L’actor, director i productor Antonio Banderas li va dedicar aquesta setmana el premi Sant Jordi, que TVE va lliurar a Barcelona. Es va referir a ella com una dona que mai ha deixat de ser una nena, ja que de vitalitat sobre els escenaris no en va curta. L’actriu, cantant i ballarina Marta Ribera (Girona, 1971) acumula 30 anys de carrera i és una de les figures més rellevants del teatre musical de l’estat. Ha actuat en espectacles com Cabaret –pel qual va rebre el premi Gran Vía el 2015 i el premi Broadwayworld el 2016–, West Side Story, Grease, Jekyll & Hyde, Chicago i El jovencito Frankenstein, entre d’altres. Ara, és el torn de Company, produïda i dirigida per Banderas, amb música d’Stephen Sondheim i llibret de George Furth. Després de la seva estrena a Màlaga, ara arriba a Barcelona, al teatre Apolo, des d’aquest dilluns, 2 de maig, fins al 12 de juny.
Company és la segona producció del teatre del Soho Caixabank, propietat de Banderas, després de A Chorus Line, que també acaba d’arribar a Barcelona. La peça està ambientada al Nova York dels anys 70 i explica la història de Bobby (a Màlaga interpretat per Banderes i a Barcelona, pel català Roger Berruezo). És un solter d’or que, després de la celebració del seu aniversari, dubta de si és millor viure sol o en companyia i es fica en una sèrie de trobades amb parelles del seu entorn, amb una barreja de comicitat i malenconia. La decepció, l’ànsia de ser estimat, el temps o la por al fracàs són alguns dels temes que sorgeixen en aquesta obra que és, en definitiva, un viatge per tots els racons de l’ésser humà.
Després de l’estrena a Màlaga, Company arriba a Barcelona. Nerviosa per actuar a casa?
No soc una persona que se solgui posar nerviosa però, si soc sincera, em fa por haver vingut a Catalunya.
Com és?
Perquè és com actuar al menjador de casa i això, des de ben petita, mai m’ha agradat. Suposo que és perquè la meva mare sempre ha sigut una persona molt crítica i, en certa manera, penso que de vegades Catalunya també pot arribar a ser força crítica amb la seva gent (riu). Per altra banda, estic acostumada a treballar fora i tornar aquí em remou moltes coses i em fa respecte. Però, així i tot, estic molt feliç d’estar a Barcelona i actuar de nou al teatre Apolo després de tants anys. Va ser aquí precisament on vaig fer Cabaret.
“El meu costat fosc m’ha ajudat a tirar endavant i ha evitat que se’m mengessin per totes bandes”
L’actor i també protagonista de Company Paco Morales definia l’obra com una “reflexió de les llums i les foscors de l’ésser humà”. En el cas de la Joanne, personatge que interpretes a Company, quines són les llums i foscors?
Crec que els personatges són la representació de la vida mateixa sobre l’escenari. Cada cop que interpreto un personatge intento donar-li una personalitat plena de colors i matisos. En moments donats poden ser divertits i simpàtics i en altres treure molt mal caràcter. Pel que fa a la Joanne, intento mostrar, sempre sota les directrius de l’Antonio [Banderas], un personatge fort, amb caràcter, però que a la vegada també té una fragilitat.
És, potser, el costat fosc el que més ens costa acceptar de nosaltres mateixos?
En el meu cas, accepto més la meva part fosca que no pas l’altra. És la que m’ha ajudat a tirar endavant i ha evitat que se’m mengessin per totes bandes. No obstant això, després de treure el geni i el meu punt de mala hòstia, sovint em sento malament. És llavors quan em tanco al camerino i un cop he plorat i m’he donat un temps per sentir-me petita, llavors passo a acceptar que sí, que a més de ser una dona esbojarrada i amb molta vitalitat, també tinc un costat fosc.
Company es una obra que explora la condició humana des de temes tan universals com l’amor, la soledat, el pas del temps o el fracàs. La por al fracàs ens persegueix a tots. Després de tants anys de carrera, quina relació hi tens?
Visc amb aquesta por de forma diària. És, sobretot, una por a no saber què passarà demà. En aquesta professió, un dia ets en un lloc i l’endemà en un altre. I aquesta incertesa acaba sent esgotadora, i més, tenint en compte que ja tinc 51 anys. De vegades em pregunto si la vida familiar que he sacrificat, si els 24 anys que he viscut a Madrid per feina o totes les hores que he apallissat el meu cos i la meva ànima, han valgut la pena perquè un dia, de cop, tot s’acabi. La por a no saber què passarà està molt present en el meu dia a dia, sobretot quan ja tens una certa edat i tot és cada cop més difícil.
Ser dona i fer anys tanca portes?
Sí. Però tot i tenir 51 anys, em sento encara amb molta energia. El dia que Antonio Banderas va recollir el seu premi Sant Jordi es va referir a mi com a dona, però també com a una nena. Estic plena de vitalitat i de força per continuar. Així i tot, de vegades em pregunto si és necessari que continuï explotant tota aquesta energia o si, per contra, hauria de calmar-me una mica.
I estàs més a prop de calmar-te o de voler continuar?
Continuo perquè és la meva forma de ser i no tinc un altre mode de vida que no sigui aquest. Hi ha hagut moments que m’he plantejat deixar la feina, però llavors, de què treballaria? Ja fa 30 anys que estic en aquesta professió.
L’any passat em van demanar ajuda per coreografiar Els Colors de Duke Ellington, del Cascai Teatre i el Girona Jazz Project, creat per en Marcel Tomàs. Vaig anar-hi un dia i ja m’hi vaig quedar. Per a mi ha sigut un gran descobriment saber que puc traslladar a altres persones tots els coneixements que he anat adquirint al llarg de la meva carrera i a més, des de fora de l’escenari. Crec que s’ha convertit en una nova possibilitat per la qual apostar. Em veig investigant en aquest camp, coreografiant, dirigint el moviment teatral, ja que em reconec molt en els actors i en els músics que estan sobre l’escenari. Haver estat en el mateix punt que ells em permet conèixer què és el que poden arribar a sentir o a necessitar.
Avui dia m’estic plantejant fer tallers de moviment dirigit als músics per poder treballar la consciència corporal, que és tan important en el moment de tocar l’instrument i interpretar la peça musical.
“El teatre musical ha aconseguit assentar-se a Catalunya i cada cop estan sorgint més produccions, però s’ha d’anar amb compte amb la qualitat d’aquestes peces perquè el teatre musical no és cap ximpleria”
Molts cops has reivindicat que l’actor de teatre musical no és considerat actor de teatre. Per què creus que és?
Soc molt pesada amb aquest tema. Fa molts anys que reivindico el mateix. El dia que vaig conèixer l’Antonio, ell també va defensar aquest punt amb força i vaig pensar que si una persona com l’Antonio ho feia, potser aconseguiríem que aquesta idea tingués més ressò.
Els actors de teatre musical actuem, cantem i ballem. Alguns, fins i tot, toquen instruments o són acròbates. El teatre musical és un gènere multidisciplinari que requereix molt treball físic i psicològic. Però, així i tot, no està prou valorat. A l’estranger es valora més. Aquí ens està costant una mica.
Com veus el panorama de teatre musical a Catalunya?
El teatre musical ha aconseguit assentar-se i cada cop estan sorgint més produccions, però s’ha d’anar amb compte amb la qualitat d’aquestes peces perquè el teatre musical no és cap ximpleria. Les produccions han d’estar molt cuidades perquè realment assoleixin el nivell que es mereix una funció de teatre musical. Si no és així ens juguem que puguin dir que el teatre musical és qualsevol cosa.
