El músic, compositor, productor i professor Manu Guix (Barcelona, 1979) torna amb nova proposta discogràfica. Galàxies, el seu nou EP, és un treball íntim i emocional que utilitza l’univers i l’espai com a fil conductor per explorar l’amor, el desig, la pèrdua i els vincles que ens marquen, amb unes paraules que va pronunciar en Pau Donés poc abans de morir. Amb aquest nou projecte, l’artista signa una de les seves obres més personals i madures, i fa balanç de tot el que ha viscut i li queda per viure. En aquesta entrevista amb El Món, l’artista parla sobre el procés de creació del disc, el significat darrere de les cançons, com la que dedica al seu pare, que va morir fa 25 anys i va ser una de les persones més importants en els seus inicis en el món de la música. D’altra banda, en aquesta conversa també parla obertament de la llengua i de la seva defensa del català després que la seva carrera com a cantant s’iniciés en castellà coincidint amb la primera edició d’Operación Triunfo. “Vaig treure un disc en castellà i de seguida vaig veure que on realment em sentia còmode era fent música en català”, assegura.
Galàxies parla de l’amor en moltes formes. Quin ha estat el punt de partida emocional del disc?
El punt de partida és el d’un home que es troba a la meitat o una mica més de la seva vida, perquè tinc 46 anys i dubto molt que arribi als 92. No sé si per una crisi de mitjana edat, però sí un moment en què mires enrere i fas balanç de tot el que has viscut i de tot el que et queda per viure. Darrerament, m’ha vingut al cap molt sovint Pau Donés, que va ser amic meu i que vaig tenir la sort de treballar amb ell i de cantar una cançó plegats, i he pensat en les seves últimes paraules, en què va dir que el més important era estimar i ser estimat. I, de cop i volta, vaig connectar molt amb aquest missatge i vaig sentir com la necessitat de, per primera vegada en la meva carrera, fer un disc dedicat exclusivament a l’amor. I d’aquí em va néixer aquesta necessitat i aquest sentiment de dedicar un disc monogràfic a l’amor.
Creus que la teva manera d’entendre l’amor ha canviat amb els anys?
Sí, és clar, naturalment. L’amor en totes les seves facetes, no? No només parlem de l’amor en l’àmbit de la parella, en l’àmbit sentimental, sinó l’amor cap a la família, cap als amics, cap a tot el que ens envolta. L’amor evoluciona com evoluciona la persona i t’adones que l’amor significa moltes coses, que moltes vegades l’amor són sentiments contradictoris. Moltes vegades deixar anar és estimar. Moltes vegades haver de deixar una cosa és també una gran mostra d’amor. I d’això te n’adones amb els anys.
Durant el teu trajecte has hagut de deixar coses per amor?
Sí, moltes vegades. Tant en l’àmbit professional com en l’àmbit personal. I són decisions que costen molt de prendre moltes vegades, i que moltes vegades costa molt de temps adonar-te que era una decisió correcta. Però al final sempre t’acabes adonant que has fet bé.
Has utilitzat l’univers i l’espai com a metàfora. Per què aquesta imatge t’ha ajudat a explicar millor aquestes emocions?
Això va ser una mica producte de l’atzar i del procés creatiu de l’àlbum, perquè jo en cap moment vaig començar a compondre pensant en aquest imaginari, sinó que va ser arran d’anar fent les cançons. Jo sempre que em poso a compondre cançons vull saber què vull explicar abans de compondre-la. La primera cançó que vaig compondre va ser Satèl·lit orbitant. Volia compondre una cançó que parlés de persones que tenim al voltant que són molt importants per a nosaltres però que no veiem cada dia. Algú molt important que tens lluny, però que sents molt a prop encara que no hi tinguis contacte cada dia, és igual. Saps que tens gent al teu voltant que t’està enviant amor. I aleshores em va venir al cap aquesta idea que tenim gent que són com satèl·lits que orbiten al nostre voltant i que ens estan enviant amor des d’allà on són. I d’aquí em va néixer el títol de la primera cançó.
I es va anar construint l’imaginari?
Després, en compondre la segona cançó, volia que fos una cançó que explica la història d’una nit que comença com si no hagués de ser res i s’acaba convertint en una nit desenfrenada. De cop i volta acabo al llit amb dues noies i un altre noi i faig una orgia. És una nit en què els astres s’alineen i passa el que he estat tota la vida desitjant que passi i que encara no m’ha passat mai, que és practicar sexe en grup. I així neix Els astres s’alineen. I així, de mica en mica. La tercera cançó també va donar un altre títol que va ser Galàxies, que és la que va donar títol a l’EP. I va ser aleshores que vaig veure que hi havia un fil que podia anar estirant. Em va servir com a excusa narrativa per crear aquest fil conductor del disc.
És el disc més personal que has fet?
Jo crec que sí. Si més no és el que considero més sincer, més honest i en el que tracto potser sentiments més profunds i que potser pel que fa a les lletres em despullo més i parlo de coses més íntimes. Segurament sí. Potser per això que et deia. Per l’edat i el moment vital en què em trobo i perquè m’ha vingut molt de gust dir una mica el que penso i compartir-ho sense por i sense tabús.
Musicalment, combines pop amb influències soul, funk i electrònica. Com ha evolucionat el teu so en aquest treball?
És una mica el que a mi m’agrada fer. He mamat des que era ben petit tota la música de la Motown, i tota la música de Stevie Wonder en particular. Em sento molt hereu de tota aquesta música. És cert que en aquest disc hi ha cançons, com per exemple Galàxies o Objectiu la Lluna, en què hi ha una petjada molt marcada d’artistes com podria ser, per exemple, Bruno Mars. M’alegro molt que existeixin avui en dia artistes com ell que han posat de moda, que s’han atrevit i que han tingut el valor de convertir en un èxit comercial massiu, el soul dels 70. Bruno Mars, amb el seu projecte o amb el projecte de Silk Sonic, ha convertit en un producte de masses un gènere de fa 50 anys.
Parles d’atreviment. Has arriscat més en aquest disc que en treballs anteriors?
La veritat és que no ho sé. A mi em costa molt plantejar-me la música com un risc. No em plantejo mai ser trencador, ni em plantejo fer alguna cosa diferent. Tinc la immensa fortuna que el meu projecte artístic el faig perquè vull i no he de donar explicacions a ningú. Ni he de rendir comptes amb ningú. Soc un artista independent. Tinc la meva pròpia discogràfica, la meva pròpia editorial i em guanyo molt bé la vida fent tota la resta de coses que faig. Això és una cosa que faig perquè em ve de gust fer i perquè tinc la meva necessitat vital de fer-la. Aleshores jo faig el que em ve de gust i faig el que sento. En el moment que dic “faré una cosa diferent, faré una cosa trencadora”, aleshores deixa de ser una cosa honesta perquè estic posant per davant la forma a l’honestedat de la creació. I a mi m’interessa ser honest.
Fas el que et dona la gana quan et dona la gana?
Correcte. És així. Sempre m’he considerat molt afortunat perquè em guanyo la vida fent el que més m’agrada, que és la música. He trobat la manera de guanyar-me bé la vida fent música de moltes maneres i fent música a través de la televisió, a través de la ràdio, a través del teatre, a través d’aquest estudi, on componc per a altres artistes on produeixo altres artistes, on faig bandes sonores, on faig música per a publicitat, faig de tot. Tot això, després d’haver passat per moltes discogràfiques i haver sigut artista de moltes companyies, m’ha permès arribar al punt de dir adeu a tothom. Molt agraït a tots els que durant aquest temps han apostat per mi, però jo he arribat a un punt on vull fer el que em doni la gana sense haver de donar explicacions a ningú.
A Més enllà dels estels tractes una pèrdua molt íntima. La del pare.
Aquesta és la tercera cançó que li he escrit al meu pare. Sempre em passa que quan faig un disc sempre hi ha una cançó que li dedico a ell. No ho sé, potser perquè ja ha fet 25 anys que va morir i quan estava component, a Planoles, vaig sentir una vegada més la necessitat de buidar el pap i dir-li en forma de cançó tot el que sento. La mort del meu pare és una mort que no he superat mai, i que estic segur que no superaré mai. El fet d’escriure-li cançons per mi és com una teràpia per a aquest dolor amb el qual t’acostumes a viure i que sé que viuré sempre.
És el que t’ha connectat amb ell?
Sí, absolutament. Cada vegada que la canto és una manera de mantenir-lo viu i de recordar-me’n. Em fa sentir més a prop seu. El primer que dic en la cançó és com em costa recordar la teva veu, i això és així, és veritat. Ja porto més anys sense el meu pare que amb el meu pare i ja no me’n recordo de la seva veu. I això m’impressiona.
“T’escric des del nostre paradís”. Planoles és el paradís?
Absolutament. Planoles era el seu lloc màgic. És on ens va arrossegar tota la nostra família i tenim allà un racó on sempre que hi vaig penso en ell i el tinc molt present. De fet, quan va morir el pare, part de les seves cendres les vam tirar allà. És un lloc on em sento molt connectat amb el meu pare.
La teva primera cançó, amb 12 anys, deia: “Nano, posa’t a estudiar o el teu pare et matarà”.
Hòstia, com ho saps això? És veritat. De fet, aquesta és la meva segona cançó. La meva primera cançó deia “Oh nena, per què m’has deixat? Oh nena, per què m’has abandonat?”. I la meva segona cançó era aquesta. Tens tota la raó.
Quina importància té ell en la teva formació com a músic?
La veritat és que molta. Jo vinc de família de metges. El meu pare era metge, la meva mare és metgessa i els meus avis eren metges, però crec que el vessant musical em ve per la part Guix de la família, i el meu pare de seguida es va convertir en el meu primer fan. Vaig començar tocant l’orgue del meu avi amb 3 o 4 anys, i de seguida van veure que jo tenia facilitat per a la música. Aleshores em van posar una professora de piano particular a casa i vaig començar a fer la carrera de piano quan era molt petit. Als 12, 13 i 14 anys, ja no podia més de la carrera de piano, i els ho vaig dir als meus pares. Estava amb els estudis de Chopin i vaig descobrir Nirvana. Estava en un moment en què o practicaves piano cada dia 4 o 5 hores o era impossible prosperar en la carrera. Jo volia fer música moderna i vaig anar al meu pare i li vaig dir que volia deixar la carrera per fer música moderna. El meu pare em va dir que si volia fer música moderna i volia compondre cançons necessitaria material.
I què va passar?
Em va dir d’anar al notari i muntar una empresa, que és aquesta. O sigui, l’entitat legal. La vaig fer amb ell, perquè així podíem comprar el material que necessitava per compondre cançons i que fos una despesa d’empresa. I aleshores, clar, jo era l’home més feliç del món quan componia una cançó i arribava a casa i l’ensenyava al meu pare. El meu pare, que es quedava allà callat al sofà, escoltava la cançó i em deia que l’hi tornés a posar. Després van aparèixer els primers gravadors de CD i jo li vaig gravar les cançons en CD i ell se les posava al cotxe. A més, vaig començar a treballar molt jove perquè vaig tenir la meva primera feina quan tenia 15 anys amb el meu primer musical a la sala Luz de Gas de Barcelona. Els meus pares van haver de signar una autorització, perquè, és clar, jo havia d’anar a treballar a la nit quan encara estava a l’escola i els meus pares venien a les funcions i el meu pare es posava sempre cada dia al costat del tècnic de so a mirar com ho feia. Amb 16 anys vaig fundar El Musical Més Petit i vam fer una obra de teatre al Versus. El Versus no tenia equip de so, i el meu pare va comprar l’equip de so i ell, que era patòleg, tenia un laboratori i era professor a l’Hospital de Sant Pau, venia a fer de tècnic de so. Estava absolutament involucrat, i ara penso que si el meu pare veiés aquest estudi es tornaria boig. Va ser un suport increïble.
I la mare?
La meva mare també. A la meva mare li ho dec tot. El meu pare va ser el fan i el que em va ajudar i el que em va motivar, i gràcies a la meva mare vaig practicar piano. No hauria estudiat ni una gota de piano si no arriba a ser per la meva mare, que va ser el martell piló que em feia practicar, practicar i practicar. I el meu pare va ser el de l’emprenedoria, la passió. Una peça fonamental.
I dins d’aquest univers el català quin pes hi té?
Uf! Per a mi el català és importantíssim. No concebo fer la música d’una altra manera. De fet, el primer àlbum que vaig fer va ser en castellà, perquè el meu primer contracte discogràfic va ser amb Vale Music arrel d’Operación Triunfo 1. Estem parlant de l’any 2001, i vaig treure un disc en castellà i de seguida vaig veure que on realment em sentia còmode era fent música en català. I aquest és ja el quart o cinquè treball que faig en català i no concebo fer la música en una altra llengua. Moltes vegades em diuen que cantar en castellà m’obriria més portes, que podria tocar per tot Espanya o que seria més popular, però jo vull fer-ho en català. És que no m’interessa res més que fer-ho en català.
Podries haver fet el mateix disc en castellà?
Doncs no en tinc ni idea. No ho sé. Aquest disc en castellà no existiria perquè no l’hagués fet mai. Per molts motius. Primer, per un convenciment, digues-li polític si tu vols, però és que soc un músic català i faig la música en català. M’agrada fer-la en català. Soc molt conscient de la situació de la llengua del nostre país i m’agrada contribuir a mantenir-la viva i crec que la meva responsabilitat com a artista és aquesta. I, després, què collons, també per comoditat. Jo ja tinc 46 anys i anar-me’n a fer un bolo a Màlaga amb el que suposa d’haver d’agafar un avió, haver de dormir allà i tornar l’endemà… Tu saps com s’està de bé a Catalunya fent concerts a una hora i mitja de cotxe de casa?
Que carreguin contra el català et crispa?
A mi m’emprenya molt el tema de la llengua i m’emprenya molt la incomprensió que hi ha, sobretot especialment en l’àmbit de les xarxes. Les xarxes em sembla un món fastigosament tòxic, amb manca de comprensió, manca d’empatia i poc sentit comú. I em costa molt d’entendre això. L’altre dia vaig saltar per un tuit d’algú que renegava del dret de poder-se expressar en català al Congrés i que els diputats haguessin de portar orellera. Tan difícil és d’entendre que una entitat que representa tot el conjunt de la població espanyola s’ha de respectar el dret a parlar una llengua que cooficial?
I això va derivar en un atac contra la teva persona i el teu nom oficial, que te’l vas canviar fa anys.
Sí, exacte.
La paperassa et va costar molt?
No, gens. Al registre civil havies de portar com a prova correspondència que se t’enviés com a Manu Guix i jo vaig enviar una propaganda d’una cadena de pizzeries.
Has fet referència a la toxicitat de les xarxes socials. Les plataformes de streaming són tòxiques per a la música?
És evident que les plataformes no són ideals per a la música. És un sistema que ho posa tot a favor dels artistes majoritaris i fa que els artistes minoritaris quedem en una situació molt desfavorable, on el repartiment de beneficis és molt injust moltes vegades. Però, al mateix temps, és una eina molt potent i el fet de tenir tota la música del món al palmell de la mà és molt difícil passar-ho per alt. Sí que considero, i malgrat que tothom se’m llença al damunt, que és un servei massa barat i que això contribueix al fet que no s’estigui donant a la música el valor que hauria de tenir.
Pagues menys per una mensualitat d’una plataforma que per un disc.
Estem pagant 10 euros al mes per tenir tota la música del món i quan Spotify o qualsevol altra plataforma anuncia una pujada de preus de dos euros i tothom posa el crit al cel. I 10 euros és un cubata. Abans pagàvem 14 euros per un CD i ningú deia res.
I es paguen 30 euros per un disc de vinil.
Exacte. És complicat, però què has de fer si ara mateix és l’única manera de consumir música? Què hem de fer? Establir uns règims que la plataforma pagui més als artistes? Eliminar intermediaris? És complicat.
Ara mateix la principal font d’ingressos d’un artista són els concerts?
Sí, i trobo que està bé que sigui així. L’artista, al final, on s’ha de guanyar les garrofes és tocant. Hi ha un gran boom de la música en directe, que això també està molt bé, i crec que també s’ha de fer valdre que és on realment veus el valor d’un artista.
Per què?
Perquè avui en dia hi ha tanta màgia que es pot fer en un estudi… No sé si la música d’abans era millor o no era millor, però una cosa sí que és certa i és que la música d’abans la feien músics, i la música d’ara, no sempre la fan els músics. Abans havies de saber tocar per gravar, ara no. Abans havies de saber cantar per gravar, i ara no cal.
I com veus l’escena musical catalana ara mateix?
La veig meravellosament bé, supersana i superpotent. A mi em sembla increïble. No sé si per una qüestió d’edat, però començo a veure gent jove increïblement preparada i veig gent amb un talent increïble. Pel meu gust i criteri personal et diria que la veig excessivament dominada per la música urbana, que no és un gènere que m’apassioni i artísticament no m’interessa gaire. Tot i això, veig propostes interessantíssimes. Hi ha molta esperança i sobretot hi ha músics boníssims que tenen propostes increïbles. M’atreviria a dir que la música catalana està en el seu millor moment.
Has fet de tot en el món de la música. Musicals, programes de tele, producció… en quin rol de tots et sents més a gust?
On sempre em sento més feliç és a dalt de l’escenari. Comences un bolo i sense adonar-te’n s’ha acabat. La música té aquesta capacitat de treure’t del món i de tenir la sensació que has estat en un altre lloc durant una hora i mitja. Em sembla increïble. L’altra sensació que no canviaria per res del món és quan estic component i de cop i volta tens una idea meravellosa i estàs component alguna cosa que et sembla increïble. És un instant de felicitat màxima que visc quan em sento terriblement orgullós d’allò que acabo de compondre. És una cosa que no canviaria mai. Em fa més feliç aquell moment que el fet que allò que acabo de compondre després sigui un gran èxit i em doni molts diners. M’és igual.
Barcelona és una ciutat de musicals?
Home, i tant! Barcelona s’escriu en B de Broadway, com diu Josep Maria Pou.
Més que Madrid?
Si parlem de volum de producció, Madrid ens passa la mà per la cara. Per una qüestió evident que és per volum de població i població flotant. Madrid té produccions més grans que s’estan fent simultàniament, però Barcelona jo crec que porta un ritme molt important i cada vegada més i s’estan fent coses molt ben fetes. I seguirà sent així. De fet, ara tinc diversos projectes que veuran la llum l’any 2027, l’any 2028 i l’any 2029, un dels quals és de creació. Amb això vull dir que a partir del mes de maig em dedico en exclusiva a compondre un musical de creació i seré molt feliç.
Bé, ho hauràs de compaginar amb els concerts.
Correcte. Crec que Barcelona ha trobat en això un filó molt potent i és espectacular veure també com ha crescut el nivell dels intèrprets. Faig musicals aquí des de l’any 95 i quan ens posàvem a fer càstings era molt difícil trobar gent. El que era bon actor no sabia cantar, o el que sabia cantar no sabia ballar. I fas un càsting ara i flipes amb la gent. Ens estem convertint no només en una bona factoria, sinó també en un molt bon planter d’actors.
