La nostàlgia pels anys 90 amara el tercer disc de Susana Ventura, més coneguda com a Suu. Karaoke recull vuit cançons amb un aire més roquer i abandona el posat indie que en un principi havia posat nom a la cantant. Ens reunim amb Suu en una cafeteria de Gràcia per parlar d’amor i passió per la feina, però també per explorar els continguts més exclusius del seu nou disc, que amb tan sols 22 anys, ja és el tercer de la seva carrera professional.
On comença el teu camí com a artista?
Jo començo a entrar al món de la música quan els meus pares m’apunten a l’escola de música com a extraescolar. Allà me n’adono que m’agrada molt fer melodies i fer música al pati de l’escola amb les meves amigues. Als 15 anys començo a fer cançons a les xarxes socials i, contra tot pronòstic, la gent comença a demanar-me que segueixi i a donar suport a la meva música. I fins aquí hem arribat. Amb 18 anys vaig treure el primer disc, amb 20 el segon i amb 22 aquest tercer.
En què t’inspires per escriure?
En la meva vida. Jo soc una persona molt autobiogràfica i m’encanta escriure sobre mi. De fet, sé que em costaria inventar-me històries en les meves cançons i també sé que em constaria molt defensar-les a dalt d’un escenari. La meva música és com la meva escapatòria, una mica com el meu diari.
No se’t fa difícil despullar-te tant davant del públic?
La veritat és que no, perquè és la manera que tinc de fer les coses, és una mica el meu refugi. Al final, la gent mai sabrà realment del que estic parlant, mai dic a qui van dirigides les cançons -perquè em moro de la vergonya- i crec que així la gent també se les fa seves.
Quan te n’adones de que realment això és una professió?
No tinc una data exacte, durant la gira del primer disc, quan ja portàvem una temporada fent concerts i veiem que la gent responia bé, que venia als bolos i es venien les entrades, vaig començar a veure que potser allà es coïa alguna cosa. Però realment fins que no va arribar el segon disc i no vaig començar a fer sold outs i omplir una Sala Barts no vaig veure que aquí hi havia una feina a la qual em puc dedicar. No ho sé, com que la música és una cosa tan ambigua, mai se sap quan comença o quan acabarà, vas una mica al dia.
“Soc una privilegiada perquè he pogut fer concerts durant tota la pandèmia, però amb la gent asseguda. Ara m’agradaria fer un concert on per fi la gent suï i es llenci la cervesa pel cap”
Tens alter ego? Qui és la Suu?
Jo no tinc un alter ego, realment soc la mateixa persona a dalt de l’escenari que a baix. Sí que hi ha artistes que es posen una màscara quan pugen a l’escenari, però no és el meu cas. Jo intento ser la mateixa persona perquè, si no, em faria un embolic de qui soc ara o qui no soc. Bàsicament soc una tia molt intensa, una mica drama queen, però alhora molt treballadora i molt amiga dels meus; m’agrada molt cuidar la gent que m’estima.
Creus que això crea un vincle amb els fans, la transparència?
Sí, potser sí. Ja et dic de vegades la gent interpreta les cançons de la manera que vol i mai dono només un camí o un significat únic a les meves lletres. Si que és veritat que a les xarxes socials sempre intento comunicar-me sent el més transparent possible perquè no m’agrada aquest posat de voy a ser la más guapa y la más diva del lugar. Suposo que això fa que la gent crei un vincle més fort amb mi.
I que són les xarxes socials per a tu?
Jo sempre dic que si no fos per les xarxes socials no hauria començat a fer música en la vida. Probablement hauria estudiat una carrera i estaria treballant. Seguiria fer cançons, però no per a gran públic. Les xarxes tenen aquesta màgia, tu penges una cosa i et pot escoltar una persona des de la Xina en dos minuts. Va ser espectacular l’ajuda que em van donar les xarxes, realment em van fer perdre la por i vaig poder fer xarxa de seguidors i de fans que em donen suport.
Tens un pla B?
No, tinc molts plans A: A.1, A.2,… M’agrada molt escriure i el món del teatre, hi ha altres vessants del món artístic que m’agradaria explotar. Les idees que tinc no només podrien passar si no funciona la música sinó mentre faig música. Ja vaig treure un llibre de poesia el 2019 i m’agradaria anar provant moltes més coses.
“Soc una persona molt autobiogràfica i m’encanta escriure sobre mi. De fet, sé que em costaria inventar-me històries en les meves cançons i també sé que em constaria molt defensar-les a dalt d’un escenari”
Com defineixes el nou disc?
És un disc eclèctic, però amb coherència estilística. També és un disc nostàlgic, me’n vaig molt als anys 90 amb estils com La Oreja de Van Gogh o El Canto del Loco, però també és molt fresc, perquè crec que hem sabut portar l’equilibri entre el món més vintage i el món més actual.
Quines novetats trobarem a ‘Karaoke’?
A cada disc he fet una mica el que m’ha donat la gana i cada disc té un so diferent. Jo crec que en aquest cas és el rock. Seguim fent indie però tot és més potent i amplificat. A mi m’agrada fer música que em transmeti alguna cosa. També perquè soc molt jove i els meus referents van canviant i m’agrada molt investigar. En aquest sentit, els meus referents actuals óon molt diferents dels que hi havia en els discs anteriors. En definitiva, menys indie atmosfèric i més pop-rock.
Que significa per a tu tornar a pujar a un escenari?
Doncs tinc moltíssimes ganes de portar les cançons al directe, de debò. Jo soc una privilegiada perquè he pogut fer concerts durant tota la pandèmia, però amb la gent asseguda. Ara m’agradaria fer un concert on per fi la gent suï i es llenci la cervesa pel cap.
Quina és la teva cançó preferida de tot el disc? Serà la mateixa que la dels fans?
Em passa sempre que les meves cançons preferides mai són les preferides de la gent. Suposo que jo soc més sentida i m’agraden les lletres més crues i viscerals. Adoro els meus singles, però mai són les meves preferides. De ti para mi és la meva cançó preferida del disc, perquè comença amb una caixa de música fluixeta, però alhora té molt poder i potència en la lletra. Parlant dels meus fans, suposo que la preferida de la gent serà el single o alguna que sigui molt ballable.
Fins a quin punt es important el teu l’equip?
Sense ells no podria fer res. Aquest disc l’han produït quatre persones diferents per decisió meva i per voler trobar l’equilibri entre molts estils. Fa una mica de vertigen, perquè jo volia buscar coses diferents en cada productor i ha estat una feina bastant feixuga, ja que he hagut de posar límits i trobar un fil conductor que donés sentit a l’àlbum. Jo al final porto les coses a guitarra i veu i una escaleta i falta vestir-les, sinó fos perquè treballo amb gent molt professional no tindríem aquest disc.
“La gran majoria de les meves relacions personals són en català i sé que quan escric una cosa en català la persona a la qual va dirigida sabrà perfectament que li escric a ell o ella. Al final amb el castellà no em passa. Faig servir el castellà com una màscara”
I quin és aquest fil?
El pop i l’amor. I al final una mica també el que jo digui que està bé i el que no, al final és el meu disc.
Radio Futura és un grup dels anys 80, que s’allunya bastant de la teva època. Per què fer un tribut a Enamorado de la moda juvenil?
He posat aquesta cançó al disc per tenir una excusa per posar-la als directes. Però, estic veient que la gent de la meva generació no sabien de l’existència d’aquesta cançó i molta gent se l’està fent seva i és molt guai. És de les que més està agradant del disc i jo em pensava que seria una cançó random de posar-la allà per fer una mica de festa als bolos i, no no, està agradant molt.
On et veurem pròximament?
El que més m’emociona és el 14 de maig al Palau de la Música Catalana. Poder tocar música pop al palau és com la guinda del pastel. Tot i això també em ve molt de gust tocar l’1 de maig a Girona, anar al Canet Rock una altra vegada aquest juliol i el 9 de juny, a Madrid.
Com definiries el teu públic?
Dins del meu imaginari hi ha una franja d’edat que va des dels 15 anys als 25, però la realitat no és així. L’anunci de TV3 va agafar moltíssimes famílies i fans babys, de fet me’n vaig adonar quan van demanar-me per al merchandising que fes talles de nens. A més, també arran de l’anunci a la televisió em van començar a seguir gent de la tercera edat. Sincerament i contra tot el que jo m’esperava, tenim un fandom molt divers.
Has parlat de TV3, ja que vas posar veu a la cançó de l’estiu de la pandèmia. Com va ser aquell moment?
Molt fort. Cada any trien una cançó per a l’estiu i just era l’estiu de la pandèmia i Tant de bo no és una cançó festiva sinó super tranquil·la, però ens van trucar. Evidentment la resposta va ser afirmativa i va ser una gran decisió perquè realment va ser un aparador meravellós. No se si ho recordaràs, però vam estar tres mesos en bucle a la televisió i recordo que la gent ja arribava un punt que tenia el papara papara al cap.
Tu ets bilingüe, però m’agradaria saber què és el que et porta a escriure en una llengua o en l’altra?
El meu pare no parla català, per tant, tinc el cervell dividit, tot i que jo penso en català. La gran majoria de les meves relacions personals són en català i sé que quan escric una cosa en català la persona a la qual va dirigida sabrà perfectament que li escric a ell o ella. Al final amb el castellà no em passa. Faig servir el castellà com una màscara per amagar a qui va dirigida la cançó. És una necessitat que tinc, perquè realment em despullo molt a les cançons i només faltaria que la gent hagués de saber que van dirigides a ells o elles. El castellà és converteix en un refugi, com aquesta paret que poso entre els sentiments i jo.
