El salari mínim: ni panacea laboral, ni ruïna empresarial

L’Estat congela l’SMI del 2020 i queda en 950 euros. Les empreses reclamen pagar menys impostos i els sindicats més protecció legal davant els abusos del mercat

“Com més elevat és l’atur en un país, més necessari és fixar un salari mínim interprofessional (SMI) digne per evitar que les empreses s’aprofitin de la mala situació del mercat laboral perquè fixa un equilibri entre l’oferta i la demanda. És, de fet, una eina necessària per evitar abusos empresarials i per protegir socialment moltes persones que, tot i treballar, pràcticament no podrien viure. Però aquesta eina té també arestes negatives”. La reflexió la fa Andrei Boar, professor de Finances a la UPF Barcelona School of Management. Espanya, amb una taxa d’atur propera al 20%, és una de les economies que aquest expert té clar que han de tenir un salari mínim ben blindat. Però el govern espanyol ha adduït la pandèmia com a argument per estalviar-se un increment del salari mínim, que el 2020 es va fixar en 950 euros, perquè, en paraules del president espanyol, Pedro Sánchez, la Covid-19 ha deixat en una “situació dramàtica” les empreses espanyoles no podrien afrontar aquest “esforç”. L’SMI ha pujat un 37,4% en només tres anys, però continua estant en la forquilla baixa de la UE, sense territorialitzar i lluny de les recomanacions internacionals de situar-lo en el 60% del salari brut anual mitjà.

Un SMI elevat genera més ocupació?

La resposta té molts matisos. Per als sindicats, la resposta és clarament afirmativa: “Potenciar una revalorització del salari mínim és potenciar una ocupació més estable i de qualitat, desincentivant l’ocupació precària i volàtil. Les darreres pujades han demostrat que s’han reduït les desigualtats salarials i que ha millorat el repartiment de la renda nacional. Per tant, és absolutament fals que un SMI més alt destrueixi ocupació com ens venen les empreses”, argumenta en conversa amb EL MÓN la secretària de política sindical de la UGT de Catalunya, Núria Gilgado. Remarca, a més, que “si augmenten els salaris més modestos, repercuteix de manera directa en l’activitat econòmica, perquè si tenim més poder adquisitiu tenim més poder de compra i per tant incentivem l’economia”. En aquest punt, el professor Andrei Boar hi afegeix un matís, i és que posa de relleu que “sovint l’empresa repercuteix en el preu del producte o servei que ofereix l’increment de costos salarials derivat d’un increment de l’SMI, de manera que al final el treballador no té cap tipus de benefici: cobra més però els preus pugen, i per tant, el salari real no s’ha mogut”.

Aquest expert alerta també d’un efecte que pot tenir apujar el salari mínim sense el consens patronal i sense una protecció clara del treballador: “Per saltar-se l’increment, l’empresa pot fer fora treballadors per cobrir l’increment de costos, o pot fer-los treballar més hores, i això dona lloc a un increment de l’economia submergida. Quan passem a la pràctica, a les grans empreses no els afecta un increment de l’SMI, però a les petites i mitjanes empreses les pot fer patir, sobretot en els sectors més pobres de l’economia, com l’agricultura. I aquí sí que hem vist destrucció d’ocupació arran de l’increment del salari mínim”, conclou.

Patronals: Més sou? Menys cotitzacions

Les grans patronals han agraït al president espanyol que congelés l’SMI aquest 2021, assegurant que no és el moment de pressionar més les empreses, castigades per la pandèmia. Però si cal tocar el salari mínim, hi ha algunes reivindicacions que els empresaris consideren justes. “Si volem apujar salaris, endavant, però cal abaixar les cotitzacions que paguem entre empreses i treballadors, perquè és un impost sobre l’ocupació. És una manera de poder oferir un salari més alt i no comprometre la viabilitat dels projectes”, assenyala a El MÓN el president de la patronal vallesana CECOT, Antoni Abad, que va més enllà i proposa tot un canvi de mentalitat en el sistema de retribucions salarials.

Al seu parer, les empreses haurien de poder funcionar amb un salari fixe i “proposar incentius de productivitat, tant qualitativa com quantitativa, perquè és la manera de donar viabilitat a l’empresa entre tots”. Sobre el salari mínim, Abad reconeix que si bé a la patronal no li va semblar malament en les pujades anteriors, el context de crisi per la pandèmia obliga a fer una aturada i canviar patrons: “Hem de superar el estatuto de los trabajadores per fer néixer l’estatut del treball, perquè el que hem de preservar és el treball”, diu Abad, que creu que és moment de potenciar la negociació col·lectiva per “treure costos de cotització sobre els salaris i anar a un esquema de retribució variable”.

Un SMI esdevé un mecanisme de protecció del treballador en economies amb altes taxes d’atur

Des del punt de vista acadèmic, Andrei Boar insisteix a defensar la necessitat de fixar un salari mínim suficient per “fixar l’equilibri de mercat” i evitar que “les empreses facin coses horribles”. Aquest expert de la UPF-BSM creu que “és molt important el poder dels sindicats per evitar que les empreses guanyin sempre i imposin salaris baixos. I si bé és cert que el mercat seguiria funcionant sense un salari mínim, amb una taxa d’atur tan elevada com a Espanya no tenir-lo deixaria els treballadors en una desprotecció total, perquè les empreses cada vegada oferirien sous més baixos davant d’excés de demanda d’ocupació”.  

Una eina redistributiva de la riquesa

Sigui com sigui, hi ha consens que Espanya ha de tenir alguna eina legal que permeti una certa protecció social dels ciutadans més vulnerables. “L’SMI és l’eina redistributiva que al nostre país permet que hi hagi més cohesió i igualtat a la societat. A Catalunya i a Espanya la pobresa laboral és brutal, i un salari mínim interprofessional digne, que la carta social europea fixa en el 60% del salari brut anual, és el camí més ràpid”, avisa Núria Gilgado, secretària de política sindical de la UGT de Catalunya. Aquest SMI seria, segons els càlculs sindicals, de 1.239 euros per a Catalunya, uns 130 euros més que la mitjana d’Espanya si es tingués en compte el nivell de vida de cada territori, cosa que ara la llei no permet.

El president de la patronal CECOT, per contra, proposa un altre camí per garantir la igualtat i la redistribució de la riquesa, alhora que es garanteixi la productivitat i la competitivitat empresarial. “La nostra resposta és la renda bàsica universal, que hauria d’anar lligada a un contracte que cada ciutadà tingui amb l’Estat, perquè aleshores no tot podria ser de franc, alguns serveis potser han de tenir un mínim cost”. Per a Abad, aquesta renda seria “un instrument que et donaria un coixí, que si no encertes amb la feina o el projecte empresarial, tens una garantia. Això vol dir més autonomia i més capacitat per assumir riscos, però hem de canviar la lletra petita de la relació que té cada ciutadà amb l’Estat”, conclou el representant patronal.

Nou comentari