“Jo no vull matar-los. El dia que jo desaparegui, algú els haurà de continuar”, responia Francisco Ibáñez quan se li feia la pregunta maleïda del creador d’èxit quan passa dels 60 anys. A diferència d’Hergé, que va congelar Tintín, Ibáñez ha deixat un mandat de continuïtat de Mortadel·lo i Filemó que, com sol passar amb els grans personatges, acabarà, sí o sí, en polèmica amb grans dosis de menyspreu cap als successors.
Però també és cert que el camp de joc de Mortadel·lo i Filemó és molt obert. A diferència de la majoria dels referents del còmic europeu –i, especialment, de l’escola francobelga que va inspirar les millors pàgines d’Ibáñez–, els dos detectius de la TIA tenen uns contorns biogràfics bastant difusos i la seva relació amb l’actualitat ha estat variable al llarg del temps. La sèrie comença en plena dictadura, a finals dels cinquanta, i d’aquí en sorgeixen algunes de les característiques que es van deure més a l’assetjament dels censors que no pas a la voluntat del creador.
El misteri de la sexualitat dels detectius de Francisco Ibáñez
Per exemple, hi ha molt poques dones i –amb alguna excepció tardana– els dos detectius, que viuen junts en una pensió de mala mort, no s’hi relacionen. D’aquí que, sovint, se’ls hagi considerat una parella oculta dins de l’armari de paper. Però no. El mateix Ibáñez va desmentir-ho en un àlbum biogràfic que els defineix com a heteros, diguem-ne, desafortunats. Una altra cosa és que Mortadel·lo (com fa Buggs Bunny, per cert) es prengui sovint la llibertat de disfressar-se de personatges femenins.
La censura tampoc no permetia ni mitja broma sobre la policia o les autoritats, així que Ibáñez va importar una mena de bobbies anglesos que li evitaven disgustos en les escenes que acabaven amb un agent amb la porra a la mà. Amb el temps, però, totes aquestes normes es van acabar relaxant, fins al punt que a finals dels anys setanta apareixen referències a grups terroristes com la “Teta” i s’hi afegeix un secundari femení, la secretària Ofelia, que està explícitament enamorada de Mortadel·lo i protagonitza alguns gags més o menys sexualitzats.
Viuen a Barcelona i la TIA hi té la seu
Cas a banda és la catalanitat, o no, dels dos agents secrets. Francisco Ibáñez dona algunes pistes contradictòries al llarg del temps, però sembla clar que la TIA té la seu a Barcelona i que Mortadel·lo i Filemó viuen a la ciutat. Una de les aventures, titulada La història de Mortadel·lo i Filemó dibuixa un origen confús de la família de Mortadel·lo, que diu que es van haver de traslladar “a una altra ciutat, a set mil quilòmetres de la primera”. Filemó, per contra, és indiscutiblement català. Tot i alguna versió molt inicial, Francisco Ibáñez acabaria certificant que el detectiu dels dos pèls es diu Filemó Pi, un barceloní que, fins i tot, arriba a mostrar el carnet de soci de l’Espanyol. Aquella història també resol l’origen de l’odi de Mortadel·lo pel professor Bacterio, a causa d’una loció capil·lar que el científic va subministrar a Mortadel·lo i que va deixar-lo, definitivament, sense tupè.
Han acabat 65 anys de feina de Francisco Ibáñez amb Mortadel·lo i Filemó, però també amb una llarga llista de secundaris de luxe, com 13 Rue del Percebe, El botones Sacarino, Rompetechos i La Familia Trapisonda, entre molts d’altres. Una producció amb un èxit molt difícil d’igualar que sobreviurà al seu autor, com passa, només, amb les grans creacions.
