La història moderna de Catalunya està estretament lligada a la vida d’Antoni Gaudí. Nascut a Riudoms l’any 1852, l’arquitecte és un dels grans -per no dir el màxim- exponents del modernisme català. Autor de grans obres com la Sagrada Família, la qual encara està en construcció, la Pedrera o la Casa Batlló, Gaudí ha passat als llibres d’història com el referent del corrent arquitectònic més important del darrer segle a Catalunya. La seva empremta, però, no només es limita a la capital catalana, sinó que també ha deixat un llegat arreu del país. En els últims anys de la seva carrera com a arquitecte, els quals va dedicar pràcticament en exclusiva a la construcció de la Sagrada Família, Gaudí va escapar del brogit de la ciutat i va refugiar-se durant tres setmanes l’any 1910 a Vic (Osona).
Durant la seva estada a Vic a principis de 1910, Gaudí va rebre un encàrrec molt especial: dissenyar un monument en commemoració del primer centenari del naixement de l’eclesiàstic i filòsof vigatà Jaume Balmes. L’arquitecte, que combinava els elements ornamentals amb l’arquitectura funcional, va preferir no erigir una estàtua o una altra mena de monument, sinó il·luminar la plaça major de Vic amb dos fanals decorats com si es tractés d’un monument. Tot i que Gaudí ha passat a la història per l’elaboració de grans obres arreu del territori, en la seva primera etapa com a arquitecte ja havia dissenyat diversos fanals, com els de la plaça Reial de Barcelona. En el cas dels fanals de la capital d’Osona, Gaudí va ser l’encarregat de dissenyar-los -amb l’ajuda de Josep Maria Jujol, que va donar un toc daurat als ferros-, però la realització d’aquests va anar a càrrec de Josep Canaleta i l’execució a càrrec del contractista Lluís Illa i els manyans Joan Colomer i Ramon Collell.
Uns fanals amb un aspecte naturalista
Els dos fanals de la plaça major de Vic tenien un aspecte ornamental naturalista i una estructura que recordava a un obelisc, amb una base i un fust de pedra i uns braços de ferro forjats acabat amb una creu, també de ferro. Tot i que presentaven característiques força similars, Gaudí es va encarregar de convertir-los en dues obres independents. Per una banda, el primer fanal tenia un aspecte més senzill, amb una rematada de perfil corb semblant a un bàcul que sostenia el llum i una rematada en creu, mentre que el segon tenia dos braços de ferro dels quals penjaven tres planxes de ferro amb sis lluminàries de globus de cristall.
Aquests dos fanals es van inaugurar el 7 de setembre de 1910 en un acte que va comptar amb la presència de la infanta Isabel de Borbó i el llavors bisbe de Vic Josep Torres i Bages. Catorze anys més tard, però, el mal estat de conservació de les dues obres va obligar l’Ajuntament del municipi a enderrocar–los. El govern municipal de l’època va optar per no intentar restaurar-los, ja que va considerar que el cost d’aquesta actuació era excessivament elevat. Així doncs, el 12 d’agost de 1924, Vic va veure per última vegada el rastre que l’arquitecte català havia deixat a la ciutat durant la seva breu estada.
