuacions per garantir el compliment del principi d’igualtat retributiva de dones i homes. Però és tan fàcil? Ho preguntem a la presidenta de la Fundació Surt, Fina Rubio, que treballa per superar les desigualtats de gènere en tots els àmbits de la vida.
“La llei és clara, no pots pagar un sou diferent per una mateixa tasca. Però es fa, perquè gran part del problema és la discriminació indirecta que escapa del control bàsic, amb llocs de treball que representen el mateix lloc de treball i càrrega, però que després tenen una categoria i un valor diferent. I aquí és on les empreses normalitzen la trampa i discriminen“, denuncia. I posa un exemple: “Per exemple, en el servei de neteja industrial, quan hi ha un petit canvi, com ara netejar vidres, aquesta feina es dóna a un home i s’estableix una falsa categoria superior i es donen complements, de manera que la dona queda discriminada sense que l’empresa incompleixi la llei sobre el paper”, diu la presidenta de la Fundació Surt.
En aquest sentit, Rubio considera urgent que els governs impulsin mesures actives contra la discriminació per gènere a les empreses, amb més inspeccions de treball, registres obligatoris, certificats d’igualtat salarial i auditories, però sobretot, que la feina comenci a fer-se des de la mateixa societat. “L’escola és clau per bastir una societat igualitària, des de l’aula i des de ben petits es pot fer una feina de normalització de les tasques de cura, que formen part de la vida de les persones, tant si són dones com si són homes”. La presidenta de la Fundació Surt defensa que no tot depèn de les empreses, també els rols socials establerts en tenen la cula. “Tenim un model social que atribueix a la dona les tasques de cura, i hem d’actuar en aquest sentit redistribuint les tasques i trencant rols i patrons”. I és que Rubio fa una crida a redistribuir els temps socials perquè també els homes s’incorporin a aquestes tasques, que a dia d’avui estan pitjor retribuïdes, o no retribuïdes, i que s’han etiquetat com a “feines de dona”.
En ple segle XXI, amb normatives per donar i per vendre que sobre el paper proclamen la igualtat absoluta i la no discriminació, la realitat és molt diferent. A igual feina i responsabililitat, salaris més baixos per raó de sexe. Una revolució, una més, pendent.
